VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCI)
Ens havíem detingut al darrera setmana tractant un fragment del discurs de S.S. Pablo VI al Congrés de Ginecologia del 29-XI-1966, i a l’informe presentat al Papa el 26 de juny de 1966 i, pocs dies després, a l’informe del cardenal Ottaviani. Un notable embolic relacionat amb l’actitud negativa de l’Església sobre permissivitat social sol·licitada.
Els informes de la Comissió d’experts: El text íntegre dels dos informes sotmesos a l’aprovació del Papa (unes 25.000 paraules) va ser publicat -sembla ser que per una indiscreció periodística- per la revista nordamericana National Catholic Reporter i el seu resum, que oferim a continuació, el va difondre per tot el món l’agència Assiciates Pres sense que fos desmentit en cap moment pel Vaticà. Ara bé, és precisa aclarir que els susdits informes tenen únicament un valor consultiu. No hi ha que veure en ells “l’opinió de l’Església”.
Ací tenim l’opinió de la majoria, sustentada per catorze experts:
La majoria estima que “la regulació de la concepció apareix necessària per a nombrosos matrimonis que desitgen assumir la seua condició de pares de manera oberta i responsable en les condicions presents. Si aquests esposos han de respectar i recrear tots els valors essencials del matrimoni, aquestes parelles necessiten tenir mitjans honestos i humans de regulació de la concepció”. L’informe de la majoria conclou demanant al “Santo Padre” que s’ofrene als catòlics una nova visió del problema més completament analitzat que en el passat. Aquest criteri objectiu “ha de ser aplicat per la parella segons una rígida consciència i d’acord amb la seua situació concreta. Han de tenir en compte el seu propi benestar i el dels seus fills, els ja nascuts i els qui puguen nàixer. Per tant -conclou-, els esposos no podran prendre una decisió arbitràriament, sinó seguint els manaments de la llei de la naturalesa i de Déu. Sobre aquesta base objectiva i després de considerar totes les raons, els esposos hauran de prendre per ells mateix la seua decisió. Això podran fer-ho sense dificultats majors i en pau espiritual si accepten un consell prudent i comú davant de Déu.
Front a aquesta opinió de la majoria, es col·loca la dels quatre experts de la minoria.
Segons ells “l’Església no pot modificar la seua resposta perquè -la tradicional- és verdadera. La contracepció és quelcom que ni pot justificar-se mai per cap motiu o circumstància, perquè és cosa mala, intrínsicament roïna. I no és roina a causa d’un precepte positiu de la llei, sinó per una llei natural. Han de tenir en compte el seu propi benestar i el del seus fills, els ja nascuts i els que poden nàixer. Per tant -conclou- els esposos no podran prendre una decisió arbitràriament, sinó seguint els manaments de la llei de la naturalesa i de Déu. Segons ells, “l’església no pot modificar la seua resposta perquè -la tradicional- és veritable. La contracepció és cosa que no pot justificar-se mai per cap motiu o circumstància, és roina, intrínsecament roina. I no és roina a causa d’un precepte positiu de la llei, sinó per una raó de la llei natural. No és roina perquè estiga prohibida, sinó que és roina.
L’informe de la minoria posa el major pes del seu argument en què “la Iglesia no ha podido estar tan profundamente en un error durante tantos siglos de su historia”. “Si la Iglesia debe aceptar ahora que su enseñanza tradicional no es válida, hay que temer mucho que pierda en casi todos los terrenos morales y dogmáticos”. La minoria recorda després cóm la contracepció ha estat considerada greument reprensible en explícites declaracions de Pío XI, Pío XII i Juan XXIII. “L’Església -conclou la minoria- ha ensenyat sempre que el procés de la reproducció era inviolable. La vida humana ja existent és clarament inviolable. I pot afirmar-se que així com la vida ja nascuda no és res que siga del domini de l’home, tampoc la vida humana que està per venir és res que li pertenesca”.
La Carta-Encíclica Humanae Vitae: Per fi, el 25 de juliol de 1968, “Su Santidad Pablo VI” es va pronunciar sobre aquesta qüestió, per mitja de la seua Carta-Encíclica Humanae Vitae. En ella, reafirma una vegada més la doctrina tradicional de l’Església sobre la regulació de la natalitat, condemnant totalment qualsevol mètode o recurs que no siga el de la continència periòdica (Ogino-Knaus i temperatura basal). Aquí reflectim alguns dels apartats més importants:
“Els actes amb els quals els esposos s’uneixen amb casta intimitat, i per mitjà dels quals es transmet la vida humana són, com recordà el Concili, “honestos i dignes”. No deixen de ser legítims si per causes independents de la voluntat dels conjugues, es prevenen infecunds, perquè continuen ordenant a expressar i consolidar la seua unió. Déu ha dispost amb saviesa lleis i ritmes naturals de fecunditat. Però qualsevol acte matrimonial ha de quedar obert a transmissió de la vida.
Usar el dol diví destruint el seu significat i la seua finalitat, encara que siga parcialment, és anar en contra de la naturalesa del baró i de la dona, en contra de les seues més íntimes relacions, i contra el “Plan de Dios” i la seua voluntat. Si l’home no té domini il·limitat sobre el seu cos, menys el té sobre les seues facultats generadores. Com digué Juan XXIII: “La vida humana és sagrada, des del seu començament compromet directament l’acció creadora de Déu”.
És absolutament il·lícita la interrupció directa del procés generador ja iniciat, sobre tot l’avortament, encara que siga per raons terapèutiques. Hi ha que excloure també l’esterilització directa, tant de l’home com de la dona, siga perpetua o temporal, i tota acció que es proposa com a fi mitjà fer impossible la procreació. Com regeix en altres ordres, no és lícit, ni per raons gravíssimes, fer el mal per aconseguir el bé. Per això, és error pensar que l’acte conjugal fet voluntàriament infecund, i per això intrínsecament deshonest, pot ser justificable atenent el conjunt d’una vida conjugal fecunda.
L’església no s’oposa als mitjans terapèutics necessaris per curar malalties, encara que siguen un impediment per a la procreació, de manera que eixe impediment no siga directament volgut.
L’Església és la primera en elogiar recomanar la intervenció de la intel·ligència en obra que tant de prop associa la criatura racional del seu Creador, però afirma que això ha de fer-se respectant l’orde establert per Déu. És, doncs, lícit tenir en compte els ritmes naturals propis de la funció generadora, per fer ús del matrimoni en els períodes infecunds i regular així la natalitat sense ofendre els principis morals. Quan per justos motius la procreació no és desitjable, els esposos poden fer ús dels períodes agenèsics per manifestar-se l’afecte i salvaguardar la mútua fidelitat. Obrant així donen prova d’amor veritable i integralment honest.
Amb els mètodes artificials s’obriria camí fàcil a la infidelitat conjugal i a la degradació general de la moralitat, sobre tot en els joves. Amb l’ús de les practiques anticonceptives, es perdria el respecte a la dona, sense preocupar-se del seu equilibri físic i psicològic, fins considerar-la com un simple instrument de goig egoista, més que companya respectada i amada. Continuarem.