VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLXXVI)

Parlàvem la darrera setmana sobre jocs innocents i jocs d’excitació. Puntualment ara parlarem dels jocs d’excitació, frase anglesa per designat l’acte de mimar acariciant i els jocs d’amor intranscendent, pretenent que tots els xics i el 20% de les xiques els han practicat abans de la pubertat, arribant fins i tot a vegades elles a posar-se nues i tocar els atributs dels companys de joc. Bé, eixa informació ens ve de bastant lluny i segurament hauran canviat bastant eixes afirmacions. Aquests jocs, però, podrien conduir fins l’orgasme i el dècim tercer any d’edat, contant-se un 10% de xiquets que el realitzen a partir del quint any. Segons Kinsey, els xiquets efectuen eixes pràctiques amb tota normalitat i sense malícia i tenen el seu origen en la curiositat, sense presentar per a ells cap altra significació. Sols quan els pares o els seus majors els ensenyen que tot el que es refereix als òrgans sexuals és impur i prohibitiu i constitueix un seriós perjudici molt extés els xiquets comencen a experimentar un secret plaer sobreafegit utilitzant del “fruit prohibit”.

            L’erecció amb freqüència és deguda a causes mecàniques i no a excitacions sexuals. En els xiquet petits es produeix quasi sempre com a conseqüència d’un atzar durant els seus jocs, o degut a la velocitat durant un passeig d’automòbil, a l’exercici físic, a la por, a la còlera, etc. Segons el citat autor, esta erecció deguda a una reacció mecànica provoca en un 40% dels cassos una temptativa d’acte sexual, situant l’edat mitja de realitzar-la cap als 9 anys i senyalant un 15% que ho verifiquen des dels cinc.

            El percentatge té poca importància en el que el cas individual es refereix, existent gran nombre de xiquets que s’interessen prompte i de preferència pel sexe contrari i altres que els importa poc o absolutament res el dels seus camarades de joc.

            Normalment, la sexualitat no es manifesta fins l’edat púber, patint mentrestant una lenta evolució, durant la qual hi ha una època intermitja en la qual els impulsos sexuals, ben latents no estan encara centrats sobre el sexe oposat, el que és normal per quant que la libido no està caracteritzada encara i es troba desproveïda de direcció i objecte.

            En aquesta etapa naixen els tan exclusius efectes intensos per una persona del mateix sexe, intensions impregnades d’erotisme i fins i tot de sexualitat (sempre segons Kinsey, el 60% dels xiquets practiquen assajos homosexuals que acaben en l’orgasme, començant el 15% a l’entorn dels cinc anys i situat al principi en la majoria sobre els nou. Ara bé, aquí la sexualitat es confon amb l’afecte de manera tan infantil, tan poc “evolucionada”, que podria dir-se que a penes si es possible comparar aquest esdeveniment amb les experiències de l’adult.

            Per altra part, Kinsey justifica el fet afirmant que la majoria dels protagonistes no tenen relació més que amb camarades del seu mateix sexe, i això explica les seues pràctiques homosexuals.

            Generalment, a eixa edat, tant els xics com les xiques, prefereixen jugar com amics un poc majors i del seu mateix sexe, refugint als del sexe contrari.

            El que hem expressat és suficient per comprendre les dificultats amb les quals han d’ensopegar els adults, i en primer lloc els pares, en el seu propòsit de comprendre les múltiples manifestacions infantils i, sobre tot, en pretendre encausar-les per camí de la sana normalitat mitjançant una educació apropiada.

            Per la seua mateixa multiplicitat, i per la dificultat de reduir els cassos individuals a un comú denominador, no és fàcil formular consells adaptables a cadascú en particular. Malgrat açò, per la seua norma general, que deu tenir-la en compte, ja ens ocuparem seguidament.

RESPONSALUBLITAT DE PARES I EDUCADORS

            L’“educació sexual” constitueix en els nostres dies un problema específic ben delimitat i al qual s’atribueix una importància decisiva en el quadre de l’educació en general.

            Des d’un punt mèdico-psicològic, és evident la manca de maduresa d’alguns pares, de certs educadors i, en no pocs cassos, de l’evolució de la pedagogia actual. Perquè, i és important insistir sobre això, una educació normal i sanament raonada no té per què eludir aquest problema.

            Si tant els pares com els educadors, aconsegueixen establir una autèntica confiança entre ells i els xiquets dels que són responsables, aquests últims, per pròpia iniciativa, s’encarregarien de preguntar-los amb tota naturalitat en el moment propici i de la forma adequada. Les experiències etnològiques, com les que relata Margaret Mead en els seus estudis, demostren que un ensenyament basat sobre el sentit de la responsabilitat i de la sana tradició humana, lliure d’absurdes prejudicis, no entranya ninguna dificultat.

            El psicòleg Erick Homburgen Ericson ha publicat una comunicació anàloga que tracta sobre les minories d’Amèrica del Nord. En molts països més civilitzats que cultivats i d’una tradició puritana incompatible amb la plenitud de la vida, l’educació sexual s’ha convertit en un problema delicat, conseqüència de les nombroses degradacions causades per la civilització i per la “domesticació” de la humanitat.

            Els aclariments que s’imposen a aquest respecte es resumeixen en les següents preguntes:

            ¿Quina deu ser l’expressió d’una educació sexual?

            ¿En quina forma deu ser presentada?

            ¿A quina edat deu començar?

            ¿Quins són els perills d’una mala educació o de l’absència de tota educació sexual?

LA CURIOSITAT INFANTIL NO ÉS UN PROBLEMA

            En termes generals, la primera qüestió que es suscita és que deu dir-li al xiquet o a l’adolescent. La resposta és senzilla: és precís respondre a totes les preguntes que planteja. Els pares i els educadors mantenen encara opinions errònies respecte als més senzills problemes que afecten l’ànima infantil. El “xiquet terrible” amb les seues reaccions agressives amb les seues preguntes directes disparades a “bocajarro”, sorprén i trastorna sempre als pares dotats d’una psicologia elemental.

            Citarem uns exemples en recolzament a aquesta afirmació.

            Una dama de superior intel·ligència que es va fer tractar als vint-i-vuit anys d’edat d’una neurosis greu de caràcter angoixós, recordava amb detall el següent esdeveniment que la va impressionar per tota la vida. Continuarem.