Iván Femenia, un percussionista a Alemanya: “No fan falta estudis per a disfrutar de la música”

“Hem motiva la il·lusió de tindre el dia de demà una faena que m’agrada”

“La fortalesa mental és molt important: has de reaccionar com cal quan una cosa no t’ix bé, i fer-ho en un entorn molt competitiu”

LLUÍS PONS

Nascut a Pedreguer fa vint-i-tres anys, Iván Femenia Cervera ha fet de la música la seua vida. Desprès de completar el Grau Superior de Música a València i un Erasmus va marxar a Alemanya per a cursar un màster d’interpretació en percussió adaptada a la música clàssica. En el seu tercer any a la Hochshule Für Musik und Theater München -Universitat de Música i Teatre de Múnich- ja ha col·laborat com a percussionista amb l’orquestra de la Òpera Estatal de Baviera, una institució referent en l’àmbit mundial, i ara acaba de firmar el seu primer contracte professional amb l’Orquestra Simfònica de Bouchum (al costat de Dormund). Es tracta d’una centenària orquestra de classe A, la màxima categoria en l’àmbit de la música clàssica alemanya. Estudiant, preparant treballs i assajant per a uns i altres, el dia a dia d’aquest pedreguer pel món -ha estat també a USA i França- gira al voltant de la percussió, la seua gran passió. 
    
    PREGUNTA: Com se’t va ocórrer anar-te’n a estudiar a Alemanya?
    RESPOSTA: La música clàssica es tan reconeguda a Alemanya com per exemple el futbol a Espanya o a Anglaterra, o el bàsquet als Estats Units. Quan estudies música i aplegues a un cert nivell, si realment aspires a anar més enllà, doncs és normal que es desperte l’interès per anar a estudiar a Alemanya. Hem vaig informar, vaig fer la sol·licitud i, desprès de superar les proves, vaig tindre la sort d’obtenir plaça en la universitat de Múnich. 
    P.: Com és el teu dia a dia?
    R.: Tinc classes de percussió i d’orquestra tres o quatre dies a la setmana. Pel matí m’aixeque, estudie un poc, vaig a classes i desprès torne a estudiar. I desprès a la vesprada si tinc algun concert amb l’orquestra a la vista doncs assage un poc. Pràcticament tot el dia és música, però si trobe un espai procure anar al gimnàs. 
    P.: Per què la percussió?
    R.: La veritat és que en casa, des de menut, sempre estava pegant colpets i buscant ritmes en qualsevol moment. També va ajudar que tots els amics del col·legi ens apuntàrem a percussió.
    P.: Hi ha hagut algun personatge que t’inspirara durant la teua etapa incipient de formació?
    R.: Bàsicament els meus actuals professors han sigut des de sempre els meus referents. Per exemple, un d’ells és el timbaler de l’orquestra de la radio de Munich, Raymond Curfs, dels millors d’Europa.
    P.: Hi ha grans diferències entre la cultura musical alemanya i l’espanyola?
    R.: Siga per una qüestió cultural, i també per l’estil de vida i el caràcter dels ciutadans, a Alemanya es valora molt més la música clàssica. Allí el cap de setmana s’aprofita més per anar al cinema, visitar museus, o gaudir de la música clàssica.
    P.: Ací en la terreta som més de xaranga.
    R.: Clar! Ho porta el nostre caràcter i la manera de viure totalment diferent de la dels alemanys. Però, cal dir-ho, els alemanys també admiren la nostra música tan tradicional. A més, hi ha molts bons músics valencians repartits pel món que li donen prestigi.
    P.: Té més eixida professional la música a Alemanya?
    R.: Pel que fa a la música clàssica per suposat. En Alemanya poden haver unes 300 orquestres, mentre que a Espanya només se’n compta una en algunes de les grans capitals.
    P.: Com és l’orquestra de l’Òpera de Múnich per dins?
    R.: Per a mi és un somni estar allí. Quan em van cridar per a fer servicis em va impressionar trobar-me amb tants músics professionals d’un nivell altíssim, i que qualsevol d’ells podria ser professor meu. Per a mi és un somni que s’ha fet realitat.
    P.: Com vas ser elegit per a formar part del grup?
    R.: Quan aplegues a un cert nivell en el màster a la Universitat de Múnich tens moltes opcions a viure este tipus d’experiències perquè els mateixos professors o els percussionistes de grans orquestres que visiten els centres d’estudis ja et coneixen i t’introdueixen en una dinàmica que t’obri portes. En realitat, l’estructura formativa a Alemanya està molt bé, enfocada a la pràctica, per la qual cosa es facilita este tipus d’iniciatives.  
    P.: Com recordes el teu debut amb l’orquestra de l’Òpera de Múnich?
    R.: Va ser l’any passat, i recorde que en el primer assaig estava molt nerviós, però molt bé. Va anar tot molt bé i ho vaig poder viure amb molta il·lusió.
    P.: Quantes actuacions has fet amb ella?
    R.: En total 45 dies, entre assajos i concerts. Sobre l’escenari, una vintena d’actuacions, totes elles a Múnich, i la resta assajos. 
    P.: Pel que intuïsc, penses quedar-te allí per un temps.
    R.: De moment si. Espere adquirir uns anys d’experiència més i aprofitar el màxim per aprendre dels grans mestres. Més avant ja vorem que faig.
    P.: Cap on voldries encarrilar el teu futur?
    R.: La idea inicial és accedir a una orquestra amb un contracte indefinit. Però això té el seu procés i és complicat. Cal primer que s’oferisca la plaça i desprès que t’admistisquen per a fer una prova junt amb altres seleccionats. I de tots ells has de ser el millor i el primer, perquè només hi ha un lloc.
    P.: En el teu cas, es pot dir que la música és una qüestió de genètica? Per això que els Femenia de Pedreguer són una família de reconeguts músics. 
    R.: Crec que alguna cosa ha d’haver. Des de ben menut he sentit música per casa. Quan anava amb el cotxe amb mon pare sempre anàvem cantant, xiulant i fent colpets de dits a vore qui trobava el millor ritme. Segur que una xicoteta part ve d’ahí.
    P.: A banda de les aptituds, que més fa falta per arribar a ser un gran músic?
    R.: Sempre ho compare amb el futbol, perquè és una gran afició que tinc. En una entrevista que li feren a Luis de la Fuente -actual seleccionador nacional de futbol- explicava que fan falta moltes més coses, a banda de l’aptitud, per aplegar dalt. Ha d’haver molta disciplina i fortalesa mental. El cap és molt important a certs nivells, perquè has de saber controlar-te i reaccionar com cal quan una cosa no t’ix bé, tot això en un entorn molt competitiu. M’agrada comparar la música amb el futbol perquè també es necessita molta preparació en els aspectes físic, tècnic, psicològic, de conéixer la matèria, de fer anàlisi… i moltes coses més. 
    P.: Estem parlant d’actitud.
    R.: Si, perquè quan tens nivell, l’actitud és la que et fa millorar i avançar.

MOLT PERSONAL

    P.: Què tires a faltar de Pedreguer?
    R.: Uff. La gent, la família, els amics, la núvia… tot. L’ambient que es respira per ací.
    P.: Has fet alguna paella a Múnich?
    R.: No. No sé fer paelles (riu). Però he d’ensenyar-me de mon pare precís, que les fa molt bones. 
    P.: Quins altres instruments practiques?
    R.: M’agrada el piano. De veres crec que és un instrument d’allò més interessant, musicalment parlant. Tot allò de la música ho tens en el piano.
    P.: Que et motiva a continuar?
    R.: La il·lusió de poder tindre una faena el dia de demà que m’agrada i que em fa disfrutar del dia a dia.
    P.: Encara practiques futbol?
    R.: Si, amb els amics d’allí. Una volta o dos a la setmana. És un esport que sempre m’ha agradat. 
    P.: De quin equip eres?
    R.: Del Madrid (riu). Però ara també del Bayern Munich clar, i un poc del València, de la terreta. 
    P.: Què et sembla que han proliferat tantes batucades a la nostra comarca en els últims anys?
    R.: Ho trobe molt interessant. En realitat la música té l’avantatge que no fa falta estudis per a disfrutar d’ella, i en les batucades es dona eixa circumstància. Queda molt xulo compartir tots junts eixa experiència.
    P.: En les reunions familiars, sona música?
    R.: La veritat és que no sona molt. Alguna coseta de tant en tant, de música tradicional, però no és costum.
    P.: Saps que enguany ha hagut a Pedreguer unes festes molts musicals, amb gent jove i músics a la comissió. 
    R.: Sí. Vaig arribar a última hora, el Dia de les Quintades, per disfrutar un poc d’elles. Però si, ho sabia i he estat informat en tot moment, perquè són amics meus. El Ferran m’ha contat cosetes i tot molt bé. Al principi hem van comentar de ser membre de la Comissió però al estar fora no podia ser.
    P.: Quantes hores dediques a la música?
    R.: Pràcticament totes les hores del dia. També depén del moment, segons es plantegen els objectius a curt termini. De moment no és una cosa massa regular.
    P.: Recordes el teu primer contacte amb la música?
    R.: El primer no massa bé, però tinc present algunes escenes de quan era menut, com per exemple que sempre anava cantant i xiulant per tots els llocs. Desprès ja demanava a casa que em compraren una bateria. També recorde anar amb els meus companys tots amb la caixa sorda a classes de percussió amb Fernando, el primer mestre… Tot són molt bons records.
    P.: T’agrada viatjar?
    R.: Sí. Per a fer el que faig, crec que t’ha d’agradar viatjar.
    P.: Tu partires amb l’anglès, sense saber res d’alemany.
    R.: Des del primer dia que estic allí rebent classes d’alemany, i que no es poden abandonar. Al contrari que amb l’anglés, que aplegues a qualsevol lloc amb una base d’estudis, amb l’alemany vaig arrancar de zero i és cert que va costar un poc més el primer any. És una barrera al principi, però al final s’agraeix conéixer un altre idioma.
    P.: I el paper dels pares?
    R.: Ahí tinc molt que agrair. Ells sempre m’han dit que tirara endavant. Ho veuen com una inversió en el meu futur, i veuen que estic a gust i que professionalment hi ha eixida. He de dir que m’han recolzat en tot.