L’entrevista / Pere Cabrera i Pepa Grimalt: “Si volem ser alguna cosa com a poble, el primer és la nostra llengua”

DÍDAC VENGUT

Pere Cabrera impartia valencià els dissabtes de matí com a activitat extraescolar i voluntària en 1973. I a Pepa Grimalt se li va encomanar obrir la primera línia en valencià al col·legi Pare Melchor de Benissa. D’això fa un grapat d’anys i, des d’aleshores, tots dos han mantingut el seu compromís ferm per la llengua mare perquè l’estimen, clar i ras. Per això, com a docents i ‘veterans de guerra’, són veus autoritzades per analitzar l’actualitat del valencià arran de l’aprovació de la Llei de Llibertat Educativa impulsada pel govern de Mazón. Una reflexió en veu alta des d’una perspectiva social i educativa que fuig de qualsevol interès polític o partidista.

PREGUNTA: Sembla que la polèmica pel valencià no s’acaba mai, per què?

            PERE: Perquè, vulguem o no, som dues comunitats distintes. Quan dues cultures entren en contacte, sempre hi ha hagut recels que, amb el pas del temps, no han desaparegut, llevat de moments concrets. Però el procés es repeteix.

            PEPA: El valencià ha estat una llengua minoritària des del moment que la van prohibir. La gent pensa que el castellà aprofita per a tot i el valencià no. I, a més, també s’ha aprofitat per traure rendiment polític.

            P: Aleshores, estem pitjor ara que quan vostès van començar?

            PERE: En aquell moment la polèmica era molt més dura perquè hi havia mestres que parlaven malament dels companys que impartien valencià. Molts d’ells es van adonar que això no era el dimoni i van acabar sent seguidors, que no entusiastes.

            PEPA: Amb la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià la cosa estava encaminada. Però crec que no hem sabut lluitar com calia per la nostra llengua, com sí van fer els catalans.

            P: Què opinen de la nova llei de llibertat educativa?

            PERE: La llibertat educativa sempre és falsa perquè depèn de tu què és el que vols preguntar. Ningú se la planteja en altres matèries que no siga la llengua. Els polítics no busquen la cultura sinó manipular la gent. Els donen una sèrie de llibertats que no ho són però tenen eixa aparença.

            PEPA: No existeix la llibertat educativa sinó uns coneixements generals que tu has de saber.

            P: Què pot suposar l’aplicació d’esta llei?

            PERE: Hi haurà zones en les quals el valencià es perdrà. No crec que ocórrega a la Marina Alta però sí tindrà una forta incidència negativa en altres parts del territori.

            PEPA: Si no creus en el valencià, no t’importa que el teu fill no l’aprenga. Suposarà, al meu entendre, arraconar encara més el valencià.

            P: Un dels arguments és que s’imposava el valencià com a llengua vehicular en detriment del castellà. Estan d’acord?

            PERE: En una societat bilingüe, has de demanar, com a mínim, que entenguen les dues llengües. No parlar-les, si no volen, però sí que tu pugues utilitzar-la sempre i en qualsevol lloc.

            PEPA: Crec que no hem sabut apreciar el valor del valencià. És una demanda que ha d’eixir dels pares.

            P: En tot cas, sempre es parla de nacionalisme valencià i no del castellà, cert?

            PERE: I tant, i això que el nacionalisme castellà és molt més fort. Els valencians no hem sigut mai un poble massa convençut de la seua identitat. Els castellans, en canvi, no és que estan convençuts sinó que, a més, volen que tots pensen igual que ells.

            PEPA: Sí, és cert, tot i que el castellà té un nombre de parlants major i el valencià és una llengua minoritària.

            P: Institucions com l’AVL i l’Escola Valenciana han alçat la veu. Què més es pot fer?

            PERE: Si no canvien la societat, no hi ha res a fer. Els polítics el que fan és complicar les coses i marejar encara més la perdiu.

            PEPA: S’han recollit signatures en contra però mana la ideologia de la gent que governa. La societat i els pares han de moure’s i fer-se sentir.

            P: Ja no serà necessari, durant quatre anys, el requisit lingüístic per a funcionaris d’altres comunitats que demanen una comissió de serveis.

            PERE: Està clar que si no promociones la llengua no estàs fent res de res a favor d’ella.

            PEPA: És un altra mesura, i forta, en contra del valencià. O, almenys, per a no donar importància a la llengua.

            P: I el nivell C1 es convalida amb les notes del Batxillerat. Què els sembla?

            PERE: Per a mi és una de les mesures pitjors. Suposa deixar a zero la titulació de valencià. Per a mi suposa una degradació, així de clar.

            P: Pensen que la llei pot provocar que s’incremente la diglòssia?

            PERE: I tant, segur. El valencià quedarà reduït a àmbits familiars i col·loquials. No fer res, en este cas no utilitzar el valencià com a llengua vehicular, no dona la felicitat. Algun dia et tiraran per cara no haver-los exigit com calia.

            PEPA: Jo crec que sí. Els pares tenen una decisió molt forta que influirà en el futur dels fills. Després, algú se’n penedirà.

            P: Ja ocorre que molts xiquets estudien valencià i després parlen en castellà al carrer.

            PERE: El problema és nostre. Si dos xiquets parlen valencià mentre juguen i després s’incorpora un que no ho parla, tots tres se’n passen al castellà.

            PEPA: En la nostra zona no passa tant però és cert que hi ha d’altres on no senten la necessitat de parlar en valencià.

P: Estellés deia allò de no ser res si no s’és poble.

PERE: Crec que no estem perdent la identitat com a poble sinó que estem renunciant a ella, encara que siga inconscientment, que és pitjor.

PEPA: Ser poble és mantenir els teus costums, les tradicions, els hàbits, les festes, els jocs i la llengua.

MOLT PERSONAL

            P: El valencià està en perill?

            PERE: En determinats punts, sí. A la Marina Alta, no ho crec. També és cert que hi ha una part de gent que ve de fora que està interessant-se per la nostra llengua. A la parròquia tinc un grup de més de 20 persones que aprenen els costums, les festes, les tradicions, etc.

            PEPA: A la nostra zona, no crec que desaparega. Hem superat etapes molt dures com el franquisme. Ara bé, corre el perill de convertir-se en una llengua encara més minoritària.

            P: Què es pot fer?

            PERE: Ara hi ha hagut un efecte de rebot ideològic cap arrere. Però si arraconen el valencià, arriba un moment en què la gent que l’ha parlat i no era conscient del seu valor, si l’apreten molt, acaba descobrint-ho.

            PEPA: Estic d’acord. Nosaltres teníem prohibit parlar valencià a l’escola. Les coses que te les donen i no costen esforç, no les valores.

            P: L’educació comença a casa i continua a l’escola, cert?

            PERE: La responsabilitat del mestre és ensenyar i educar. Però qui més ha d’impregnar l’estima pel valencià és el pare i la mare als seus fills.

            PEPA: Molts pares pensen que això és una tasca sols dels mestres i no és així. S’educa des del primer dia, des del bressol. La família educa.

            P: El me’n fotisme dels valencians és també envers la llengua?

            PERE: Crec que està al 50%, més o menys. Hi ha una part de la societat que se’n fot però hi ha un altra que és molt conscient i defensa la llengua mare.

            PEPA: De tots no però d’algunes persones sí. Pense que, en general, ens ha faltat lluitar més per la nostra llengua.

            P: Algun alé d’esperança hi ha, no?

            PERE: Això és l’últim que es perd. Confie que, igual que ara la cosa se n’ha anat cap a la dreta, vindrà després un gir cap a l’esquerra i equilibrarem la situació.

            PEPA: Hi ha molta gent interessada que es conserven les coses d’ací. Està clar que la política d’ara no ajuda però tenim futur, segur.

            P: Quin seria el missatge que fan arribar a la societat?

            PERE: Si una persona perd la seua llengua, perd la identitat. Si volem ser alguna cosa com a poble, el primer és la nostra llengua. Després aprenem castellà, alemany, anglés i el que siga.

            Pepa: Cal conscienciar-se que l’educació és molt important i els arrels no s’han de perdre mai. Cal pensar d’on venim i què és el que volem.