Olor a pansa i moscatell

“L’any 1906 l’esplanada del castell i els bancals sobre la vila vella estaven plantats en un 90% de vinya”

A la Marina Alta setembre fa olor a raïm, a vi i a pansa. Lluny en la memòria han quedat aquells anys daurats de grans produccions de raïm, quan les calderes bullien i els canyissos omplien els sequers. Eren dies de tràfec a les finques i a les casetes, però també a la ciutat, on els magatzems i el port de Dénia vivien una activitat frenètica. De tot allò queden algunes empremtes que han sobreviscut a anys de ciment i abandonament de l’agricultura, del paisatge i de bona part de l’activitat industrial. Ara, Dénia presumeix d’una gastronomia que fa bandera del producte de temporada i de proximitat i d’un entorn que l’ha modelada com a poble i ha fet d’ella una ciutat acollidora i dinàmica. En la Dénia actual, els pocs vestigis que queden d’eixe passat esplendorós ens permeten encara fer un recorregut per la ciutat que va viure durant dècades bolcada a la mar i a les vinyes. La crisis de la fil·loxera de principis del segle XX acabaria amb un temps de pansa que ara, al setembre, torna en forma de xerrades i visites guiades per indrets on encara es pot percebre el seu flaire. De moment.

            El programa Temps de Pansa constata que el passat més immediat continua despertant interès. Vint-i-quatre hores després que es feren públiques les activitats organitzades enguany pel Museu Etnològic dins este cicle de visites guiades, s’havien cobert totes les reserves. La pandèmia obliga a restringir els grups a 35 persones i per a la primera activitat, diumenge passat, hi havia llista d’espera. La solució va ser fer dos grups que amb Josep Marqués s’endinsaren en el meravellós món de la producció de raïm i l’elaboració de la pansa. Ho feren des del castell de Dénia, on la vinya torna a poblar alguns bancalets com ho feu també a principis del segle passat.

            El castell va perdre el seu interès militar a mitjans del segle XIX, com recorda l’arqueòleg Josep A. Gisbert, i passà a mans privades. Va ser adquirit per una sèrie de prohoms de la ciutat que formarien una societat i el convertiren en una finca privada on es conrearia el raïm destinat a la producció de la pansa, com en la major part del terme i la comarca. L’any 1906, l’esplanada del castell i els bancals sobre la vila vella estaven plantats en un 90% de vinya moscatell. Sembla que la fil·loxera i el mildeu no suposaren la seua desaparició en el castell, observa Gisbert. En una fotografia de Friedrich Christiansen, que apareix en el llibre Die Spanische Riviera und Mallorca, publicat a Berlín en 1929, es veu com encara hi havia conreu de raïm en la zona del Baluard per aquells anys. Se sap que cap el 1927, per construir el monument del Cor de Jesús en la part alta del castell, es van tallar totes les vinyes de l’esplanada del Palau i es van plantar arbres per convertir-la en una mena de parc, si bé van quedar reductes de vinya en algunes parts del castell. Possiblement la fotografia de l’escriptor alemany seria d’aquella data.

Amb plantes provinents de Pedreguer i El Poble Nou de Benitatxell, el moscatell ha tornat fa només uns anys a les terrasses del castell situades sobre la vila vella. I sembla que l’aclimatament de les plantes és bo.

LA CIUTAT I LA PANSA

            A diferència d’edicions passades, el cicle Temps de Pansa s’endinsa en la ciutat i abandona el món rural. Hui dissabte i el diumenge 19 de setembre, l’historiador Javier Calvo oferirà una visita guiada per conéixer l’arquitectura urbana en temps de pansa. A visita recalarà en edificis emblemàtics relacionats amb l’elaboració i la comercialització de la pansa. Amb eixida des del Museu Etnològic, farà parada en l’encreuament dels carrers Diana i La Mar, on estava l’estudi de fotografia de José Marsal Caballero; sens dubte, el fotògraf del primer terç del segle XX per excel·lència i qui deixà un llegat magnífic per conéixer la Dénia d’aquells anys.

            La casa de José Riera Vallalta, a la cantonada de Diana i Marqués de Campo, és altra de les parades de la visita. La figura d’este empresari ens serveix d’exemple dels negocis lligats al món de la pansa que es desenrotllaren en aquell temps a la ciutat. Comerciant i propietari de tres factories de fusta, dos d’elles a Galícia i altra al nord de Portugal, Riera tenia un negoci vinculat a la producció de les caixes per a l’emmagatzematge i transport de la pansa. La fusta que provenia de les fàbriques esmentades era acabada de tractar a Dénia i amb ella es construïen les caixetes, “que en feia a milers”, diu Gisbert.

            Amb el carrer Diana com a eix de la visita, arribem a la cantonada amb el carrer La Via, on estava la serradora de Doménech. És sens dubte un dels edificis més importants de l’arquitectura industrial de la ciutat. Data de primeries del segle XX i tenia protecció integral en el catàleg de patrimoni de 2004. A hores d’ara, no té cap protecció, el seu estat no és precisament el més desitjable i l’edifici està en venda.

            Fem uns passos enrere i ens detenim en l’Hostal Comercio, al principi de Marqués de Campo. El grau de protecció de l’edifici, de 1888, és també inferior al que tenia en 2004; en estos moments només està protegida la façana i no la integritat de l’immoble, com estava abans. Publicacions de l’època el descriuen com una edificació important a nivell arquitectònic i es destaca també el pati d’estil andalús. L’hostal va ser lloc de trobada habitual dels comerciants de la pansa.

En este viatge a la Dénia de ceps, camisetes i randes no s’ha de passar per alt el paper del ferrocarril i l’estació de València en el transport de mercaderies. Ni tampoc la presència de magatzems com l’anomenat ‘dels anglesos”, potser un dels més populars. La Cooperativa Wholesale Society Limited (CWS), de Manchester, es va instal·lar a Dénia a finals del segle XIX (1896) i va construir en la primera dècada del segle XX l’edifici de la Plaça del Convent, protegit en l’actualitat -este sí-.

Prop d’allí, al carrer Sandunga i també al carrer Fontanella, havia magatzems de pansa que guarden una interessant història darrere. Reconvertits després en fàbriques de joguet i tallers de ferro i altres, i conservats a l’ombra dels alts edificis que s’alçarien al port en els anys 60, donarien per fer altra visita guiada.

            El nostre periple urbà de la pansa acaba en el Museu del Mar, davant del port. Allí, atracats fora de la dàrsena per qüestions de calat, els grans vapors esperaven l’arribada la pansa que havia sigut empaquetada als magatzems de Dénia. Les barcasses s’encarregaven de fer-la aplegar a bord i des d’allí els vaixells mamprenien rumb al seu destí, principalment Anglaterra però també França, Estats Units o el Canadà.

            En el Museu de la Mar es pot visitar una interessant col·lecció de fotografies de vapors ancorats en la part exterior del port. D’aquell moll de la pansa queden pocs vestigis. El procés de transformació del port no ha respectat elements històrics com els norais o les pedres del moll, sepultades pel formigó.

LAS FOTOS DE JOSÉ MARSAL

            La figura del fotògraf José Marsal Caballero centrarà la visita que tancarà el Temps de Pansa 2021 dissabte 25 de setembre. Josep A. Gisbert parlarà de la col·lecció de fotos del cicle de la pansa que va fer el fotògraf denier. Probablement, segons explica l’arqueòleg, les imatges van estar captades cap a l’any 1910. La subhasta d’un element relacionat amb Marsal Caballero i qui probablement li fera l’encàrrec apunta que podria tractar-se de Jaime Morant Fourrad (1840-1914), propietari d’una de les empreses comerciasl més importants del darrer quart del segle XIX. Es va dedicar a la comercialització de guano i després a l’exportació de pansa. En una de les camisetes impreses que decoraven les caixes apareixen diverses fotos de la col·lecció.