VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLXXIV)

Importància del període de la pubertat

La pubertat senyala l’inici de l’evolució que confereix al ser humà el poder de procrear. L’ànima i el cos de l’individu experimenten canvis i transformacions que es manifesten per misteriosos esdeveniments. Les persones que envolten el púber (oblidant la seua experiència en fase anàloga, o potser no havent tingut consciència d’això) se sorprenen de l’estranyesa de la seua conducta i l’adolescent tampoc aconsegueix comprendre els canvis físics i psíquics que es produeixen en la seua persona.

            Aquest període té una importància decisiva per a l’evolució i futur desenvolupament del ser humà. És, per tant, indispensable que tant els pares com els educadors s’esforcen en comprendre els seus processos.

            Per la nostra part anem a intentar respondre amb tota la qualitat possible a les tres preguntes següents:

            ¿A quina edat pot dir-se que comença la pubertat?

            ¿Quins són els seus signes característics?

            ¿Quines reaccions psíquiques poden esperar-se d’ella?

            Els límits de l’edat púber no són exactament els mateixos entre les diferents races Les particularitats de la constitució física dels individus i del clima exerceixen una notable influència sobre l’època del començament i la duració d’esta fase, que s’inicia ben prompte essent eixa més prompte en uns països càlids que en els temperats i gelats.

            Així i tot, eixes diferències tendeixen a manifestar-se en general en una tendència i minorar-se, com a conseqüència a la precocitat.

            Indubtablement, és més fàcil establir el començament de l’edat púber en les jóvens que en els xiquets, perquè la menstruació femenina aporta la prova de què és més fàcil en elles que en els xicots.

            Fonamentalment, manifestant-se les diferències al començament de l’edat. No, no són les mateixes. Malgrat tot les particularitat de la constitució física i la duració d’aquesta fase, que s’inicia més prompte en els països càlids, influeix en el fons de la qüestió. Eixes diferències tendeixen a minorar-se.

            Indubtablement, és més fàcil establir en les jóvens que en els xicots, perquè la menstruació aporta la prova de que l’ovari ha posat el primer òvul. En l’home correspon a aquest sistema voluntari o involuntari. Ara bé, si eixa manifestació femenina no produeix cap tabú en la nostra societat i és observada fins i tot amb alegria per la família, no ocorre el mateix amb el desenvolupament masculí, que el xiquet cuida de mantenir ocult, de manera que no és observat per qui l’envolta, ni confessat per ell, amb el que les observacions sobre aquesta qüestió estan més subjectes a error estadístic.

            L’ejaculació més precoç que ha pogut observar-se ha tingut lloc als vuit anys. Segons l’informe de Kinsey, el 90% dels homes situen la seua primera manifestació viril entre els onze i els quinze anys; d’ells, el 70% ho aconsegueixen per mitjà de la masturbació; el 3% a través de relacions sexuals i la resta per pol·lució.

            A aquest respecte, Kinsey realitzà una altra observació important; situant l’època de la primera ejaculació als onze i els quinze anys. Doncs bé, segons les asseveracions del citat investigador, els individus púbers als onze anys presenten la particularitat d’exercir durant tota la seua vida una activitat sexual més intensa que aquells que es retarden. Dient-ho d’altra manera, quan més precoç és la pubertat en un individu més persistent serà la seua activitat sexual. Kinsey no proporciona cap explicació a aquest fet, no siguent absolut segur, per tant, que puguen considerar-se les seues observacions com a regla general, sobre tot perquè s’han comprovat casos contradictoris.

DESENVOLUPAMENT I FUNCIÓ DE LES GLÁNDULES SEXUALS

            Les transformacions psíquiques motivades per la pubertat obeeixen a la influència de les glàndules endocrines, que provoquen una veritable orgànica. Gradualment, les glàndules sexuals és a dir, els testicles i els ovaris, van prenent part en l’activitat de les restants glàndules de secreció interna, aportant la seua contribució a les funcions hormonals.

            Les glàndules sexuals (gònades) existeixen des del naixement, però no coneixen el moviment en què, no prenent el moviment intern, aportant la seua contribució a les funcions hormonals. La hipòfisis és una petita glàndula de secreció interna situada en la part inferior del cervell i que des del punt de vista morfològic es composa de dos glòbuls, l’anterior i el posterior.

            El primer produeix, entre altres, l’hormona que controla el funcionament de els gònades, raó per la qual se li ha donat el nom de gonadro. En funció d’aquesta activitat hormonal, els testicles produeixen dues classes, regulen l’acció de els glàndules anomenades subordinades i activen l’espartogènesis.

            L’organisme femení: és més complicat que el de l’home i la seua funció no es limita a la producció de l’òvul sinó que ha de preparar, a més, tot el necessari per a la seua evolució, una vegada fecundat l’embrió ha de ser a expenses de la morfologia tísica del sexe durant nou mesos, i al final el producte ha de ser expulsat i després alimentat amb la llet materna.

            Per a proveir a les múltiples funcions són necessàries una sèrie d’hormones. En principi, les gonatropes hipofisiaries estimularies durant nou mesos potenciaran la producció principalment de les hormones sexuals, l’estrona i la progestegerona. Continuarem.