VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXII)

La darrera setmana estàvem parlant de la insensibilitat femenina. Continuarem ara fent unes modestes reflexions en el camp de la dona, en el món de les dones, de les seues influències. Per exemple:

            La senyora X acudeix a la consulta mèdica per la seua total frigidesa amb el seu marit. Està convençuda de que les seues pertorbacions guarden relació amb records de la infància. Ja de molt petita se n’ha donat que els seus pares -persones d’un nivell intel·lectual molt elevat- no eren feliços; amb freqüència discutien. En el fons, la xiqueta es posava de part de son pare, un savi molt conegut. Als dotze anys va descobrir en l’habitació de sa mare una carta en la qual un jove tinent, parent llunyà de la família, fixava el dia i l’hora d’una cita. Dissimulant la seua lletra, la xiqueta va escriure un anònim a son pare exposant-li els fets, amb la conseqüència que aquest va poder sorprendre la parella infidel en flagrant delicte i aconseguir el divorci. La jove va romandre amb son pare portant la casa. Com era guapa i rica, va tenir nombrosos pretendents als quals, per consell del pare, va acomiadar. Tenia trenta-quatre anys quan el pare va morir. Aleshores va cedir als precs del que seria el seu marit, un home de la mateixa edat que ella, que la festejava feia temps i que l’havia aguardada pacientment. Però la nit de bodes la jove fou completament frígida i ho seguia essent més endavant: Després d’un any de matrimoni s’enamorà d’un professor de piano de llargs cabells blancs com la neu amb el qual tocava a quatre mans quasi tots els dies. Començà a somniar amb ell i aconseguí una satisfacció sexual completa. Vegeu aquí un dels seus somnis: “Estoy en mi habitación, el profesor de piano se acerca y me acaricia tiernamente. La caricia se hace íntima y yo siento un violento placer. De pronto, se convierte en mi padre. Exclamo, ¡es pecado, es pecado!, y me despierto con el corazón palpitante”. El somni posa en evidència a la senyora X i explica la seua frigidesa als ulls del metge. També s’explica perquè no es va casar abans de la mort de son pare. Des de la seua infància, els seus sentiments estaven ancorats en la persona de son pare. “Una fijación por el padre”, en termes psicoanalítics. El marit, per la seua joventut, la deixava freda però el professor de piano de cabell blanc que, per altra banda, s’anomenava el mateix pare, el reemplaçava sense que ella ho advertira. “Haire”.

            Altres vegades és una educació falsament puritana la causa de què la dona valora imperfectament la significació de l’acte sexual, donant-li una interpretació física totalment contrària a l’essència mateixa de l’amor.

            Aquesta interpretació unilateral, que considera l’acte sexual com pura i simple animalitat, és un equívoc molt extés.

            És molt rar que els pares parlen obertament amb els seus fills de qüestions sexuals; pel contrari, “les historietes escabroses” formen part de les conversacions quotidianes i els espectacles i la publicitat (salve excepcions) competeixen en escenes eròtiques, destacant així l’aspecte físic de la sexualitat i de l’amor, al temps que li lleven el seu context espiritual.

            Excepcionalment, quan les filles gaudeixen de l’avantatge de rebre alguna orientació o iniciació ben intencionada, esta es limita en general a una descripció, moltes vegades poc correcta, de les funcions orgàniques, les quals queden després desnaturalitzades en la imaginació infantil fins l’aberració.

            La ment superexcitada del xiquet s’encamina únicament cap els actes físics i eixes representacions imaginatives i estrictament espirituals acaben per reduir-se en la masturbació.

            Així és com es forma una equivalència en l’ànima infantil entre “amor” i “satisfacció dels sentits”, identificació pel comú inconscient. Quan allò cert i humà és que la veritable relació sexual no pot trobar la seua plenitud total més que quan s’edifica sobre valors espirituals, i sobretot, quan es comparteix amb el cònjuge.

            Són moltes les persones que aspiren a aconseguir la voluptuositat amb ajuda de la tendresa. Però s’oblida que ésta suposa una disposició psíquica i espiritual més oberta, més ampla, que el simple desig de voluptuositat.

            Gojar, experimentar la bellesa d’un paisatge o d’una obra d’art constitueix un acte de tendresa espiritual. I en l’home es trenca i empobreix la facultat d’amar en la mateixa mesura que persegueix les sensacions més violentes i exaltadores, perquè no és capaç de delectar-les contemplant la bellesa d’una flor.

            Aquestes consideracions ens condueixen a descobrir una de les causes de la frigidesa, la “incapacitat de viure l’acte”, les causes.

            Solament un ser que psíquica i físicament tinga disposicions per abandonar-se a l’experiència del “tú” i que puga viure eixe instant, és capaç de viure una vida sempre jove i renovada.

            Ara bé, en la vida sexual és la nostra actitud el que en definitiva va a decidir i a jutjar del seu valor i de la seua significació. La supervaloració de la “satisfacció” acaba en una disminució de les facultats humanes; minva que porta nefastes conseqüències que acabaran per provocar una espècie de crispació psíquica.

            Observem, per exemple, la gènesis d’un contratemps emocional en una jove educada en un ambient i un medi social com el abans descrit. La nostra protagonista experimenta un dia per primera vegada la crida del desig. Automàticament s’associaran a ell les representacions implantades per la imaginació de la jove, provocant a través de la supervaloració de l’acte físic del que s’anomena “l’angoixa de l’espera”...

            És interessant fer constar, sense que puguem sorprendre que les lleis espirituals -i precisament a causa d’aquesta supervaloració de satisfacció sexual, del pudor i de la honestedat- corren el perill de perdre la seua importància als ulls de l’actor. I molt freqüentment les seues amistats anodines acabaran en contactes físics desproveïts de les bases humanes i espirituals indispensables...

            Eixa “angoixa de l’espera” va quasi sempre acompanyada d’una actitud anormalment tensa cap a la parella eventual; la dona se sent incapaç del complet abandó de la felicitat. Continuarem.