VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CLXXXI)
Continuem parlant de la vagina, i direm que es produeix, com hem dit, una espècie d’erecció omplint-se de sang determinant un estretament de manera que ajusta més les parets a la perifèria del penis, augmentant el contacte amb els terminals nerviosos del mateix. La mucosa vaginal és molt resistent i presenta abundant plecs, com els del plec d’un acordió, el ressalt dels quals contribueix també a fer més intensa la sensació dels òrgans cupulars. No és molt gran l’elasticitat de l’orifici d’entrada de la vagina, al temps que és més petit el diàmetre i el seu esfínter dificulta la sortida de l’esperma dipositat, funció de gran importància, en el que es refereix a la fecundació. El conducte vaginal va ampliant-se cap a dalt, per a arribar a a la volta de major amplitud; com aquesta zona és la que rep el producte de l’ejaculació, ha rebut també el nom de receptacle seminal.
El vestíbul vaginal és la part de mucosa que uneix els petits llavis amb l’entrada del conducte. Els òrgans sexuals externs de la dona comprenen els grans i els petits llavis, el clítoris, l’orifici del canal de la uretra i l’himen.
LLAVIS MAJORS I MENORS
Des del punt de vista anatòmic i evolutiu, els “grans llavis” corresponen a l’escrot masculí; com aquell, consten de dos plecs que en l’home s’uneixen en la part mitja, però que en la dona entren sols en contacte, deixant un badall, és a dir, no arriben a soldar. Contràriament a l’escrot, estan formats per teixits grassos, molt vascularitzats, com una circulació de sang molt rica, i estan també recoberts per l’exterior de vell i de pell, mentre que en la seua part interna, que és molt delicada, hi ha abundants glàndules sebàcies. La forma i dimensió dels grans llavis o llavis majors depenen de la capa de grassa subjacent, que és variable d’unes persones a altres.
En la seua part superior els grans llavis es reuneixen per formar el “monte de Venus”, de manera triangular, més o menys prominent, “almohadillado” de grassa i cobert de borrissol. En la dona jove i verge, els bordes lliures dels grans llavis es toquen entre ells per regla general, albirant-se els petits en el seu interior, però l’edat i els parts successius els separen lleugerament, no amagant ja l’entrada de la vagina. Els petits llavis, o ninfes, estan constituïts per dos fins replecs cutanis que s’extenen al llarg d’ambdós costats de l’orifici vaginal, amb els que acaben per reunir-se en la seua part superior. Formen una estreta banda proveïda de gran sensibilitat al tacte, que ascendeix en direcció al clítoris.
CLÍTORIS
El clítoris, petit òrgan erèctil, no apareix visible en condicions normals més que quan s’aparten les nimfes, perquè es troba amagat en el replec superior que forma la unió d’elles. Mesura uns dos centímetres de llargària aproximadament i no es troba, com el seu antagonista, travessat per la uretra; està quasi per complet incrustat a la regió en que s’assenta i les seues arrels se solden al pubis ossi, quedant lliure la seua petita extremitat o gland.
Etimològicament la paraula “clítoris” vol dir “clau” perquè per als antics anatomistes en ell residia la clau de la voluptuositat sexual femenina en les dones de certes races, en la negra, per exemple, sol estar més desenvolupada que en les seus congèneres europees. Les diferències individuals, de totes les formes, poden ser molt grans.
Fisiològicament el seu paper exclusiu es circumscriu a despertar en la dona sensacions voluptuoses i per això els nervis que aflueixen a ell són més sensibles encara que les del glande del penis. La seua estructura anatòmica compren dos cossos cavernosos que s’omplin de sang quan intervenen estímuls d’ordre psíquic o tàctil que determinen un estat d’agitació. Com a conseqüència de l’augment de volum els cossos cavernosos, en envair-los la sang, augmenta l’espai fins aconseguir una llargària normal de 3 a 4 centímetres, la qual cosa la facilita el seu estret contacte amb el dors del penis.
El mateix gland de l’home, el clítoris, està cobert per un replec cutani que es retira sota l’influx de l’excitació sexual, deixant-lo apareixer. Baix d’ell existeixen nombroses glàndules sebàcies, la secreció de les quals, de variada intensitat, comunica als òrgans sexuals femenins el seu olor característic que, en principi, constitueix un factor d’excitació sexual.
ORIFICI URETRAL
L’orifici de la uretra està situat a un parell de centímetres sota el clítoris, adoptant la forma d’una incisió horitzontal, a vegades oval. Mesura de 4 a 5 mil·límetres de diàmetre i s’implanta sobre un petit promontori carnós. En moltes dones aquesta zona és molt sensible i reacciona al instant davant la menor excitació tàctil.
D’anàloga propietat gaudeix la mucosa que rodeja l’obertura vaginal, la qual, a més a més, està fàcilment exposada a patir lesions consecutives a una penetració imprudent o poc hàbil (especialment en el moment de la desfloració) causa bastant per a deixar com seqüela una hipersensibilitat patològica que arribe quasi a impossibilitar el coit.
HIMEN
L’himen és un tàbic que oclou l’entrada de la vagina i que està constituït, des del punt de vista anatòmic, per un replec de la mucosa vaginal.
En la dona verge o no desflorada, presenta un orifici central que, habitualment, té unes dimensions suficients per a permetre un examen digital dels òrgans genitals interns per via vaginal. La morfologia de l’himen és molt variable, la qual cosa dona lloc a determinades denominacions d’ús mèdic: himen anular, quan té forma de diafragma amb una obertura el centre, himen bifenestrat; quan té dues obertures laterals i un tàbic ample entre elles; himen bilabiat, quan té una obertura central longitudinal; himen cribiform, quan està travessat per varis orificis; himen frangeat o lenticular, quan l’obertura té els bordes dentats; himen infundibuliforme, quan l’orifici central té forma d’embut; himen semilunar o amb ferradura, quan té forma de manera que presenta una concavitat cap a dalt i sol oclou la porció inferior del conducte vaginal. En rares ocasions l’himen és imperforat, és a dir, adoleix d’orifici central; eixa anomalia motiva que les xiques que la presenten no tinguen aparentment la regla, una vegada arribada la pubertat, encara que periòdicament -cada 28 o 30 dies, segons el seu cicle menstrual- pateixen uns intensos dolors de la part baixa de l’abdomen que s’acompanyen de l’aparició d’una massa tumoral cada vegada de major dimensió, en la mesura que passen els mesos, i que es deu a l’acumulació del fluix menstrual i les secrecions vaginals al si de la vagina. Continuarem.