VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLXXIV)

Alguns pares s’entreguen a les seues relacions sexuals en presència dels seus xiquets quan creuen que estan dormint, sense tenir en compte que la seua dormida sol ser lleugera i que posseeixen a més una facultat d’observació molt desenvolupada. El record d’eixes escenes sol deixar una imatge inesborrable. És possible que el xiquet veja en l’acte sexual que observa una espècie de brutalitat o de violència obsessiva i alguns especialistes pensen que eixes imatges, que impressionen al xiquet, poden contribuir més tard a l’aparició d’anomalies de caràcter sàdic.

            És veritat que la nostra memòria no comença a emmagatzemar records fins els quatre o cinc anys, rara vegada abans, però és igualment també cert que, gràcies al psicoanàlisi, sabem que al costat dels records conscients l’home arxiva també els subconscients, que es remunten més lluny i que poden conduir els nostres actes d’una manera decisiva i permanent.

            M. comercial, casat. No pot realitzar l’acte sexual si no sent el soroll d’una corrent d’aigua i, simultàniament, no percep l’olor a lleixiu.

            Conta que va tenir desitjos sexuals als deu anys d’edat, en ocasió de jugar amb una xica de servir que estava llavant la roba. En el seu joc es va agarrar a la cintura de la xica i es va estrényer contra ella. En aquell moment va sentir l’espasme de l’ejaculació, instintivament va agarrar amb les dues mans els pits de la xica mentre tenia lloc l’orgasme. Ella, sorpresa, el va deixar fer. En una altra ocasió, la jove va intentar provocar a M. d’una manera més realista, en la seua habitació, però no va aconseguir ni tan sols l’erecció. En canvi, altra vegada al llavador, en ocasió d’estar de nou llavant roba, l’erecció es va produir fàcilment, arribant els dos a una còpula completa. Després de diverses experiències, l’astuta serventa arribà a la conclusió de què per satisfer els seus desitjos de dosificar els dolls d’aigua i l’olor a lleixiu, i així tots dos aconseguien satisfacció completa. A partir d’aquell moment, M. va quedar senyalat per sempre i quan acudia a algun prostíbul tenia bona cura d’obtenir l’aixeta del “lavabo” i destapar un flascó amb lleixiu que portava preparat. Actualment la seua dona, que ha aprés la lliçó, manipula fàcilment a M. graduant la seua consciència els xorrets i la lleixiu. D’aquesta manera tots dos han aconseguit la felicitat conjugal.

            Això determina que han d’imposar-se mesures de seguretat respecte als menors, qualsevol que siga la seua edat. Als cinc o sis anys el sentit d’observació del xiquet, ja ho hem dit, és molt agut. Són freqüents les confidències entre ells i per les quals el metge o un estrany arriben a saber que els pares no guarden amb la cura deguda certs secrets i que els permeten sorprendre escenes massa íntimes.

            Alice Ballint cita el cas d’una xiqueta de curta edat que compartia l’habitació amb els seus pares i que -excepte els dies que la mare es trobava indisposta- embrutava el llit cada nit, interpretant el fet com l’expressió de la sexualitat infantil amb els mitjans que tenia el seu abast i que no eren altres que el buidar l’intestí i la bufeta, amb el que volia “imitar” el comportament dels seus pares.

            Eixa conducta per part dels pares, apart de la influència que puga tenir sobre el psiquisme dels fills i els perills que representa, és d’un gust deplorable, perquè la sexualitat deu quedar reservada exclusivament entre dues persones soles.

            Pel que respecta el penis, ja juga un important paper fins i tot amb els xiquets més petits i té per a ells una significació que excedeix a la de tots els altres òrgans. A. Baliot cita un excel·lent i instructiu exemple:

            Els pares d’un xiquet varen rebre la visita d’un cadet recent eixit de l’Acadèmia Militar i que es trobava molt orgullós amb el seu sable. El xic observava al jove amb ulls plens d’enveja, fins que finalment, descordant-se el pantaló va dir amb fermesa: “Jo també tinc una coseta amb la qual es pot fer pis”, amb la qual volia indubtablement demostrar que era propietari de qualsevol cosa almenys tan preciosa com el sable del cadet.

            Als xiquets petits els costa treball comprendre que existeixen sers humans amb òrgans sexuals constituïts de diferent manera que els propis i si miren a una xiqueta nua interpreten freqüentment que el seu sexe és com una “ferida”, que li tallaren el penis per a castigar-la. Les xiquetes, en canvi, es percaten de la realitat i solen “envejar” a la seua camarada de jocs pel seu “patrimoni”, pel que posseeixen.

            Ocorre generalment que si es troben junts i nus un xiquet i una xiqueta de curta edat, la humiliació de comprovar la segona que el seu cos és diferent, que li falta alguna cosa, li fa arribar fins i tot a assegurar en ocasions que va haver un temps en què també ho tingué però que ho va perdre. O es consola pensant que allò arribarà a créixer un dia i que la seua “inferioritat” no és més que momentània.

JOCS INNOCENTS I JOCS D’EXCITACIÓ

            Tenint en compte això, “els jocs a papà i mamà” resulten molt significatius. Es desenvolupen de diferent manera segon els xiquets, però s’assemblen de manera extraordinària per la seua concentració de l’interés entorn dels òrgans sexuals. Ja es tracte de germans i germanes, o de xiquets del mateix sexe, aquests jocs obren en benefici de l’edat intermitja entre la infància i la pubertat, essent precís no exagerar ni menysprear la seua importància.

            Quan es tracta de xiquets hipersensibles poden tenir sèries conseqüències i provocar conflictes psíquics capaços d’influir posteriorment sobre la vida sexual. Per a altres, poden mancar en canvi d’importància, no exerciten ells cap canvi de formes, ni ninguna influència, i si les disposicions individual dels primers els fan fàcilment influenciables, els altres, física i psíquicament equilibrats, no patiran cap efecte perniciós en aquests jocs.

            L’anterior afirmació és sobre tot certa per als xiquets que creixen en un ambient camperol, el que ens porta a deduir si no serà a causa de què en el camp es viu amb més naturalitat, és a dir, menys convencionalment, per la qual cosa aquests jocs centrats en l’entorn dels genitals són més freqüents entre els aldeans que entre els petits habitants de les ciutat.

            Kinsey assegura que els xiquets són iniciats pels seus companys més prompte del que es creu i molt abans del que ho siguen pels seus pares.

            Aquest propòsit parla dels “jocs d’excitació” (pettigs: paraula anglesa per a designar l’acte de mimar acariciant i els jocs d’amor intranscendents) pretenent que tots els xics i el 20% de les xiques els han practicat abans de la pubertat, arribant fins i tot a posar-se nus i tocar els atributs dels seus companys de joc, del mateix sexe o del contrari.