VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXXVII)
Un deixeble de Hirschfeld va establir una estadística sobre els freqüències mitges que ara reproduïm.
Edat i vegades anuals:
De 20 a 30 anys, entre 300 i 100. De 30 a 40 anys, entre 150 a 50. De més de 30 a 40 anys, entre 100 a 50.
Es refereix a les dades de Kisey, que són més precises i es basen en el principi de què en la civilització occidental existeixen dos tipus de maduresa: la dels individus precoços, púbers des dels onze anys, i la dels tardans, que no arribaran la pubertat fins els quinze anys. Parlem de l’activitat sexual. Continuem: Entre els primers, l’activitat sexual comença quatre anys abans i persisteix durant tota la vida de l’individu en forma més intensa que la dels segons: en conseqüència els homes de maduresa sexual precoç exigiran una major freqüència en les seues relacions que els retardats en el mateix aspecte, que ha sigut confirmat amb joves no cèlibes de l’entorn de vint anys: Per regla general, el precoçment madur posseeix a la seua dona una vegada cada dia, per terme mig, mentre que els tardans no ho executen més de tres, al màxim quatre, vegades per setmana.
A edats més avançades, la diferència entre els dos grups va sent menys acusada, però persisteix encara, fins els 45 o 50 anys, en què la separació va fent-se proporcionalment menor.
Segons Kinsey, la mitjana de freqüència anual de les pràctiques conjugals és:
- A l’entorn dels 20 anys, 250 vegades.
- Entre 20 i 25 anys, 200 vegades.
- Entre 26 i 30 anys, 150 vegades.
- Entre 31 i 35 anys, 125 vegades. Entre 36 i 40 anys, 110 vegades.
- Entre 41 i 45 anys, 90 vegades.
- Entre 46 i 50 anys, 80 vegades.
- Entre 51 i 55 anys, 60 vegades. Entre 56 i 60 anys, 25 vegades.
És evident que aquestes xifres representen els termes mitjos de les observacions efectuades, més per als homes precoçment madurs la mitjana pot ser d’un 30 a un 50% superior que en l’individu de maduresa tardia.
Les xifres exposades són vàlides per a l’home normal, però no hem d’oblidar que es tracta de primitius. Si en els primers temps del matrimoni el marit fa gala d’una virilitat més intensa de la que correspon a la seua edat, podrem concloure que es tractà en el seu dia d’un cas de pubertat precoç, situada cap els onze o dotze anys, que al llarg de la seua vida en comú tindrà majors necessitats que el terme mig dels marits, i en sobrepassar els quaranta-cinc anys sol·licitarà normalment a la seua esposa més de dotze vegades per setmana.
Si la parella viu en la ciutat, és possible que passen dos setmanes d’abstinència, per mamprendre a continuació l’activitat fins a quatre vegades setmanals.
Pel contrari, si l’espòs no ha sigut púber fins els catorze o quinze anys, les seues exigències seran menors a l’inici del matrimoni, de la mateixa forma que en arribar als quaranta-cinc anys no tindrà comerç amb la seua dona més enllà d’un parell de vegades per setmana.
S’haurà observat en el curs de l’anterior exposició que la freqüència de les relacions sexuals ha sigut establerta en funció de la potència dels instints masculins i no del partícip femení. És degut a que, almenys en el continent europeu, sembla que és l’home qui decideix la unió física de la parella, depenent generalment de manera definitiva la realització de l’acte del grau de maduresa sexual del marit i dels desitjos de l’esposa, encara que sempre fins a cert punt.
Per altra banda, de manera general la dona apeteix menys la funció creadora que l’home (es vol dir menys habitualment) i seran poques les unions matrimonials que es vegen desequilibrades pel fet que l’esposa exigisca encontres més freqüents que els que el marit li concedisca. Però està clar que no se li nega que puga succeir el fet contrari, que es pot assegurar que sempre es tractarà de casos patològics més o menys acusats, o de desproporcionades diferències d’edat entre els cònjuges.
OBSTACLES FISIOLÒGICS I ERRORS PSICOLÒGICS. IMPEDIMENTS FÍSICS
Dels obstacles que fan incòmoda, dificulten o impedeixen la unió i que, per tant, donen lloc a l’absència de l’orgasme i a la possibilitat d’una fecundació eventual, s’ha de distingir, per un costat els d’origen físic -malalties-, atròfies o anomalies, congènites o no, de la constitució fisiològica- i d’altre els desordres que tenen per causa qualsevol trastorn de naturalesa psíquica.
Així, doncs, els impediments físics poden fer, especialment en les dones, difícils o impossibles les relacions sexuals, però no falten tampoc, i en proporció incalculable, els errors que contribueixen a ocasionar desarreglaments greus de caràcter psíquic, en ocasions tan persistents i refractaris a tot tractament com qualsevol malaltia rebel.
La gran varietat, la immensa gama de flexibilitat de la més senzilla tècnica de l’acoblament sexual, permet comunament a les persones normalment constituïdes, efectuar el coit sense dificultats de caràcter mecanotècnic i aconseguir l’orgasme final. I clar que pot succeir que una u altra de les posicions adoptades resulta incòmoda i inclús dolorosa per a la dona, però amb una millor elecció, amb una postura més adequada a els seus exigències físiques, és fàcil eliminar eixe inconvenient.
Així i tot, es donen casos en què, malgrat els esforços desplegats i els coneixement “tècnics” dels protagonistes, no poden establir-se normalment unes relacions sedants i satisfactòries. Sol tractar-se d’obstacles creats per malformacions més o menys accentuades, sobre tot de l’organisme femení, que impedeixen la correcta pràctica de l’acte sexual. Algunes d’eixes deformitats poden ser corregides quirúrgicament, però altres, pel contrari, són de tal importància que la dona no aconsegueix arribar a una sensació de voluptuositat completa ni tan sols en l’improbable cas d’aconseguir l’orgasme. Continuarem.