VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLXIII)

Continuem parlant sobre “la píldora”.

            4- Normalment, l’hemorràgia per deprivació es presenta als 2-4 dies després d’acabat cada envàs. Manca de tota importància el fet de què eixa hemorràgia siga més o menys escassa.

            5- En casos molt rars pot fallar l’hemorràgia menstrual. Si el tractament s’ha seguit rigorosament, sense oblidar la ingestió un sol dia, pot descartar-se la possibilitat d’un embaràs. En aquest cas es prosseguirà el tractament com de costum, després dels set dies de descans.

            6- Si aquesta absència d’hemorràgia es produira en dos cicles consecutius serà precís el tractament i sotmetre’s a un reconeixement mèdic.

            7- Ocasionalment pot aparèixer una hemorràgia intermèdia durant el tractament. Si esta es produeix a un “goteig” d’escassa densitat i esporàdic (un sol més) manca d’importància. És precís seguir la medicació per evitar hemorràgies més quantioses. Si no cedeix espontàniament, el metge podrà detenir-la mitjançant l’administració tradicional d’un estrògens.

            8- Si l’hemorràgia intermèdia és copiosa i es presenta durant la tercera setmana de tractament, és aconsellable suspendre la medicació i reprendre-la (sempre amb un nou envàs) cinc dies després d’iniciar-se l’hemorràgia.

            9- Quan l’hemorràgia intermèdia es presenta amb regularitat, durant varis cicles consecutius o apareix de prompte després d’un tractament perllongat, la pacient haurà de sotmetre’s a una exploració ginecològica, perquè probablement existeix una causa orgànica responsable.

            10- Un dia sense “píldora” és un dia sense protecció. Aquesta regla ha de recordar-se especialment durant les interrupcions, o en cas d’un oblit esporàdic. En eixes condicions, la dona no està protegida contra l’embaràs, sinó que, pel contrari, es troba en condicions especialment favorables per a ser fecundada.

EFECTES SECUNDARIS

            Un gran nombre de dones són susceptibles al tractament anovulatori amb progestàgens orals i manifesten tots o part dels següents efectes secundaris:

            Nàusees, mal de cap, tensió dolorosa en les mames, augment de pes, disminució de la libido, depressió psíquica, dolor de les foses ilíaques, sensació de plenitud, fatiga, vèrtex, molèsties en les “pantorrilles”, acné o erupcions cutànies.

            A vegades, aquestes molèsties es manifesten solament en els primers cicles i cedeixen espontàniament en prosseguir el tractament. En altres ocasions la susceptibilitat es produeix davant d’una marca determinada i desapareix canviant simplement l’anovulatori. Però, insistim una vegada més en recordar que és el metge i no la pacient qui deu decidir el que convé fer davant d’un trastorn d’aquesta naturalesa.

RESUM

            Darrere de l’exposició detallada dels principals mètodes contraceptius, creiem convenient exposar, d’una forma molt resumida, i sobretot molt objectiva, les avantatges i inconvenients que ofereixen cadascun d’ells, així com una curiosa estadística que reflexa el seu percentatge d’utilització en el matrimoni mitjà americà i francès, junt als seus corresponents factors de “seguretat”.

            Vejam ara alguns detalls puntuals. Sistema “coit interromput”. Avantatges. Evitar l’embaràs en un 70-75% dels cassos. És el mètode més utilitzat entre els matrimonis catòlics, malgrat estar condemnat per l’Església. Convé especialment a les dones frígides i a les que adopten un paper purament passiu en l’acte conjugal. Ara bé, moltes dones deixarien de ser frígides si decidiren canviar de sistema. Inconvenients. Produeix trastorns psíquics (ansietat i angoixa) en els dos cònjuges. A la llarga pot ser causa d’impotència i frigidesa. No contribueix a aconseguir l’harmonia sexual perfecta, i deixa sempre en la parella un sentiment de frustració. En el millor dels cassos serveix sols a satisfer l’egoisme masculí, constituint un equivalent de la masturbació, convertint a la dona en un simple “objecte de plaer”, perquè no s’atén a la seua satisfacció, sols possible amb l’orgasme simultani.

            Preservatiu. Eficàcia pràcticament total si s’utilitza correctament. Permet la íntima entrega i el goig sexual complet de la parella sense temor a “la brutal separació”. I facilita el relaxament postcoital, tan necessari per a l’organisme femení. La col·locació del preservatiu pressuposa una lleugera molèstia per a l’home, que es redueix al mínim si s’efectua en els primers moments. La falta de sensibilitat que alguns ho acusen és més subjectiva que real i pot atenuar-se utilitzant material de la millor qualitat, convenientment lubricat interior i exteriorment. La lubricació evita així mateix la irritació dels òrgans femenins i impedeix la ruptura del preservatiu.

            Pomades, gelatines i altres productes espermicides. Eficàcia molt relativa. El seu únic avantatge és la facilitat d’aplicació. Però no constitueix quasi mai una barrera infranquejable al pas dels espermatozoides. Es tracta de substàncies químiques, àcides, grasses o escumants que embruten i irriten la vagina i que fins i tot poden ser al·lèrgiques per a l’home. Els informes que tenim parlen dels seus fracassos nombroses, per això podríem deixar a banda aquest espai.

            Dutxes vaginals. Podríem dir que es tracta d’un mètode antiquat i casolà d’escassa garantia del que li apliquen poca efectivitat. No exigeix d’utilització d’aparells o accessoris previs al coit i algunes persones amb prejudicis d’orde moral creuen veure en ell el menys “contraceptiu” dels sistemes. Pesaris, diafragmes i caputxons uterins. Pot considerar-se com a comparable al preservatiu masculí, amb l’avantatge inicial de què la seua col·locació pot ser molt anterior al coit (2-3 hores), que podria evitar l’enutjosa interrupció entre els jocs d’excitació i l’acte sexual pròpiament dit. A més a més, deixa la iniciativa de la contracepció en mans de la dona, el que no deixen d’agrair molts homes. Exigeix un entrenament de la dona, que deu de conèixer perfectament l’anatomia dels seus òrgans genitals per poder col·locar i extraure el diafragma o els caputxons dos hores abans i deu hores després del coit. Altres aparells, com els pessaris, els ha de col·locar el metge, a vegades prèvia dilatació del coll uterí. Requereixen una escrupolosa neteja, i estan contraindicats quan existeix la més petita lesió interna dels genitals femenins.

            Hi ha homes que acusen la seua presència i pateixen molèsties, subjectives o reals. Continuarem.