VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLXXVII)

Existen -existeixen- pares puritans molt rígids i severs, que dormien -dormen- en llits separats per una tauleta de nit. En el caixonet del moble guardaven -guarden- uns preservatius de goma coneguts sota la denominació comercial de “never-rip” (“nunca se rompe”) continguts en unes inconfusibles caixetes cilíndriques de fusta clara, sobre la qual destacaven en negre les lletres de marca. Quan la nostra malalta tenia uns tres anys va adquirir el costum d’apoderar-se de les caixes buides, que anava emmagatzemant en la seua caseta de nines, que amagava i no deixà de tancar amb cura. Cert dia, en l’ocasió d’una festa religiosa, tios, ties i altres parents, tots molt piadosos, es trobaven en casa dels pares de la xiqueta protagonista, la qual va sol·licitar de la mamà permís per mostrar als reunits la seua casa de nines. I quan tots els assistents es trobaven davant del joguet, “la pobre petita” va obrir la façana del seu palau infantil i cofre dels secrets...

            Quan va acudir a aquesta consulta ja hem senyalat que tenia vint-i-vuit anys, encara recordava espantada el quadre del que va ser intèrpret activa; dels seus pares, uns enrogits, altres rieren burlons i alguns murmuraren, però tots es sentiren incòmodes.

            La mare, plena de confusió i vergonya, tancà irritada la casa de joguet amb gest brusc.

            I la malalta ens confessava: “Fins aquest moment jo ho ignorava tot, però aleshores ho vaig comprendre, de repent”.

            El segon cas és de caràcter diametralment oposat:

            El fill d’un cirurgià havia sigut liberalment educat pels seus pares, que posseïen gran amplitud d’esperit. Durant un menjar en el que es reunien, a més dels pares del xicot (que contava set anys i mig), la seua àvia, l’“ama de llaves” i la secretària de son pare, el xiquet li preguntà al cap de família: “Digués, papà, de quina manera arriba la llavor del pare, fins el ventre de la mare?”. El pare va saber comprendre que la pregunta tancava, a més de la natural curiositat del xiquet, “una protesta viril” (així qualifica Alfred Adler l’impuls de manifestar la masculinitat) i respon al seu fill que després de menjar es reunirien els dos en el despatx i li donaria explicació.

            En efecte, una vegada sols li preguntà si havia observat com a vegades el seu membre viril s’enduria, explicant-li que la naturalesa li havia dotat d’eixa particularitat per fer possible la fecundació de la dona. El xiquet preguntà aleshores si eixa funció havia de fer-se moltes vegades, al que li contestà que era alguna cosa semblant a la resta de les funcions naturals, que es manifestaven en el seu moment oportú i que un home ben equilibrat s’acomoda fàcilment a un hàbit establert. La pregunta immediata del xiquet va ser “que es deu de fer en l’aparell de ràdio per evitar els paràsits”.

            L’educació sexual directa i simple havia conduit al xiquet amb tota normalitat a investigar altre dels seus problemes infantils, aquest de caràcter tècnic, que justificava la seua curiositat per la vida. Passat el temps, aquest xiquet, racionalment dirigit, es va convertir en pare feliç i sense complexes.

            Els xiquets saben formular preguntes clares i precises, molt millor del que creuen els adults, el que passa és que generalment ocorre que no se li dirigeixen als seus pares o als seus educadors més que si aquests han sabut establir i mantenir amb ells una “atmosfera de confiança indispensable a les religions mútues sòlides. En conseqüència. L’educació sexual del xiquet ve determinada per les preguntes que planteja i la imprecisió o les respostes vagues i elusives són poc hàbils i pernicioses.

            Està comprovat que una contestació o una ajuda incompleta en relació amb el problema condueix al xiquet a buscar les explicacions en altra part, i les fonts d’informació de què pot disposar són amb freqüència la base d’una educació sexual tèrbola que pot provocar veritables desastres en els mal·leables cervells infantils.

            Qualsevol pregunta plantejada per un xiquet o un adolescent exigeix una resposta adequada al seu grau d’intel·ligència i comprensió. Per això és necessari que els pares sàpiguen comprendre de manera racional i seriosa, d’acord amb els coneixement psicològics que eixa tasca exigeix, l’evolució dels seus fills; coneixement que serà necessari adquirir, no sols amb l’ajuda de lectures especialitzats en este problema tan corrent i complex de psicologia.

COM DEU PLANTEJAR-SE L’EDUCACIÓ SEXUAL?

            A la segona pregunta sobre la forma en què ha de ser presentada l’educació sexual, establim de bestreta que s’ha d’eliminar tot lirisme nebulós i tota florida metafísica, per contraindicats i inoportuns.

            La revista Jeunesse va publicar fa uns anys un succeït que corrobora l’abans dit: en forma de poema es relatava com un pare ben intencionat, però sense preparació psicològica i sense haver-se documentat prèviament al respecte, va decidir començar l’educació sexual de la seu filla d’onze anys.

            Amb eixe objecte, va eixir a passejar i començà les explicacions sobre les flors, després sobre els ocells i els seus ous i en acabar parlà dels gats i de les vaques, descrivint les seues costums. Quan, amb un sospir d’àlivi, va acabar la seua barroca dissertació li preguntà si havia comprés l’explicat, contestà amb gravetat i gentilesa: “Sí papà! Ara ja sé que els animals fan el mateix que les persones”.

            L’educador sincer i que viu en contacte amb la naturalesa, coneguent l’alegria de viure, no experimenta la necessitat d’extraviar-se entre els circumloquis d’una literatura dubtosa. Parlarà al xiquet amb claredat, concisament i de manera concreta i precisa. Li explicarà el valor de la pròpia estructura física i sabrà inculcar-li el respecte per la naturalesa, cultivant el sa desig del xiqut de penetrar promptament per ell mateix en el cercle de les persones majors, que tan superiors apareixen davant dels seus ulls.

            Amb comprensió i tacte és fàcil sembrar en l’edat infantil els gèrmens de la pròpia estimació i del respecte al pròxim, tan necessaris en l’evolució de l’individu. L’educació sexual incorporada gradualment en el conjunt de l’educació en general, o administrada en forma de lectura pedagògica, mai deu ser seca o abstracta i necessita d’una òptica que abasta tots els aspectes del fet humà.