VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLVII)

Naturalment, ara per ara, existeixen bastants centenaris en tots els països, però és un fet comprovat i l’alimentació no ha transformat sensiblement encara el ritme de vida simple i pròxim a la naturalesa, i on l’alimentació depèn exclusivament dels productes de la terra.

            En general les dones gaudeixen d’una longevitat mitja superior a la de l’home.

            Hui per hui és encara impossible saber si els càlculs a propòsit de la duració de la vida mitja corresponen a una possibilitat realitzable, no constituint per ara més que una simple hipòtesi que sols permetrà corroborar les observacions i les investigacions sistemàtiques que arribaran a descobrir el seu fonament un dia, encara que per l’instant no manquen els indicis que donen lloc a suposar-la certa.

            Subratllarem de qualsevol forma que actualment la mort del ser humà rarament es deu al desgast per l’edat. Els individus moren, en general, de “malaltia” i en la majoria dels cassos d’alguna malaltia que afecta als òrgans de l’aparell circulatori. I amb la finalitat d’arribar a allargar la longevitat, la primera meta és aconseguir que la seua defunció per “malaltia” siga el més tardana possible.

            Aquest resultat ha de ser obra en primer terme de la ciència mèdica, que tractarà de retardar tot el que fos possible el final de cada individu; de protegir-lo durant el major temps possible de les malalties mortals i frenar la seua virulència en quant a la seua letalitat es refereix.

            Ara bé, viure significa envellir i la morta és el destí inevitable de l’home. Tots els organisme pluricel·lulars, sense excepció, estan irremediablement condemnats a mort. No ocorre amb els sers unicel·lulars, que són “immortals” i als que solament un cataclisme o el fet d’acabar “devorats” poden fer desaparèixer. Fins i tot la dessecació sol ser ben suportada per la majoria dels organismes unicel·lulars, que reemprenen la seua activitat en reanudar-se les condicions favorables.

            Però la reunió de vàries cèl·lules per a formar un organisme superior provoca fenòmens que condueixen lenta i inevitablement a la mort.

EXISTEIX UN LÍMIT PER AL VIGOR SEXUAL?

            Anem ara al que més ens interessa des del punt de vista que ens hem proposat aquí, és a dir, des de l’aspecte de la vitalitat sexual i del seu lent -però no menys inevitable- desmoronament. Vegem, sobretot, les causes i el procés d’aquest envelliment sexual, i examinem la tant temorosa crítica “temorosa edat” per tractar, a la llum dels moderns coneixements científics, que pot fer-se per pal·liar les seues conseqüències, tant d’orde físic com psicològic:

            En primer lloc, i pel que es refereix a les hormones sexuals, és sabut que no obren més que de forma indirecta sobre la vitalitat dels teixits. L’observació de centenaris vius, encara que ha proporcionat algunes indicacions útils a la gerontologia, no es pot dir que haja arribat a resultats pràctics, que és una raó més entre les que aconsellen que l’individu evita o rapare a temps qualsevol lesió capaç de provocar una acceleració anormal de la vellesa, mesures d’urgència i de seguretat que s’imposen des d’abans de la cinquantena, perquè sempre serà precís tenir present, sense oblidar-ho, que el procés d’envelliment és pel moment i en principi, irreversible.

            Hirschfeld, Pearl i altres investigadors pogueren ja comprovar que la potencialitat sexual masculina arriba al seu més alt grau en els anys de la pubertat. Les seues hipòtesis quedaren plenament confirmades amb els treballs estadístics de Kinsey.

            Els resultats i les conclusions del reputat sexòleg americà sorprengueren a gran nombre de persones que estaven convençudes de què la virilitat sexual arribava al seu apogeu en l’edat en què l’home gaudeix de tota la “plenitud del seu vigor físic”.

            Als nostres dies -poc dalt o poc baix-, està generalment admès que el valor del vigor sexual se situa i es rebaixa lentament, de forma regular. Eixa disminució és certament sensible i quan més avança en edat l’home, més es deixa sentir eixa tendència.

LA VELLESA, UNA ETAPA DE LA VIDA

            Amb relació a l’edat adulta, la infància i la vellesa porten amb ella l’apreciació d’un doble aspecte:

            Per una part constitueixen dos estats de deficiència: el xiquet encara no pertany al “món”, i l’ancià es va apartant, es retira a poc a poc d’“ell”. Tots dos al mateix temps observen una meditació del parell “espacio-tiempo”, però en sentit invers en cadascú. En quant al “temps viscut”, a mesura que es va envellint va fent-se més curt.

            Per altre costat “aquesta absència del món” no és solament negativa. Nosaltres sabem ara que el món de l’Infant és un univers apart i que té el seu propi valor, distint del que té el de l’adult. Hem descobert que el xiquet posseeix el seu llenguatge privatiu i una lògica “seua”, quedant-nos per trobar ara el referent a l’home quan s’apropa al final de l’etapa de la seua vida i devent reconèixer que els estudis sobre aquest tema continuen essent molt fragmentaris.

            Tot el que podem dir a aquest respecte és, en resum, que “les coses passen com si el subjecte fera dipòsit de la totalitat de les seues energies amb mires a la prolongació del seu propi dinamisme”, segons l’expressió del doctor Dublineau. La vellesa és la vida que s’interioriza. Tan certa és aquesta afirmació que si l’ambició alquimista de descobrir l’elixir de llarga vida es fera realitat; si la ciència aconseguira un dia impedir eixes alteracions morfològiques, biològiques i viscerals que fan avui de la vellesa una degenerescència; fins i tot si s’arribara a perllongar la vida indefinidament de tal sort que l’home no morirà més que quan voluntàriament acceptara i desitjara la mort -l’eutanàsia?- encara en aquestes condicions resistiria intacte el problema de la vellesa. Continuarem.