Sis veterans docents aborden l’educació a Pego entre el franquisme i la democràcia per a concloure el Cicle de Memòria Democràtica 2024

Els docents supervivents del tardo franquisme han abordat l’educació a Pego en eixa època i els primers anys de la democràcia en la taula rodona que ha conclòs el Cicle de Memòria Democràtica 2024, organitzat per la Regidoria de Patrimoni amb el suport de l’arxiu municipal.

        Mari Carmen Pérez, Tere Vicens, Esmeralda Giménez, Ferran Ferrando, Eladi Torralba i Salvador Pascual han rememorat les vivències com a veterans de la docència en l’època de transició davant del nombrós públic congregat al saló d’actes de la Casa de la Cultura.

TAULA RODONA

Així, al voltant de les preguntes formulades per l’arxiver Joan Miquel Almela per a dinamitzar l’activitat, han anat emergint qüestions com l’obligatori curs als campaments de la Sección Femenina o de la Falange per a obtenir el títol junt al certificat de bona conducta que es feia anar a missa, la dispersió dels nous docents per tota la geografia nacional per efecte de la integració dels que anomenen “cursillistes” en l’estructura educativa –aquells que havien aprovat les oposicions en el 36, que el règim franquista donara pel falses en un primer moment i que es va perllongar una vintena d’anys- o les més que precàries condicions del col·legis rurals en els que recalaven en aquells primers anys de docència on es veien obligats a preparar la llet en pols pels alumnes. Entre aquest testimonis ha destacat el de Mari Carmen Pérez al voltant de l’experiència de tindre que viure en un “chozo” sense aigua i amb la llum limitada a un carburero en la zona de Morón de la Frontera o el de Tere Vicens a l’hora de tindre que fer a diari el trajecte a peu des de Llíber a la pedania de Marnes on estava destinada.

PROBLEMES DE COMPRENSIÓ DEL VALENCIÀ MATERN AL CASTELLÀ OBLIGATORI

A banda, han incidit en els problemes de comprensió que plantejava l’ensenyament d’aleshores obligatori en castellà pel fet que l’idioma matern de la majoria d’alumnes era el valencià. En això, ha coincidit majoritàriament en que “es feia el que es podia bonament per a facilitar la comprensió”  fins a que va entrar en vigor la Llei d’Ús del Valencià en 1983, encara que alguns com Ferrando han destacat que es trobaven amb situacions estrambòtiques com que un xiquet li diguera als pares que “ja sé la o d’ull”. En eixa dinàmica, han fer referència també a l’immobilisme d’un sector dels progenitors a l’hora d’acceptar l’ensenyament en valencià, quan, segons adverteixen “ells mateix no sabien expressar-se en castellà”, i que l’evolució educativa que tractaven de posar en pràctica alguns mestres abastara altres disciplines com la música o el teatre.

ANTONIO PÉREZ RAMOS, EL “MESTRE DE MESTRES”

A més, han tingut un reconeiximent a la generació de mestres que els va precedir, la qual en la seua majoria va viure en primera persona allò de que “patiràs més fam que un mestre d’escola”. En especial han tingut un reconeixement exprés cap a la figura d’Antonio Pérez Ramos, el qual ha estat qualificat per Tere Vicens com “el mestre de mestres que va portar la cultura al poble, i no no més als rics del poble” per a evocar la incidència que va tindre en la preparació de les oposicions de la majoria de futurs docents pegolins en l’acadèmia que regentava.

“L’educació és el futur, i és important recolzar la memòria en temps complicats com els que vivim actualment” ha assenyat la regidora de Patrimoni, Laura Castellà, amb l’emotivitat de haver-se retrobat amb alguns dels formadors de la seua generació i de la precedent per a clausurar un V Cicle de Memòria Democràtica de Pego que ha suscitat una gran expectació.