VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CLXXVII)

La darrera setmana ens havíem detingut en la cita del penis en estat de flaccidesa en buidar-se els dipòsits sanguinis després de l’acte sexual, etc., etc.

            El glande és també un cos erèctil proveït de nombroses arèoles, en connexió amb els cossos cavernosos. La seua mucosa està solcada per multitud de nervis tàctils d’extraordinària sensibilitat, encarregats de rebre i transmetre els estímuls. En la seua cara inferior suposat l’òrgan en repós, està ubicat el “frenillo”, que gaudeix de particular receptivitat sensitiva i que constitueix el llaç d’unió entre la pell exterior i el penis. També hem fet referència a la protecció cutània o prepuci que recobreix el glande. El susdit replec de la pell sol tapar íntegrament la citada extremitat de l’òrgan fins la pubertat, no fent-ho del tot en l’adult durant la fase de repós i lliurant-ho totalment quasi completament mentre està en estat d’erecció. Ambdues mucoses es troben lleugerament adherides en la primera infància.

            En ocasions, l’orifici distal del prepuci pot ser tan estret que recobreix totalment el glande, no deixant-lo passar fàcilment durant l’erecció provocant fins i tot dolors deguts a la pressió de les seues vores sobre les summament sensibles terminacions nervioses. Aquesta opressió del prepuci excessivament tancat es denomina fimosi. Per evitar açò i lliurar el membre és convenient procedir fer a temps una petita intervenció quirúrgica que consisteix en una simple incisió per alliberar el prepuci, siga el “frenillo” que el reté, siga de la seua excessiva estretor. Quan es suprimeix tota la part ixent del prepuci s’efectua l’operació anomenada per això circumcisió o cort circular, que és operació ritual entre els israelites, equivalent al baptisme cristià.

            L’afluixament de sang cap a les arèoles que provoca l’erecció està controlada pels nervis, per això esta manifestació constitueix, en última instància, una funció nerviosa el procés de la qual es porta a cap per moviments i reflexes, però en principi es troba sotmesa a la influència reguladora cerebral. Després passa a dependre de zones més profundes -el centre sexual- del cervell, abans de veure’s sotmesa al citat control de centres reflexes relativament independents -el centre d’erecció- ubiqüitats en la medul·la espinal.

ERECCIÓ I EJACULACIÓ

            El fenomen de l’erecció pot igualment tenir altres causes provocades per l’excitació -no de caràcter sexual- dels òrgans veïns, el que vol dir que són d’ordre mecànic, com per exemple, les ereccions matinals, originades per trobar-se la veixiga de l’orina massa plena després de la seua activitat nocturna i exercir una pressió sobre els nervis corresponents, a més de dificultar la circulació de retorn als orgues pelvians i veïns, donant lloc a l’ompliment de cossos cavernosos i arèoles, amb el ja conegut resultat. No obstant, encara que les explicades ereccions no tinguen per orígens cap causa sexual directa, poden despertar la imaginació del sexe i el desig de la seua activitat, convertint-se aleshores en respostes de la libido.

            També poden produir-se ocasionals i dolorosos enduriments del membre de ininterrompuda persistència, que solen aparèixer en el curs de certes malalties de cairel nerviosa, símptoma designat amb el nom de “priapisme”

            Com a conseqüència de l’excitació sexual, els cossos cavernosos experimenten successives contraccions que projecten les cèl·lules germinals masculines contra la paret de la uretra. Així mateix les vesícules seminals llancen en el conducte el seu contingut i la violència de l’impacte estimula l’activitat de la pròstata que igualment es contrau, enviant la seua secreció a mesclar-se amb les dues anteriors per a, totes al mateix temps, ser ejaculades gràcies a varis espasmes rítmics i enèrgics dels muscles situats a l’entorn de l’arrel del penis. El procés de l’ejaculació no pot interrompre’s una vegada començat i es composa generalment de 4 a 8 moviments musculars advertits pel subjecte de manera conscient, encara que en la seua realització són involuntaris.

            Aquest últim fenomen està normalment associat en l’home a l’orgasme de manera inseparable, contribuint de diferents maneres a les contraccions rítmiques tots els muscles del baix ventre, gràcies a la seua col·laboració l’esperma és llençada amb força des de la uretra, advertint-se clarament per la majoria de les dones el seu xoc contra les parets de la veixiga o contra l’orifici uterí, essent pel demés aquesta sensació la que sol produir en elles l’espasme de voluptuositat si no s’ha produït abans, o almenys contribuint a augmentar-lo. Acabada l’emissió d’esperma, l’excitació sexual disminueix ràpida i gradualment en l’home, relaxant-se els muscles i nervis que provocaren l’afluix sanguini i perdent el penis la seua turgència per tornar al primitiu estat de inacció.

            La quantitat d’esperma ejaculada és d’uns 5 a 10 cc., aproximadament, dels quals cada centímetre cúbic conté uns 60 milions d’espermatozoides. Contactat amb l’aire, l’esperma té, de moment, l’aspecte d’una massa blancosa, amb un lleuger tint groguenc; és gelatinosa, fa grum i el seu olor, molt característic, augmenta amb el calor. A poc a poc, l’esperma es liqua, sense perdre la seua viscositat. Quan se seca, es converteix en una massa apegalosa, que taca la roba i la fa dura, com el midó. En l’aigua en la que s’han llavat penyores tacades d’esperma s’han trobat espermatozoides vius, amb poder fecundant, al qual cosa té molta importància en medicina legal, que pot ser causa -molt improbable, això sí- de un embaràs sense prèvies relacions sexuals, si una dona de la família, filla o germana, utilitza la susdita aigua per a la seua higiene íntima.

            S’ha demostrat que l’olor tan particular de l’esperma no és degut a les secrecions particulars, sinó al líquid seminal produït en la pròstata. El mencionat olor es conserva fins i tot en grans dilucions, la qual cosa explica el fenomen de què influïsca en l’alé d’algunes dones, després del coit. També sembla fora de tot dubte que l’esperma favorisca el metabolisme femení. Si a això afegim que la còpula, per ella mateixa, actua benèficament sobre la dona, en excitar certes secrecions internes i provocar diversos processos psíquics, haurem de concedir que quan Goethe va dir que “si la esposa tiene un buen marido, en la cara se le nota” es va anticipar en més d’un segle a l’opinió dels metges actuals. Continuarem.