VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CLXVIII)

La darrera setmana ens havíem detingut amb una cita de Kinsey, que aquest investigador dedica als púbers que als onze anys presenten la particularitat d’exercir després tota la seua vida una activitat sexual més intensa que aquells que es retarden en l’aparició de la pubertat. Però tampoc aquest investigador proporciona cap explicació sobre aquest fet.

DESENVOLUPAMENT I FUNCIÓ DE LES GLÀNDULES SEXUALS

            Les transformacions psíquiques motivades per la pubertat obeeixen a al influència de les glàndules endocrines, que provoquen una veritable revolució orgànica. Gradualment, les glàndules sexuals, és a dir, els testicles i els ovaris, van prenent part en l’activitat de les restants glàndules de secreció interna, aportant la seua contribució a les funcions hormonals. Les glàndules sexuals (gònades) existeixen des del naixement, però no comencen a funcionar fins el moment en què la hipòfisi proporciona l’impuls necessari. La hipòfisi és una petita glàndula de secreció interna ubicada en la part inferior del cervell i que des del punt de vista morfològic està composta de dos lòbuls, anomenats l’anterior i el posterior. El primer produeix, entre altres, l’hormona que controla el funcionament de les gònades, que, per eixa raó, se’ls ha posat el nom de gonadotropa. En funció d’aquest acció hormonal, els testicles produeixen dos classes d’hormones, anomenades androsterona i testosterona, respectivament, les quals actuen sobre els òrgans sexuals i sobre els caràcters secundaris masculins, regulen l’acció de les glàndules subordinades i activen l’espermatogènesi. L’organisme femení és més complicat que el de l’home i la seua funció no es limita a la producció de l’òvul, sinó que ha de preparar, a més a més, tot el necessari per a la seua evolució una vegada fecundat. L’embrió ha de ser nodrit a costa de la morfologia típica del sexe durant nou mesos, al cap dels quals el producte ha de ser expulsat i després alimentat amb la llet materna.

            Per proveir a tan múltiples funcions són necessàries una sèrie d’hormones. En principi, les gondotropes hipofisàries estimularan i mantindran com en l’home, la producció d’hormones sexuals; d’aquestes, l’ovari produeix principalment dos: l’estrona i la progesterona, la primera d’elles també anomenada fol·liculina. Aquesta actua en la formació i desenvolupament dels caràcters sexuals (primaris i secundaris) de la dona: úter, vagina, llabis i glàndules mamàries en primer temps, i després sobre els caràcters externs, com la pilositat d’axiles i pubis, disposició del greix, etc., i provoca l’evolució de la mucosa uterina fins la fase de proliferació. Així i tot, no sembla ser que la masculinitat o la feminitat de l’individu depenguen únicament de l’acció hormonal. La pertinença sexual està determinada des d’abans del naixement, això és, molt anteriorment a la producció d’hormones sexuals. És, per tant, evident que mentre els ovaris no comencen a segregar fuliculina, la feminitat de l’individu no serà més que potencial, convertint-se en virtual a partir de l’instant en què l’òvul puga ser fecundat i el fruit portat a termini. En eixe estricte sentit, l’estrona és l’hormona de la feminitat. Però si, com a conseqüència d’alguna perturbació, o d’una intervenció quirùrgica, els ovaris no poden desenvolupar-se o han de ser extirpats, la jove es converteix en dona de totes maneres. No podrà concebre i fins és possible que presente una aparença més o menys infantil, potser, fins i tot més o menys viriloide, però no deixarà de ser dona i no tindrà cap paregut com un organisme hemafrodita o intersexual. El que encara s’ignora és l’acció de la susdita hormona sobre l’instint sexual de la dona, suposant que existeix una correlació o una influència de la naturalesa de la qual és desconeguda.

            La progesterona és l’hormona del cos groc. Després de l’ovulació, el folícul de Graaf, la ruptura del qual ha donat lloc a l’alliberament de l’òvul, es transforma en una petita secreció interna anomenada cos groc degut al color que presenta. Aquesta glàndula i la placenta (encara que per separat) segreguen la progesterona, la tarea de la qual consisteix en secundar a l’úter en l’evolució de l’embrió, és a dir, afavorir l’embaràs, preparar les glàndules mamàries per a la producció de llet i desenvolupar un paper eficaç en la segona fase del cicle menstrual, essent causa de la transformació de la mucosa uterina en el seu període de secreció. Existeix encara una important hormona femenina, la prolactina, hormona de la lactància, també segregada pel lòbul anterior de la hipòfisi, que provoca la formació i secreció de la llet materna i que, segons Abderhalden, és indispensable per a l’evolució de l’instint maternal; a més a més, és possible que coadjuve a la formació de progesterona pel cos groc. El gran nombre d’hormones sexuals femenines explica i caracteritza el complicat mecanisme de la funció sexual en la dona. Les glàndules no deuen produir més que la limitada quantitat d’hormones que el seu treball exigeix, perquè de l’altra manera l’equilibri funcional que regenta la hipòfisi es desajusta. En aquest mecanisme de regulació tan complicat en què la coordinació de xicotíssimes quantitats d’hormones té enorme importància, el pes de la feliculina segregada pels ovaris al llarg de dos-cents dies a penes si abastarà el d’un segell de correus. Per consegüent, la producció diària és mínima i la seua més lleugera superproducció pot destruir l’equilibri orgànic. Als inicis de la pubertat, aquesta coordinació, aquest equilibri de les glàndules, no està aconseguit encara, i es veu igualment influït, a més a més, per altres que no concerneixen directament a la sexualitat, cap a les quals té des del primer moment regularitzada la seua respectiva funció o secreció, la qual cosa explica les variants en el creixement i evolució física, que procedeixen per brusques etapes, creixement, per exemple, desproporcionadament els membres en relació amb el cap o el tronc, el que dona lloc al tipus d’adolescent que no sap quina cosa fer amb les seues enormes mans, o que quan es mou ho fa de forma brusca i poc harmoniosa.

LA “EDAT DEL PAVO”

            El xoc físic de la pubertat va acompanyat d’igual esbandida psíquica. Diríem que és l’edat de la transició, l’“edat del pavo”. Físicament el jove púber és capaç de procrear. Però el seu psiquisme no té encara la maduresa que el seu desenvolupament físic exigiria. La capacitat de diferenciació pròpia de la maduresa encara falta i aquesta realitat es manifesta sobre tot en les relacions de cert matís sexual, en l’àmbit del qual l’adolescent no sap trobar l’actitud que convé adoptar. Continuarem.