VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLVI)

La darrera setmana ens havíem detingut amb una cita de Hélen Deutsch parlant d’homosexual femenina. Continuarem ara amb:

EL PROBLEMA SOLS ÉS GREU PER ALGUNES DONES

            Per acabar amb el tema direm alguna cosa sobre les dones homosexuals que criden la nostra atenció pel seu aspecte més o menys virilpide, amb veu greu, pèl en el llavi superior, coll poderós, sis esclafats, malucs escorregudes i amples muscles. Bé, potser ens havíem excedit en l’aspecte ja bastant canviat en el temps. Aquestes “formes” podem dir que estan influenciades en gran part per les relacions pare-filla, perquè és sabut que el comportament sexual ve modelat de manera decisiva des d’abans de la pubertat per experiències i esdeveniments viscuts en l’ambient familiar. Podríem dir que elles solen ocupar al mateix temps situacions d’importància i atendre càrrecs de responsabilitat. En l’amor, entropessen amb les més sèries dificultats. I no els resulta difícil conèixer homes més bé passius. Però, generalment, sols les tracten com a col·legues.

            Podríem dir que existeix una escissió de la seua personalitat en dos sers: el “Jo” masculí del seu temperament i el “Jo” femení de la seua condició, acaba finalment en la negació de la seua naturalesa femenina en favor del seu aspecte viril. És aleshores quan intenten viure “masculinament” i, per exemple, al servei d’alguna activitat professional viril aconsegueixen bona acceptació.

            Si arriben a ser mares, complicaran més que facilitaran l’evolució dels seus fills. Habitualment, els seus desitjos de tenir un fill els aconseguiran, i si es casen per tenir-lo sols després consideraran el seu marit com el millor amic i com el pilar fonamental de la família.

ENVELLIMENT I “EDAT CRÍTICA”

            La longevitat humana ha evolucionat al mateix temps que l’home. ¿Quina cosa ens reserva, doncs, per al futur? Hi ha dues formes d’enfrontar-se a aquest problema; la primera consisteix en considerar els efectes produïts fins ara per eixa mateixa evolució no dirigida, i traure d’ella les conseqüències que a la mateixa ens portaria en el successiu. La segona consisteix en “previndre” com influirem nosaltres mateixos en la longevitat humana, ja siga per la nostra voluntat, ja per la nostra negligència. Dels dos mètodes, el segon sembla el més apropiat, perquè si bé l’evolució natural ens afectarà indiscutiblement, no pareix probable que mai puguen separar-se els efectes simples d’una pressió selectiva i tota la massa d’efectes socials i secundaris deguts al comportament i a la intel·ligència de l’home. Per una altra part, si els canvis que es produeixen en la longevitat han d’esperar-se d’una evolució espontània, ningú de nosaltres, ni tan sols els nostres fills, estarem ahí per a comprovar-los; en canvi, qualsevol variació d’orde humà, tant desitjada com accidental, haurà de produir-se en l’espai del present segle, essent probable que molts, d’entre les actuals generacions, puguen contemplar-la.

            No és missió de la Medicina, com molts han suposat, prolongar la duració de la vida, malgrat que gràcies a ella visquem avui més anys. Tampoc és d’esperar que ho conseguisca en un futur pròxim, almenys amb les tècniques de què es disposa. En canvi el que fa, i que realment constitueix el seu objectiu, és aconseguir que un percentatge cada vegada major de sers puguen disfrutar millor dels seus últims anys.

            En aquest aspecte, i entre altres molts factors, el de la sexualitat no deixa de ser un dels més importants.

            Herman Boerhaave diu: “¡Oh, pedra filosofal!... Conservar la salut inalterable, el rigor i la pau espiritual; conservar-ho tot fins la ufana vellesa, fins que sense malaltia ni lluita, el cos i l’alba se separen...”.

LA VELLESA I EL SEXE. MEDICINA I LONGEVITAT

            Des d’un temps a aquesta part, la longevitat mitja del gènere humà -homes i dones- ha augmentat considerablement. Del mateix mode, en els nostres dies la mortalitat infantil ha retornat en forma notable i, en termes generals, els individus moren més joves.

            En el món occidental, la longevitat mitja augmenta tots els anys. A França, fins fa poc, actualment és de 68 anys i a Estats Units es xifra en 65, al que no deixa de plantejar un problema social angoixós.

            A Nova Zelanda, fins no fa massa temps -“el país més sa de la terra”, la vida mitja dels habitants que era de 59 anys al 1935, se n’ha anat de les mans; mentre que a la India a penes si arribava als 22, com a conseqüència del subdesenvolupament del país i la manca d’higiene, una greu problemàtica.

            Els progressos de la medicina, i en especial de la biologia, han facilitat la consecució d’elevades mitjanes de vida.

            Que això no basta, és evident. En el successiu li aguarda una segona tasca a la que s’haurà de dedicar tot el seu esforç; mantenir eixa població i la nostra que envelleix lentament en un estat de salut física i mental acceptable és una càrrega per a la comunitat, és a dir per a les generacions més joves. No es tracta de prolongar la vida en general, sinó de conservar els individus aptes sense la disminució de la seua capacitat de treball ni el seu estat de salut fins una edat avançada. L’Administració pública haurà d’ocupar-se en crear noves legislacions que permeten a les persones d’edat avançada exercir un treball conforme a les seus facultats i a la seua capacitació. Ara bé, per difícil que sembla la solució del problema social, la ciència mèdica no pot retrocedir en les seus conquestes, per raons extremes a les seues preocupacions i a la seua feina imposta.

DURACIÓ DE LA VIDA HUMANA

            Nombrosos especialistes afirmen que l’edat més avançada a la que l’home haja arribat fins aquí no correspon amb la que normalment hauria d’abastar, que seria molt més elevada. A aquest respecte, una hipòtesis fundada sobre l’analogia corresponent a les vèrtebres superiors fixa l’edat límit d’un home en una xifra que multiplica per onze, que va des del naixement a la pubertat. Altra (esta deguda a Buffon), multiplica per cinc o sis el temps de creixement, és a dir fins la consolidació dels ossos, per a predir l’edat límit.

            Segons ambdues teories, aproximadament coincidents, l’edat màxima de l’home es fixaria, doncs, dels 120 als 150 anys. Continuarem.