VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLXXVIII)

L’educació sexual i l’edat

En quant a la tercera qüestió que estem tractant, a quina edat s’imposa l’educació sexual, direm que és impossible fixar un límit precís, tenint en compte la múltiple varietat d’individus, famílies, grups, rasses i ambients.

            Els xiquets més precoços tenen necessitats d’ajuda molt promptament; altres, que evolucionen amb més lentitud, fins la pubertat romanen habitualment en una espècie d’estat larvari amb relació a la seua existència i als seus conflictes conscients. Els que pertanyen a aquest grup i posseeixen a més una gran sensibilitat poden quedar-se fortament impressionats per una educació biològica concreta, perquè la seua evolució psíquica no està en condicions de comprendre i assimilar els coneixements, que constitueix un dels més ardus problemes per a un pedagog conscient de la seva llavor.

            Està fora de tota discussió que l’educació sexual és una tasca natural dels pares, però també és notori que desenvolupen un perillós paper -un important paper- els errors, la manca d’habilitat i els prejudicis, per tot això la iniciació pels professors i educadors deu contribuir en allò possible a remeiar les faltes comeses pels pares.

            En quant a l’última interrogació, que tracta dels perills d’una educació incompleta o d’una falta total d’educació, és igualment precís mencionar alguns esculls.

            Una actitud hipòcrita i puritana dels pares front a un xiquet de pocs anys sol destruir la confiança necessària al repòs i a la seguretat interior infantil. I no són tants els eventuals desordres de la futura vida afectiva o amorosa de l’individu el que més deu preocupar-nos, sinó el sentiment actual que el xiquet es munta de què els seus pares el deixen sol, pensament que és catastròfic per a l’ànima infantil.

            Les sensacions de seguretat, de protecció, indispensables per a una evolució psíquica sana, es perden totalment, i si el xiquet és sensible, obert i inclinat per naturalesa a la confiança corre el risc de què mai ha de comprometre’s en una amistat, un contacte, un afecte o un amor veritable. El més perillós escull que es presentarà en eixos cassos als pares despreocupats o mancats de preparació serà l’onanisme, tan practicat pels xiquets i adolescents normals.

            Un lamentable error que solen escometre moltes mares, per exemple, és el de no parlar a temps i amb tota claredat amb les seues filles sobre el fenomen que anuncia la seua entrada en la maduresa sexual, és a dir, de la imminent proximitat de les seues primeres regles. La xiqueta està desorientada. En el col·legi troba companyes que ja tenen la menstruació i altres que encara no la tenen; sent conversacions en veu baixa, potser una amigueta li haurà fet alguna confidència. I quan descobreix senyals de sang en la roba interior, quasi sempre queda desagradablement sorpresa.

            Heus aquí uns exemples de la manera com certes persones han experimentat l’impacte psicològic de les primeres regles. (Dr. Haire):

            “Jo no era tan ignorant en matèria sexual com creien els que hem rodejaven i sobre tot ma mare. Amb les amigues, al col·legi, havíem parlat molt de les regles i esperava amb impaciència tenir-la jo, perquè creia que aleshores podria demanar explicacions a la meua germana major, que estava casada i que les meues vagues nocions sobre els homes i la vida sexual s’aclaririen. Va arribar el gran dia que vaig poder contar-li a la meua germana el meu secret. Em va acariciar els cabells i em va dir: “Vaya! Ya eres una senyora hecha y derecha!”. Jo li vaig preguntar: “¿Ahora ya puedo tener un hijo?”. No m’havia fixat en què ma mare acabava d’entrar a l’habitació i havia escoltat almenys una part de la nostra conversa. En fer l’ultima pregunta, vaig rebre un forta bufetada. Aquella va ésser la meua primera experiència de la meua vida de “senyora”. La meua decepció va ser gran”.

            En el relat següent apareix també la decepció:

            “Havia complit catorze anys. Aleshores aparegué la menstruació per primera volta. Sols sabia que prompte o tard apareixerien les pèrdues de sang, perquè moltes companyes de classe, més joves que jo, les tenien. Va començar una nit amb grans dolors. Pel matí vaig córrer cap a ma mare, amb el cor palpitant, i li vaig demanar consell. Aleshores ella va refunfunyar: “podies haver-me donat compte abans de tacar la roba”. Jo esperava que em tractaria com a una xica major, però la meua entrada en el món dels adults es va fer amb disputes i reprimendes, essent per a mi una gran desil·lusió”.

            Algunes xiquetes tenen la menstruació a edat molt primerenca, als onze anys. Són les primeres de la seua edat i no poden aprofitar-se de l’experiència de les seues companyes. Heus aquí un exemple:

            “Tenia a penes uns onze anys quan vaig notar taques de sang en la roba blanca. Allò em va donar molta por perquè estava convençuda de què era un càstig de Déu perquè jo em masturbava bastant, amb freqüència a pesar de la vigilància dels meus pares. No m’atrevia a parlar d’això amb ma mare; estava presa d’una angoixa terrible i vaig aconseguir llavar les taques secretament. Però les pèrdues de sang no acabaren i al dia següent la roba tornava a estar tacada; no sabia que fer, ni m’atrevia a alçar-me del llit per anar al col·legi. Li vaig dir a ma mare que em trobava malalta i que no em sentia amb forces per a alçar-me. Era cert que sentia violents dolors en el ventre. Quan ma mare va manifestar la seua intenció de cridar al metge, la meua angoixa va augmentar; segurament m’auscultaria, anava a descobrir les meues males accions nocturnes... No em quedava escapatòria alguna, havia que confessar la veritat i vaig pregar a ma mare que no li ho diguera a ningú. Ella em va consolar, em va prometre guardar el nostre secret, però quan vaig saber que eixes hemorràgies es reproduirien tots els mesos i això era el destí de totes les dones, em vaig indignar. Segons el meu criteri, allò era completament injust, ja que als homes no es passava el mateix. Per altra part, ma mare no va mantenir la seua paraula, no va guardar el secret com havia promés. Vaig endevinar-ho en la mirada de mon pare, en el seu somriure compassiu que demostrava que ho sabia tot, la qual cosa em va produir una gran vergonya.