1244: colons i privilegis per a Dénia

Hui, 9 d’Octubre, commemorem l’entrada de Jaume I a la ciutat de València l’any 1238 per alliberar-la del domini musulmà. La conquesta suposà grans canvis en la fisonomia del territori valencià, amb l’aparició de nous nuclis de població i la desaparició d’altres, així com també pel que fa als seus pobladors, els costums i les lleis que regirien el regne. A Dénia, el rei Jaume arribà el 1244. Ho faria abans de l’1 d’octubre, data en què promulgà el primer privilegi que va concedir a la ciutat. Li atorgaria un total de cinc privilegis, l’últim el 28 de maig de 1249 des de València. Tot i que el Llibre de Privilegis de Dénia es troba desaparegut -com va recordar l’arqueòleg Josep A. Gisbert dimecres durant un dels actes organitzats per l’ajuntament per celebrar el Dia dels Valencians-, sembla que Roc Chabàs el tingué en les seues mans. Pel que conta en la seua Historia de Dénia, recollien un seguit d’exempcions per facilitar que els colons s’establiren en la ciutat i reconeixia el dret dels seus pobladors a gaudir del mateix Costum de València, el corpus jurídic que regulava tota la vida de la urbs.

            Els valencians d’ara som hereus de la nova societat creada a partir de l’arribada de Jaume I. A diferència del que ocorregué en altres casos -com l’arribada dels romans, per exemple- la conquesta cristiana no comportà l’assimilació o la integració dels antics pobladors sinó la seua expulsió. Així ho remarcà l’historiador Ferran Esquilache en la seua ponència, si bé deixà clar que en el cas valencià no sempre fou possible. Hi hagué dos motius principals: no hi havia prou colons per repoblar i per tant suficient mà d’obra i hi hagué una resistència important per part dels musulmans que obligà a negociar i fer tractes. A Mallorca en canvi, tota la població va ser feta esclava i es vengué als mercats europeus.

            En molts llocs del territori valencià, ocorregué que la noblesa no feu cas de l’ordre d’expulsió per por a quedar-se sense vassalls -per allò que no hi havia prou colons- però també perquè se n’adonà que no es treia el mateix profit als vassalls musulmans que als cristians. En altres, moltes aljames o comunitats musulmanes resistiren i arribaren a pactes. Així, subratllà Esquilache, des de principis del segle XIV i fins a 1609, els musulmans constituïren aproximadament una tercera part de la població del Regne de València. Si ens fixem només en els camperols, n’eren la meitat.

            La població musulmana que no és expulsada es queda en les terres més muntanyoses -com és el cas de la Marina Alta o la Serra d’Espadà-, més difícils de conrear que el regadiu -reservat per als colons cristians- i que abancalaran en terrasses. Es dediquen també a la ramaderia però perdran les possessions. A canvi de quedar-se hauran de pagar uns censos als senyors. No tenen drets, no estan protegits pels furs, no poden mesclar-se (casar-se) amb els cristins perquè desapareixeria la mà d’obra barata i a poc a poc van pujant-los les rendes i posant-los treballs obligatoris. En el cas de Gandia i Oliva, posà com exemple, sense eixa obligació de plantar canyamel no s’hauria desenvolupat la poderosa indústria del sucre al segle XV.

            Als colons que poblaran estes terres se’ls ofereixen millors condicions, és clar, i també el pagament de menys impostos. Mentre que la població musulmana deportada, expulsada d’un lloc i duta a un altre, afegí l’historiador, normalment vivia en barris situats als afores de les ciutats, el que coneguem com a moreries.

            En el cas de Dénia, la ciutat es buidà de musulmans i es mantingué el nucli de població ja existent. No és el cas de Gandia, on un poblament rural d’alqueries que tenia com a nucli urbà el castell de Bairén donà peu al naixement d’una vila nova vora riu: Candia, l’actual Gandia. Del naixement de la vila, la seua forma i l’organització social parlà el també historiador Frederic Aparisi, qui remarcà que tampoc es conserva el document fundacional però tirà mà de les publicacions de Roc Chabás per aproximar-se a algunes qüestions relacionades amb el seu naixement com a ciutat.

            Pel que fa als privilegis de Dénia, la informació que aporta Roc Chabàs apunta al paper determinant del capità Pere Eiximén d’en Carròs, senyor de Rebollet i comandant de les tropes que van conquerir la ciutat, en el repartiment de les terres i els béns arrabassats als musulmans. Parla de l’exempció de pagaments als nous pobladors i els declara, entre altres coses, “francos é inmunes in perpetuum de los derechos de lleuda, peaje, medida y peso”