VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLXIV)

L’edat crítica masculina

L’home pateix també un període equivalent a la menopausa masculina: l’andropausa masculina. Encara que en molts cassos passa totalment inadvertit, hi ha qui ho acusa en major grau, o en menor. Estos es fan més emotius, sentimentals, tenen alteracions nervioses, ansietat periòdica, crisis sobtades de debilitat, etc.

            Apart d’aquests fenòmens psíquics, tan semblants als causants per la menopausa femenina, s’han pogut comprovar alguns casos de rubors sobtades i injustificades, acceleració dels moviments cardíacs crisi de la desodoració, fatiga general, falta d’energia i disminució de les facultats intel·lectuals...

            Però, per altra banda, és difícil superar aquests fenòmens dissociant-los dels que es presenten en els començaments de la vellesa, i a vegades pot confondre’s l’andropausa amb els símptomes naturals d’envelliment.

            Per a lluitar contra la vellesa masculina, apart dels mètodes naturals com l’alimentació i la higiene, tant física com mental, existeixen els mètodes artificials.

            És antiga la idea de què la sensibilitat es devia a la disminució de la capacitat funcional de les glàndules de secreció interna, en especial de les genitals.

            Per a corregir l’envelliment s’internen els “empelts”, en què va descollar Zergio Voronoff, qui va injectar part de testicles de conill baix de la pell del ventre de l’home i després del mono en l’escrot humà.

            Aquestes operacions tingueren èxit però sols durant un cert període de temps; a més, el preu resultava excessivament elevat. Però els èxits de Voronoff incitaren als investigadors a dedicar-se a buscar hormones sintètiques, fàcils d’obtenir i a un cost bastant accessible.

            L’hormona sexual masculina es va obtenir primer dels testicles de determinats animals; després d’una sèrie d’èxits i fracassos, els químics aconseguiren simplificar la seua tècnica i l’hormona aconseguirà sintetitzar-se i a preus relativament econòmics. Es va anomenar testosterona.

            L’administració d’aquesta hormona masculina, que funciona específicament per a diferenciar els caràcters sexuals secundaris, pot proporcionar un notable augment de les energies, de les capacitats en general i dels impulsos vitals benefactors per al subjecte, en el cas d’envelliment. O siga, quan l’estat general es debilita -tant des del punt de vista físic com psíquic- les energies, les facultats d’acció decauen i el vigor disminueix. La pell es transforma perdent elasticitat i finor; el cabell, sense brillantor, cau, l’esquelet canvia. El subjecte perd el seu poder de concentració intel·lectual, s’interessa menys pels esdeveniments que l’envoltes, es torna egoista i primmirat, s’imagina coses que no existeixen en la realitat. Ni que dir té que també descendeix el seu potencial sexual.

EL METGE TÉ LA PARAULA

            En tots estos cassos, simptomàtics de l’envelliment, com hem dit, la testosterona obra com estimulant i arriba fins fer desaparèixer els possibles trastorns psíquics.

            El poder energètic de la testosterona no es limita a l’home; fins i tot per a la dona que perd la joventut, dèbils dosis d’aquesta hormona poden contribuir a millorar definitivament certs fenòmens de la menopausa.

            Malgrat els beneficis que poden obtenir-se amb la testosterona -sempre que la seua aplicació es faça per mans expertes-, no hi ha que oblidar que es tracta d’una substància activa que sols s’ha d’utilitzar per consell mèdic i en cassos d’efectiva malaltia. El seu ús dirigit a l’exclusiu objecte de rejovenir ofereix innegables perills que el profà ignora. En molts cassos no produeix un veritable rejoveniment, amb real renovació dels teixits, sinó que sols s’aconsegueix una erotització del subjecte tractat. Molts autors sostenen que es pot arribar a obtenir la recuperació d’un veritable benestar juvenil, però fins ara ni la testosterona ni cap altre producte o procediment poden donar la real renovació dels teixits, sinó que sols s’aconsegueix una erotització del subjecte tractat. Molts autors sostenen que es pot arribar a obtenir la recuperació d’un veritable benestar juvenil, però fins ara ni la testosterona ni cap altre producte o procediment poden donar a un organisme gestat una “segona joventut”, perquè ni l’home ni els animals envelleixen perquè les glàndules minven en la seua funció, sinó perquè l’organisme tot sencer i en el seu conjunt arriba a patir l’inevitable procés de desgasta al qual està condemnat.

            Així, pot afirmar-se que en el que respecta a la dona, i basant-se en les experiències del doctor Wilson, l’administració d’hormones ovàriques pot fer desaparèixer tots els símptomes desagradables de la menopausa.

            El camí està obert. Encara com s’ha dit, molts tractadistes neguen la possibilitat d’aconseguir una segona joventut, altres sostenen que en un futur pròxim serà possible eliminar la menopausa i l’andropausa, podent arribar a una vellesa serena, amb un estat de salut satisfactori evitant les molèsties, en molts cassos molt aparatoses, que fins ara s’han considerat com irreparables en aquests períodes de la vida.

ACTE BREU

            Volem referir-nos al coit fugaç que es caracteritza per la sobtda aparició de l’orgasme en l’home, cosa que deixa insatisfeta la dona. En general, l’acte breu no obeeix a un estat neuròtic, com l’ejaculació precoç, sinó més bé a una falta de maduresa eròtica per part de l’home, que tendeix inconscientment a la seua ràpida satisfacció personal sense pensar en la seua parella; al sentiment de vergonya que alguns senten en prolongar l’acte sexual, o a una forta càrrega emotiva, darrere d’un llarg període d’abstinència. En aquest cas pot afectar també a la dona.

            Adler, Alfred (1870-1937). Metge als vint-i-cinc anys, Adler va ser un dels primers deixebles de Freud. En 1907 va publicar el seu Estudi sobre les inferioritats orgàniques i la seua repercussió psíquica. En 1911 va fundar l’escola de Psicologia individual interessant-se molt per l’educació dels xiquets difícils. En 1932 va obtenir una càtedra de Psicologia mèdica a Nova York. És el creador de la “psicologia individual” i el definidor del complex d’inferioritat. Va rebutjar en bloc les doctrines de Freud i la seua tècnica d’exploració i de tractament. Cal destacar que va negar el caràcter natural del “complex d’Edipo”, considerant-lo com un mer producte de l’educació. Continuarem.