El discret encant de la burgesia deniera

Retratista oficial dels comerciants i famílies de pro de la segona meitat del segle XIX, Domingo Llorens continua en l’oblit

Rescatar el passat de l’oblit per construir el futur. Potser ens semble una proposta ambiciosa però potser també la constatació que per saber on anem primer hem de saber d’on venim. Un poble sense història, sense res a compartir -sense relat, que es diu ara- és un poble sense ànima. I l’ànima s’alimenta de moltes coses. El passat i el patrimoni són sens dubte dos elements fonamentals per donar forma al nostre relat. Una ciutat batega d’una manera o d’un altra per les coses que li han passat i li passen, per una confluència de fets i d’històries que han determinat que siga com és i no d’un altra manera. Oblidar tot això no fa més que empobrir-nos i, malauradament, els oblits imperdonables en són molts.

Hi hagué un denier allà per la segona meitat del segle XIX que pintava, i pintava molt bé. Era deixeble d’un reconegut mestre del pinzell -el valencià Vicente López, pintor de càmera del rei Fernando VII- i estava emparentat amb Roc Chabás. Dénia li dedicà un carrer (sí, allà on planten la falla Diana, al barri de La Faroleta,) però pocs saben qui va ser Domingo Llorens Cervera. Fins l’any 2002, no hi havia cap obra seua en el fons patrimonial municipal. Ara, amb les dos donacions que es feren efectives la setmana passada, el Museu Etnològic de Dénia atresora 11 quadres del pintor Llorens, retratista oficial de la burgesia deniera durant una època d’esplendor del comerç i els negocis de la pansa.

L’any 1958, amb motiu del tercer centenari de la mort del Pare Pere, Arturo Vicens, un dels prohoms de la Dénia de la postguerra, organitzava una mostra sobre el pintor Domingo Llorens (1827-1905) en el Hotel Fornos. L’exposició reunia més de cinquanta quadres provinents de famílies representatives de la burgesia deniera. Durant molts anys, després de la seua mort, va ser l’únic reconeixement que se li va fer a qui podríem considerar retratista oficial dels comerciants i les famílies benestants denieres de finals del segle XIX i, junt amb Vicente Victoria, un dels millors pintors que ha tingut la ciutat.

            Domingo Llorens Cervera es va quedar orfe quan només tenia 8 anys, segons conta l’historiador Javier Calvo en el llibre Más dianenses del siglo XIX y principios del XX. Es fa càrrec d’ell son tio, Fra Andrés Llorens, que li facilitarà els estudis de Belles Arts a València i després el trasllat a Madrid per treballar en el taller de Vicent López. A la mort del pintor valencià, torna a Dénia i es casa. Enceta així una nova etapa de la seua vida allunyat dels circuits comercials però sense deixar de pintar. Així, retratà un bon nombre d’homes i dones de la Dénia del moment i realitzà també alguns encàrrecs per a les parròquies del voltant i d’altres pobles de les comarques centrals valencianes, olis i pintures murals en les esglésies que majoritàriament van desaparèixer durant la Guerradel 36, explica el director del Museu Etnològic de Dénia, Josep A. Gisbert.

            Com a retratista, Llorens va pintar dos retrats de Fernando VII i Alfons XII que foren tirats pel bacó de l’Ajuntament de Dénia durant l’adveniment de la segona República. Fins l’any 2002, quan les germanes Elena i Maria Riera Bosch donaren quatre retrats al museu, no va tornar a haver-hi cap quadre de Domingo Llorens de propietat municipal.

            Com diu Gisbert, les donacions i tot el que s’escriu i es diu al voltant d’elles, mouen les voluntats dels propietaris d’altres quadres de l’autor, que o bé s’interessen per contribuir a engrandir els fons del museu o simplement donen compte de la seua existència. Així, es tenen pistes sobre una trentena de quadres del pintor Llorens dispersos en col·leccions privades de Dénia, Madrid o València. També es coneix l’existència de dos dibuixos del moment de la seua formació en l’Acadèmia de San Fernando de Madrid -firmats per professors seus vinculats al taller de Vicente López-, i es té localitzat un quadre que va presentar a l’Exposició Nacional de 1856.

            El quadre de Fra Andrés Llorens, el seu preceptor i també qui va batejar a Roc Chabás, pot ser el millor retrat masculí del pintor denier, explica Gisbert. La història de l’arribada del quadre al museu es remunta a fa dos anys, quan el seu director el localitza en una col·lecció privada i ho posa en coneixement de la Fundació Dénia, entitat que temps enrere havia donat altre quadre de Llorens (La caridad, medalla de plata en la Exposició Regional de València de 1867). Amb la voluntat de procedir de la mateixa manera, és a dir, adquirir-lo i donar-lo al museu amb la condició que s’expose per a gaudi del públic i es conserve, s’inicien les gestions. La pandèmia interromp la negociació, que finalment arriba a bon terme.

            Josep A. Gisbert agraeix la dinàmica de col·laboració encetada per la fundació i afegeix que al costat del retrat figurarà el nom d’Elisa Ausina Doménech, que va conservar en òptimes condicions el quadre que li va tocar per decisió testamentària de Roc Chabás, amb el qual estava emparentada. Des de la seua mort, l’any 1912, ella i la seua família han preservat i custodiat el retrat que ara rep els visitants a l’entrada del Museu Etnològic. Destacava un article publicat en Las Provincials el 23 de juny de 1907 que era “lo más sobresaliente” de l’exposició sobre l’autor muntada per aquells dies en un establiment de la plaça del Micalet de València, on es remarcava també “la paciente insistencia del que busca en el detalle la exactitud del parecido”.

            L’altre retrat incorporat a l’exposició permanent del museu, el de Vicente Romany Sentí, que va ser alcalde de Dénia l’any 1867, va ser realitzat a la mateixa època, que coincideix en l’etapa de plenitud de Domingo Llorens. Donat per Amparo Romany Bosch i Enrique Romany Puig, d’ell destaca Gisbert l’acuradíssim tracte de la fisonomia del retratat i els detalls de la seua indumentària.

            No són més que dos xicotetes mostres de la vessant com a retratista d’un pintor que també va deixar palesa en els seus quadres la seua devoció per la Santíssima Sang. És el cas d’un xicotet quadre devocional en forma d’urna adquirit en el seu dia pel museu, d’un quadre de grans dimensions que era propietat d’Antonio Calabuig i es conserva en col·lecció privada o d’un altre molt semblant al que conserva el museu que fou propietat de Teresita Esquerdo.

            Des que obrí les seues portes el 1991, el Museu Etnològic ha adquirit altres tres retrats del pintor Llorens que pertanyien a la família Morales i un retrat de la seua dona que passà a mans de la dona que el va cuidar fins la seua mort i després als seus hereus.

            Però Domingo Llorens Cervera, com escrivia fa poc més d’un segle J.M.B. en l’article que hem citat abans, no deixa de ser un pintor “casi desconocido de los valencianos (...) y que, sin embargo, no merece este olvido por tratarse de un compatriota de méritos muy estimables”. Afegia també una curiosa anècdota relacionada amb un dels polítics més influents durant el reinat d’Isabel II: “Pero ¡cuántos retratos que figuran en las galerías públicas y particulares como obras de Lopez, no son sino frutos del pincel de nuestro humilde pintor! Así ocurrió con el de Narvaez. Encargado Lopez del trabajo, y queriendo el general conocer el estado de la obra, se presentó sin aviso en el estudio de aquél, y con asombro se enteró de que lo estaba pintando Llorens, asombro que aumentó al observar la perfecta exactitud del parecido”.

            És hora ja de posar en valor un pintor oblidat que, com afirma Josep A. Gisbert, “a banda de ser deixeble de Vicente López i al marge de la seua pintura perfeccionista, fou l’espill del discret encant de la burgesia comercial i deniera de la segona meitat del segle XIX”. Amb eixa intenció, el Museu Etnològic planteja el muntatge d’una mostra amb els fons propis i amb la col·laboració de les famílies que conserven alguna obra del pintor denier. La mostra permetria “conèixer l’estètica i el caràcter de les dones i homes d’aquesta burgesia i tot el que ens aporta la visualització dels quadres en òptimes condiciones”. I seria, a més a més, un merescut reconeixement al retratista que, com deia l’Heraldo de Dénia a la mort de Domingo Llorens, va renunciar a una carrera brillant i a totes les possibilitats que se li obrien per “su excesiva modestia y entrañable amor que sentía por su tierra”.

La donació de “les cassianes”. Foto de la presentació de dos dels quatre quadres del pintor Llorens donats per les germanes Maria i Elena Riera Bosch, conegudes com les cassianes, els primers que es conservaren com a part del patrimoni municipal. Eren els retrats dels germans Jesús, Juan i Luis Riera Suárez i Maria Suárez, tia dels anteriors. La donació va ser realitzada en este cas amb el condicionant que l’Ajuntament destinara una quantitat de diners a dos associacions benèfiques.

            El nom de Pedro Riera Mulet, pare de les germanes Riera Bosch, estava lligat a la industria del joguet i el del seu avi, Pedro Riera Suàrez -que apareix en un dels retrats de la fotografia, al comerç i l’exportació de raïm. El nom de la família ha quedat lligat a la història de la ciutat no sols per la seua activitat comercial o industrial. El malnom familiar ha donat peu a un topònim que dona nom a una de les zones més emblemàtiques de la ciutat, la Marineta Cassiana. “La marineta” formava part d’una finca més gran que arribava des de la mar fins la residència de la família a Santa Llúcia, en una magnífica casa d’estil isabelí. (Foto arxiu CMA)