VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLXVI)

Significa falta de menstruació. És normal en les jovenetes prepúbers i en la menopausa. En l’edat adulta pot ser deguda a múltiples causes. És primitiva o secundària segons que no haja aparegut al seu degut temps ho haja cessat en la seua aparició. Així mateix, potser psíquica quan no s’aprecia lesió després de l’examen metge; quasi sempre es tracta de neurosi.

MITE D’ANDRÓGINO

            Es tracta de la teoria d’alguns filòsofs medievals per “justificar” la divisió en dos sexes de l’espècie humana, segons la qual l’Home, al principi de la creació, era andrògin, és a dir, mascle i femella al mateix temps, i gaudia, per tant, d’una perfecta pau sexual. Degut a una falta greu, o potser a l’enveja dels deus, la part femenina, malgrat tot, va arribar a separar-se de la masculina, donant origen a la Dona. Des d’aleshores, éstes dues meitats de l’androgen venen buscant-se incansablement. Tan sols el coit pot proporcionar-los un àlibi temporal a aquesta situació d’angoixa, perquè en aquell moment els cossos i les ànimes es fondiren en un ser únic i perfecte.

BORDELL

            Parlem del bordell (burdel, casa pública). És on els homes poden satisfer els seus desitjos sexuals amb dones (“pupiles”) mitjançant un preu establert de la quantitat que abona cada usuari, la qual ingressa en la caixa dels empresaris del “bordell”. També es denomina casa de “lenocini”, de tolerància, “lupanar”, etc. Quina cosa vos sembla aquest llenguatge? “Xulo”, “prostituta”, “proxeneta”, “pupila”... y “Trata de blancas”?...

FETIXISME

            No fa molt de temps es pretenia afirmar científicament que “tots els xiquets petits eren sàdics”, acert tan monstruosament fals com els que pretenia l’existència de pobles sàdics i de pobles masoquistes.

            Els arguments per a qualificar de sàdic el xiquet es basaven senzillament en el seu desig innat d’experimentar les seues forces en contactes amb el món exterior, necessitat que el xiquet petit és incapaç de controlar, començant per no preocupar-se del dolor que causa als demés, que encara no ha experimentat, ni tan sols sospitat.

            Anàlogament, les sensacions que experimenten els que assisteixen els que existeixen a corregudes de bous o combats de galls o de boxa, no tenen res en comú amb el sadisme.

            Les formes més brutals de sadisme es donen en l’home (quasi en exclusiva), però encara menys coneguts i divulgats, també cometen actes de sadisme les dones El que passa és que per la seua menor força física han de dur-lo a terme amb sers més dèbils que elles, atacant a víctimes físicament inferiors.

            Les brutalitat sàdiques comeses a vegades per mares als seus fills, per avies contra netes, “passejadores” contra els infants a la seua cura, revelem una extraordinària varietat de tortures físiques i psíquiques, en els quals resulta impossible, o poc menys, intervenir, perquè la víctima no disposa dels mitjans o de l’oportunitat de queixar-se.

            Hem de destacar també que gran part de “violències sàdiques” comeses en xiquets, xiquetes o adults no mereixen aquest qualificatiu, essent simplement violències que al màxim acrediten la carència de sensibilitat i de cor en algunes persones. Estem segurs ara que aquestes reflexions actuals nostres s’escapen a la realitat actual de les persones, malficades amb la realitat actual dels personatges. Segur que sí.

            El vertader sàdic i masoquista és sempre un subjecte anhelant de sensacions i que pretén compensar d’aquesta sort al seua manca de vitalitat sexual.

ALTRES PERVERSIONS

            Les perversions que ara intentaren tractar no son, en els seus orígens, innates ni hereditàries, o siga que no ens referirem a individus que ja vingueren tarats al món.

            Allò innat en ells, en la seua naturalesa poc adaptable i una sensibilitat ambigua i inquieta semblant tant a la que podem comprovar en la majoria dels sers anormal. Un esdeveniment insignificant, unes paraules sense mala intenció, per exemple, poden ferir-los profundament.

            Senten rubor per la seua excessiva sensibilitat i en lloc d’adaptar-se a ella, intenten per tots els mitjos amagar-la, pretenent emmascarar a qualsevol preu el seu món interior.

            Amb això no volem dir que tots els sers hipersensibles i poc sociables siguen o vaguen a convertir-se en anormals, però són els més exposats a arribar a ser i en ells d’educació és particularment important.

            Els comportament anormals que exposarem es caracteritzen pel fet de que són actes sexuals en que no es té conte actes sexuals en que no es té a conte amb veritable col·laborador. Els seus adeptes són sers aïllats en les seues experiències, estant com obsessionats, com obnubilats per al seua persona.

            Les seues facultats d’experimentar sensacions sexuals estan fixades a la forma d’expressió determinada i immutable. Actuen impulsades per una espècie de construcció imperiosa perquè són incapaços d’obtenir i d’assaborir i arribar a la voluptuositat d’altra manera que l’elegida.

            L’origen de la seua anomalia no consisteix en un vici de conformació dels òrgans sexuals o de les seues glàndules rectores, ni en el desordre funcional del sistema nerviós, siga provocat per un traumatisme o per una malaltia del cervell (com per regular eixes persones s’esforcen en creure), sinó en una disfunció del seu psiquisme.

            Eixa és la raó per la qual es qualifica tècnicament a aquesta individus com “anormals psicosexuals”.

            Continuarem amb el tema del “fetitxisme” direm que en termes generals la paraula es dedica a objectes materials (pedres, fusta, etc.) que els pobles primitius veneren en qualitat de símbols de deïtats o de forces de la naturalesa.

            En els dominis de la sexualitat, el “fetitxe” és qualsevol material animat o inanimat que desencadena espontàniament reaccions sexuals en un individu, de manera que la seua resposta és “automàtica” fins el pun que la sensació resulta impossible si no es recorre a l’objecte.

            Aquesta circumstància és la que distingeix al “fetixista” de la persona que no sent-lo té, per exemple, preferències respecte a la forma d’unes mans, d’uns sins, d’unes caderes, que el seu aspecte l’estimula sexualment, però sense que per això prescindisca, abans el contrari, de la persona posseïdora dels encants preferits.