VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXIX)

Nou mesos després d’una operació tractada pel Dr. Sertoli, la ginecomàstia no havia recuperat la seua grandària normal. I és que en situació de normalitat les hormones cortico suprarenals no tenen més que una funció secundària, però quan es veuen afectades de desarregles greus, com hiperplàsies o tumors, la seua producció d’hormones sexuals pot incrementar-se fins el punt de provocar la modificació dels caràcters sexuals de l’individu.

            Els símptomes depenen, en primer lloc, del sexe del malalt i de la naturalesa de l’hormona segregada en excés. Per a l’home adult, la superproducció d’hormones masculines no tindrà a penes conseqüències sobre les característiques sexuals, mentre que la hiperplasia o tumor, la seua producció d’hormones sexuals pot incrementar-se fins el punt de provocar la modificació dels caràcters sexuals de l’individu. En l’home, el primer símptoma que habitualment se revela és el desenvolupament de les glàndules mamàries que arriben a adquirir el mateix volum que en una xica, al temps que els mugrons recobren la seua sensibilitat atrofiada, conjunt de símptomes que és conegut com “ginecomàstia”. A continuació, el subjecte es converteix en impotent sexual i els testicles acusen una marcada atrofia progressiva.

            En ambdós casos, la simptomatologia ve provocada en primer lloc per pertorbacions en la producció d’hormones sexuals; en la dona, per un augment de les secrecions de compostos estrògens, amb disminució paral·lela; i en la seua antagonista de la hormona específica del propi sexe.

            A vegades s’observen al mateix temps modificacions patològiques dels respectius genitals interns o externs i de les glàndules suprarenals, citant-se també casos en què la causa de la pertorbació pot ser deguda a disfuncions del metabolisme endocrí.

            Diversos signes que avui es consideren segurs, tendeixen a suggerir que les cèl·lules intersincials (o de Leydig) en els testicles segreguen l’hormona masculina, corresponent la producció d’estrògens a les de Sertoli. Doncs bé, si una tumoració afecta a les primeres, la seua tendència donarà origen a una superproducció d’andrògens, mentre que si són les segones las atacades se suscitarà una abundància anormal d’hormones femenines.

            La persistència de fragments de teixit embrionari testicular en els ovaris pot provocar també tumors semblants, amb resultats contràriament anàlegs i conseqüents per a la dona.

            Els anàlisis hormonals de l’orina en pacients afectes de tals tumoracions i la desaparició dels símptomes després de la seua extirpació quirúrgica demostren que en eixes condicions l’anomalia (en un o en altre sentit) té la seua motivació en el desarregle funcional de les glàndules sexuals.

UN CAS DE VIRILITZACIÓ

            El cas que anem a tractar constitueix un exemple de virilització provocat per un tumor dels ovaris, descrit per Pedersen i Hamburguer en 1953.

            La malalta havia complit els 65 anys i fins els 35 la seua salut havia sigut excel·lent; però en eixa època es tallaren les seues regles i en els anys següent li varen nàixer en la barbeta uns cabells rígids, seguit per un desmesurat creixement de vellut en el pit i en el baix ventre, al temps que perdia el cabell i la veu se li tornava profundament greu.

            L’examen extern va revelar una accentuada virilització. Els muscles eren forts, masculins i les venes solcaven la superfície de la pell. El clítoris mesurava 2.5 centímetres i en la regió abdominal es palpava una tumoració, que una vegada intervinguda resultà estar formada per varis fibromes uterins i per un tumor ovàric amb un pes de 4.3 grams, procedent de les cèl·lules de Leydig.

            Els nombrosos anàlisis d’hormones practicats abans i després de l’operació oferiren els següents resultats: en els preoperatoris es comprovà la hipersecreció de substàncies andrògenes (fins 145 I. E. cada vint i quatre hores); la secreció de 17-cetosteroides era per terme mig d e16.6 mil·ligrams durant el mateix interval), que es reduïren a 2.4 mil·ligrams (resultats comprovats mitjançant cinc anàlisis consecutius) a partir de les 24 hores següents a la intervenció.

            Posteriorment, el pes de la malalta va anar augmentant lleugera però apreciablement, les seues formes s’arrodoniren, va disminuir la pilositat del seu cos i tornaren a créixer els cabells; en canvi, el to de veu i dimensió del clítoris a penes si tornaren de manera ostensible.

            A esta pacient, un tumor ovàric de caràcter benigne, la dimensió del qual es remuntava a trenta-tres anys, havia sigut la causa d’un excés de secreció d’hormones masculines i, per consegüent, l’origen d’una virilització dels caràcters sexuals. Hem de reconèixer, així i tot, que els tumors d’ovari virilitzants són més bé rars i més ho són els encara de caràcter feminitzant en els testicles.

DOS CASOS DE FEMINITZACIÓ

            Exposarem ara un altre cas publicat per Ostengaard en 1947.

            Un home de vint-i-vuit anys venia observant des de cert temps un net però constant desenvolupament de les glàndules mamàries. Simultàniament, un dels seus testicles havia augmentat també de volum, mentre que l’altre semblava atrofiar-se; malgrat açò la seua potencialitat sexual es mantenia estable.

            L’examen extern va confirmar el desenvolupament senil, al temps que una lleugera atrofia del testicle dret, en tant que l’esquerre mostrava un volum major al normal. Després de l’examen, l’ablació es va descobrir que el testicle esquerre tenia un volum major al normal, i es descobria l’existència d’un tumor de la grandària d’una avellana que histològicament no va ser qualificada de maligna. Poc abans de l’operació, l’anàlisi de l’orina acusava una hipersecreció de substancies estrògens de 200 M.E. 1 cada 24 hores; dos anys després de l’extirpació, la ginecomàstia havia desaparegut, havent recuperat el testicle dret la seua grandària normal. Continuarem.