Canyamel a Les Bovetes de Dénia

Una aventura d'innovació agrària en el segle XIX que deixa una herència patrimonial poc valorada

El cultiu de la canya de sucre va suposar una època daurada i de florida econòmica per a La Safor en la baixa Edat mitjana. Les condicions meteorològiques i de regadiu no van afavorir en canvi que aqueix tipus d'indústria es desenvolupara a la comarca veïna de la Marina Alta. Al la deixe anar dels segles hi ha hagut no obstant això diversos intents de producció de sucre que no van prosperar i que pràcticament han quedat en l'oblit. El més recent del que es té constància, en el segle XIX, deixa petjades encara visibles en Les Bovetes de Dénia, on a la fi del segle passat es van documentar les restes del trapiche i l'enginy sucrer que van posar en funcionament un grup de prohoms de la ciutat aprofitat una època de bonança, la de la pansa. Els elements conservats, algun en molt mal estat, podrien formar part d'una ruta del sucre de canya valencià, encara que per a això haurien de gaudir d'un grau de protecció i conservació que ara no tenen.

La Unesco i la Unió Europea financen un projecte d'investigació trasnacional d'innovació per al desenvolupament, la cooperació i la pau en el món denominat La ruta del sucre de canya valencià, d'Europa a Amèrica, que coordina el professor i investigador Vicent Mahiques. Amb el reconeixement per ITI-Unesco com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, el projecte està secundat per importants institucions culturals internacionals, nacionals i locals i ha donat com a fruit la publicació d'un primer llibre sobre el trapiche de l'el Real de Gandia del segle XV i la companyia alemanya de Ravensburg, que gestionava la producció del sucre. Una segona publicació, que encara no ha vist la llum, se centrarà en la ruta del sucre valencià. El projecte, que va començar a gestar-se l'any 2018, compta amb el suport de tres museus europeus, entre ells el Museu Arqueològic de Dénia, ciutat que podria incloure's en la ruta. Ara bé, com diu l'arqueòleg Josep A. Gisbert, “no podem dissenyar les rutes sobre la base de reconstruccions virtuals”. És a dir, ha de quedar alguna cosa que de testimoniatge d'allò que va ser, i per a això es fa necessària la protecció. 

Com en el cas de tants altres elements patrimonials, l'estat del que en el seu moment van ser les instal·lacions sucreres dels Bovetes no és el més desitjable. L'edifici conserva la façana, però la bassa contigua està pràcticament desapareguda i integrada entre la terra de cultiu. Malgrat gaudir de protecció integral en el catàleg de béns protegits municipals de 2004, en 2015 es va rebaixar la protecció a parcial. Un pas arrere en la salvaguarda d'elements que formen part d'un patrimoni cultural immaterial “viu” i que entren de ple en l'àmbit d'aquells béns a protegir i recuperar a l'empara de la UNESCO. 

Jopsep A. Gisbert ha col·laborat com a investigador amb Vicent Mahiques des de 2018 en aquest projecte transnacional. L'arqueòleg és un gran coneixedor de l'arqueologia del sucre a La Safor, un tema que va començar a treballar a l'inici de la seua activitat arqueològica en els anys 80 i que ha plasmat en sis publicacions i una gran exposició, que es va realitzar a Gandia l'any 2000 sota el títol Sucre & Borja, la canyamel dels ducs: del trapig a la taula. La setmana passada va assistir a la presentació del projecte en la Universitat Rei Joan Carles de Madrid, que al costat de la Universitat de València i la Universitat d'Alacant i altres prestigioses universitats i institucions iberoamericanes i europees donen suport al treball de recerca. En l'acte, que va comptar amb el suport de la ministra de Ciència i Innovació, Diana Morant, va haver-hi també representants dels ajuntaments de Gandia i el Real de Gandia.

L'experiment que no va arribar a quallar

En temps dels Borja i durant l'esplendor del ducat de Gandia i el comtat d'Oliva, es va crear una important indústria entorn del cultiu de la canyamel -com la denominem en valencià-, la seua transformació i comercialització. Ha sigut consumida tradicionalment en els porrats, aqueixa espècie de fira ambulant lligada a la celebració de la festivitat d'un sant on es venen dolços i llepolies. Amb el declivi d'aquesta mena de celebracions, el seu consum ha anat a menys en les últimes dècades a Dénia, on algú hauria de preocupar-se perquè la tradició del porrat tornaren a agafar ciri sense perdre els seus signes d'identitat. Un d'ells, la canyamel, ha arribat sempre a la Marina Alta procedent de les comarques de la Ribera i de La Safor. En aquesta última, subratlla Josep A. Gisbert, la producció agrícola de canya de sucre va estar molt arrelada. A meitat del segle XVI, els guanys anuals de la seua producció en el Senyoriu dels Borja eren de més de 40.000 ducats d'or, com relata l'historiador Martí de Viciana. “La comarca estava immersa en una producció massiva de canya de sucre -comenta-, que anava des del trapiche, l'elaboració i l'envasament a la comercialització”. 

La febre del sucre va arribar a Amèrica, on es comencen a emprar els anomenats enginys, aparells per a moldre la canya moguts per energia hidràulica. Tradicionalment s'utilitzada el trapiche, que funcionava amb tracció animal. Amb l'expulsió dels moriscos en 1609, es va perdre bona part de la mà d'obra, molts camps van ser abandonats perquè no hi havia ningú per a cultivar-los i la producció va baixar en bona part. Va haver-hi intents de tornar al cultiu de la canya i l'elaboració de sucre en la Il·lustració, però ja mai la producció va tornar a ser la mateixa.

A Dénia i la Marina Alta, a excepció d'alguns llocs com El Verger, no hi havia un sistema de regadiu que permetera la plantació i regularització del cultiu de la canyamel, “que necessitava reg massiu, a manta, cada quinze dies”, explica l'arqueòleg. No oblidem que a Dénia, com ens recorda el refranyer, “és rega amb sénia”. Almenys en aquells dies. 

Durant els segles XVI i XVII només es té constància de la producció de sucre i la instal·lació d'un trapiche en el Senyoriu del Verger, en temps dels Vives i abans que caiguera en mans del Duc de Lerma. Pedreguer conserva el vocable ‘trapig’ en una de les partides del seu terme municipal, “la qual cosa ens indica que probablement n'hi va haver en la baixa Edat mitjana i va poder estar relacionat amb les noces del poeta Ausiàs March, senyor de Beniarjó, Pardines i Vernissa, amb Joana Escorna, senyora de Pedreguer. 

En el moment de màxima esplendor de la producció i exportació de la pansa en ple segle XIX, amb enviaments importants a Anglaterra però també a Marsella o Amèrica, i per tant amb una conjuntura econòmica favorable i guanys importants, un grup d'homes il·lustres i respectats amb l'esperit de la societat Econòmica d'Amics del País veuen la possibilitat de poder produir canyamel a Dénia i elaborar sucre. J. Llorens i Sala descriu en 1875 en Memòria sobre el cultiu de la canya de sucre en el terme de Dénia la introducció d'aqueix cultiu, amb una plantació experimental en l'hort de José Antonio Morand i el cultiu definitiu en la finca dels Bovetes.

Fonts bibliogràfiques del segle XIX com la citada i referències específiques de Roc Chabás en la revista L'Arxiu, van servir a Josep A. Gisbert en 1990 per a presentar una comunicació sobre l'estat del patrimoni i els vestigis de trapiches i enginys sucrers en un congrés celebrat a Motril. Donava compte allí de l'adquisició de 3.500 arroves de canya pels propietaris de la plantació dels Bovetes que van ser transportades en un vaixell procedent de Motril que va arribar al març de 1875. En 1877 es va comprar una màquina de vapor d'origen francés per a l'enginy.

Gisbert explicava en la comunicació del congrés de Motril les característiques de la parcel·la, de 6.800 m², on l'efímer cultiu de la canya del segle XIX va ser substituït després per cultius de secà i, posteriorment, pel de el taronger. Delimitada per un fort mur de maçoneria, es distingien la bassa, el pou i l'edifici de l'enginy. 

La bassa estava excavada en el sòl, alçada almenys en un metre i tenia grans dimensions: 30, 25 m. per 9,63 m. i 1,95 m. d'altura. Tenia una capacitat màxima de 46,5 m³. Al costat d'ella se situava el pou.

L'edifici, de planta rectangular i una superfície de 110 m², presentava una coberta de dos vessants i la seua compartimentació interna pertanyia a un moment posterior. La ruptura de la continuïtat de la coberta en una de les cantonades semblava indicar l'existència d'un espai per a l'evacuació de fums, necessari per a la instal·lació de la maquinària. D'una sola planta, l'edifici responia a l'arquitectura característica de l'últim quart del segle XIX i principis del XX.

La tesi doctoral de l'historiador Javier Calvo, posterior al congrés, llançaria nova llum sobre el binomi sucre-Dénia. Una aventura agrícola i empresarial que va acabar en fracàs i en la qual s'havien posat moltes esperances, com reflecteix el següent text de 1878 de Pascual Orozco: “En l'actualitat s'està assajant amb el millor èxit la plantació de la cañamiel, ultimísimo ram de l'agricultura que van importar en la Península els àrabs, i que els habitants de Dénia sabran explotar indubtablement, sent l'agricultura en general, especialíssim objecte a la qual dediquen especial atenció les persones més acomodades i intel·ligents del país”.