VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CLXXXVI)
Ens havíem detingut parlant de les “reserves” necessàries per a alimentar l’ou fins la seua nidació en la mucosa uterina. Continuem. La producció d’espermatozoides es realitza amb un nombre infinit, i si cada vegada més és un sol òvul, per regla general, és que es desprén de l’ovari, en cada evacuació masculina són alliberats de 400 a 700 milions de gàmets pels òrgans genitals de l’home.
Continuem. Cada ovari madura alternativament un òvul que cap a la meitat del cicle menstrual queda alliberat en la trompa corresponent. Mancant de mobilitat independent i pròpia, la cèl·lula femenina és arrastrada cap a l’úter pels cil·lis vibràtils i rugositat que tapissen l’interior de cada oviducte. I les seues contraccions rítmiques col·laboren en eixa progressió, fins arribar a la matriu d’on, en el cas de no haver sigut prèviament fecundat durant el trajecte, és expulsada junt als mens periòdics. No sé si ho hem transmés com cal. Aquest trànsit des de l’ovari fins la matriu adquireix capital importància, perquè durant este camí és quan l’òvul pot ser fecundat. Missió aquesta encomanada a l’espermatozoide, que disposant de mobilitat pròpia s’encarregarà de trobar la seua antagonista per a unir-se amb ell.
L’ESPERMATOZOIDE EXPLORA I CONQUESTA
Quan es produeix l’evacuació dels espermatozoides són llançats amb força cap el fons de la veixiga, sobre el musell (hocico) de tenca. Si durant el coit s’ha produït simultàniament l’orgasme femení, les contraccions de l’úter col·laboren en l’aspiració del líquid seminal cap a la matriu, facilitant així en part el seu camí. Si aquest fet no es produeix, els espermatozoides comencen de totes formes la seua carrera ascendent valent-se dels seus propis mitjans i als pocs minuts es troben ja en l’entrada de les trompes uterines, a la cerca i conquesta de l’òvul, en una afanosa competició, al final de la qual un sol entre milions aconseguirà el seu objectiu, mentre els demés seran destruïts.
Aquest és el procés que generalment es desenvolupa; això no impedeix que l’espermatozoide emprenga en ocasions el seu camí des del canal vaginal directament i, fins a vegades, afavorit pel mitjà líquid en que es mou, fins i tot des de l’exterior de la vulva, per aconseguir el final proposat.
Encara en les més favorables circumstàncies i amb relació a la seua mesura microscòpica, la cèl·lula reproductora masculina ha de recórrer unes distàncies que superen amb molt la seua llargària total en diversos centenars de milers de voltes, tant més quant que les mucoses uterovaginals no són llises, sinó que presenten irregularitats i abundants plecs i que la contracció de les trompes, afavoridores de l’avanç de l’òvul, no faciliten gens la progressió del gàmet masculí al qual oposen, pel contrari, seriosos obstacles en la marxa ascendent.
Per si això fora poc, el diminut element masculí pot trobar també forta oposició en la composició química de les secrecions de les mucoses uterovaginals, que quan contenen un excés d’àcid làctic frenen extraordinàriament el seu avanç, perquè el mitjà en el que l’espermatozoide es desenvolupa és alcalí.
Es comprendrà doncs quant difícil és avaluar amb exactitud el temps que l’element masculí precisa per ajuntar-se amb el seu complement passiu femella.
L’experiència ha demostrat que la fecundació és possible des d’unes hores abans fins unes poques després de la maduració de l’òvul. I per la seua banda, al conservar els espermatozoides la seua activitat reproductora i el seu poder de fecundació durant diversos dies, poden portar-la a terme amb certa diferència de dates amb respecte a la consumació de l’acoblament sexual.
Donat que, com és sabut, una sola evacuació aboca a la vagina de 400 a 700 milions d’espermatozoides i tots intenten ajuntar-se amb l’òvul, no podem menys que sentir-nos admirats davant el “mecanisme” desplegat amb mires a la fecundació, màxim quan únicament un sobraria per a dur-la a terme. Ara bé, apart de la garantia d’èxit que representa aquest malbaratament d’espermatozoides per a la continuïtat de l’espècie, sembla creïble que, a més a més, intervinga l’ajuda de reaccions químiques definides, mitjançant les quals les mucoses femenines faciliten el “viatge” de les cèl·lules sexuals antagonistes, i està fora de dubte que també l’òvul segrega substàncies que atrauen l’espermatozoide (tropisme positiu). Des del moment en què els primers aliments actius aconsegueixen posar-se en contacte amb l’òvul, intenten penetrar en ell amb l’extrem punxós del seu cap. Per fi, l’òvul admet la penetració d’un (sols d’un, comunament entre els que ho pretenen), potser el més fort i el més ràpid de la multitud competidora, i aleshores es tanca als demés gràcies a la secreció química de la seua membrana. Així és com queda realitzada la unió íntima d’ambdues cèl·lules sexuals i, sobre tot, com se resol l’enigma de l’herència genètica del nou ser, les cèl·lules dels quals -totes elles- portaran endavant la dotació de caracters rebuts dels seus progenitors, la meitat per línia paterna i la meitat per línia materna, i que al mateix temps transmetran el dia de demà, en un 50%, a la seua pròpia descendència.
ELS PERÍODES DE FECUNDITAT EN LA DONA: DOS COMUNICACIONS COINCIDENTS
El 1929, la revista mèdica anglesa The Lancet va publicar un article resumint la comunicació d’un metge japonés, el famós doctor Ongino, que declarava haver pogut identificar exactament el moment en què tenia lloc l’ovulació. En principi, la notícia va suscitar pocs comentaris.
El fet d’haver-se efectuat aquelles investigacions en una clínica de dones va fer creure, amb massa precipitació, que les seues observacions presentaven un limitat interés i escàs valor pràctic, perquè els resultats obtinguts amb dones malaltes no podien ser aplicats a organismes sans. Mesos més tard es rebia una altra comunicació, aquesta vegada de Praga, del professor Hermann Knaus, el qual havia aconseguit també identificar el moment de l’ovulació i malgrat que aquest últim no tenia coneixement dels informes del seu col·lega japonés, les conclusions obtingudes per tots dos eren idèntiques en conjunt. Si era possible determinar la data exacta en què l’òvul abandonava l’ovari per rebre l’espermatozoide i ser fertilitzat per ell s’hauria fet un gran avanç per a l’avaluació justa de l’època en què era possible la fecundació. Lògicament, això sols podia tenir lloc quan l’ovari havia madurat, lliurant, per consegüent, un òvul en condicions d’acollir el gàmet actiu, i la seua fecundació no seria possible més que durant el temps en què l’òvul conservara la seua receptitivat. Continuarem.