VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXXV)

Ens havíem quedat la darrera setmana fent una referència sobre els “inconvenients i perills”de la interrupció del coit. Parlarem ara del procediment l’imitatiu de la concepció que provoca també desarreglaments en la dona. El mateix que la seua parella, ella es troba a l’espera de l’instant en el que va a produir-se la separació, un ansietat agreujada pel fet de no poder predir-ho amb exactitud, sinó pressentir-ho per símptomes al màxim objectius als quals, es vullga o no, tindrà que estar prestant atenció, que els impedirà entregar-se sense reserves a un abandó fisiològic, refrenant la seua capacitat de goig i l’ascens progressiu de l’excitació.

            Amb aquestes condicions poden succeir -se dues alternatives: primera, que la interrupció es produeixca abans de l’apogeu orgànic femení, que en eixe cas es veurà sempre anul·lat; la segona, que constitueix la millor de les probabilitats, la interrupció segueix immediatament a l’orgasme femení, amb el qual la curva de descens progressiu de l’excitació, normal i necessari en la dona, descriu un traç vertical també nociu psíquica i fisiològicament.

            En qualsevol dels cassos persisteix el perill de que el procés es converteixca en automàtic determinant que la dona trobe sempre frenada la seua excitabilitat en l’instant convertit en habitual, encara que ja no practique la separació, del que resultarà finalment la frígides, l’anorgàsmia absoluta (absència total d’orgasme), etc., és a dir, totes les pertorbacions de la potència sexual que ja coneguem.

            El coit interromput, antídot del procés de la tensió sexual i de l’excitació eròtica, representa un perillós error. A més, recordarem que és un mètode anticoncepcional practicant quasi sense excepció per l’home, sent generalment el penis (i no al contrari) el que es retira de la vagina, és a dir, del seu mitjà ideal. D’això es dedueix un “aïllament” de la sexualitat masculina (potser s’expressaria millor de la sexualitat del penis), o siga un desplaçament de l’accentuació en favor de l’òrgan procreador, posat que el membre se li atribueix ser l’agent de la potència generadora.

            Eixe concepte, associat a la idea de malaltís “infecciosa”, és a dir, al temor a ultrança de perjudicar la salut, contribueix a pensar massa importància a la sola potència sexual masculina durant l’acte sexual, quan és un fet real que la dona també conta amb eixe tema.

            Una opinió més sobre aquest “problema” és que considera la degradació de l’home. En realitat, l’acte sexual representa una relació mútua i equilibrada entre l’home i la dona, que per ser harmoniosa no pot patir, com diem, cap desplaçament permanent i en el que la dona també conta. En realitat, l’acte sexual representa una relació mútua i equilibrada entre l’home i la dona.

            Cal destacar que, com a mig per a limitar els naixements ofereix menys seguretat de la que se li atribueix, degut a que la primera emissió d’espermatozoides no sol tenir lloc en els moments que precedeixen a l’orgasme, sinó que generalment s’inicià abans de que s’adverteixca que la ejaculació completarà a tenir lloc.

LA FREQÜÈNCIA DE LES RELACIONS SEXUALS

            L’home actual està físicament degenerat?

            Comunment s’afirma que la freqüència de l’acte sexual depèn de les circumstàncies individuals, de la rasa, del clima, de la professió i del mig en el que viuen els protagonistes.

            Però eixa afirmació manca de valor pràctic, per exemple, per a l’esposa preocupada per saber si és “normal” que el seu marit, malgrat l’elevada xifra d’anys que li pesen, desitge posseir-la tres o quatre vegades setmanals... Per això anem a examinar el “problema”.

            Una opinió estesa a hores d’ara és que l’home modern està físicament degenerat.

            En realitat, l’acte sexual representa una relació mútua i equilibrada, entre l’home i la dona que, per ser harmoniosa no pot patir cap desplaçament permanent de l’equilibri, com el que representa el “coit interruptus” en constituir una activitat unilateral contrària a l’ordre natural del joc amorós.

            La veritable significació del coit, el repartiment de les seues sensacions, l’esdeveniment viscut en comú, faltarà en tota la seua extensió perquè durant la relació íntima, la parella actora no es trobarà entregada a l’expectativa de l’instant en que els dos cossos es fonen en un sol, sinó que romandrà en ansiosa espera del moment precís en que esta comunitat haurà de ser interrompuda, trencant-se la identitat de sensacions.

            La pràctica habitual del coti interromput no representa, doncs, més que un desig de minoració de la tensió eròtica, que destrueix la veritable significació de la comunitat conjugal i de la relació fisicosíquica entre els dos protagonistes.

            Per acabar, farem constar dues afirmacions igualment interessants. Per una banda, deixar constància de que el “coitus interruptus”, quan es pràctica de manera aïllada, esporàdica i no habitual, no té la perillosa significació que hem acabat d’exposar.

            Però es disposa, en canvi, de les observacions científiques i les conclusions obtingudes amb ocasió d’innombrables troballes de l’Antiguitat.

            Els esquelets trobats en el creixement nombre de sepultures que es remunten a molts milers d’anys, ens proven que la contextura de l’armadura de l’ossada de l’home a penes ha evolucionat en el curs dels segles. Aleshores, com en els nostres dies, hi havia homes d’elevada estatura i exemplars de mitjana i escassa talla, amb ossades que variaven com ara, gradualment en fortalesa.

            La diferència essencial que podríem senyalar entre les antigues i les modernes necròpolis és que les tombes prehistòriques albergaven més esquelets de talla aproximadament alta o baixa, mentre que l’estatura de l’home actual es més uniformement mitja dins d’uns valors més bé alts en relació amb els primitius, la qual cosa significa un testimoni irrefutable de la mescla (i millora) de les races al llarg del procés evolutiu. Continuarem.