Maria Ibars per vora mar

Dir Maria Ibars és dir Rotes i dir Montgó. És dir Dénia i dir pansa, magatzems, marges, bancals, senyorets i polp sec. Olorar el budellet torrat, escoltar com s’engronsen les ones i acaricien al Gosset o sentir el tràfec dels carruatges que arriben al poble, el aldarull del port o el que fan els homes que han aprofitat el viatge per a jugar-se els diners. Imatges i sensacions com les descrites emanen de l’obra literària d’una escriptora enamorada de la seua terra i amb certa tendència, com afirma Jaume Sau, a romantitzar el paisatge. Fou però qui millor ha descrit una societat, un temps, una ciutat i una comarca que experimentaren importants transformacions amb el monocultiu de la indústria de la pansa i l’arribada dels grans comerciants estrangers. Temps d’amos i de grans fortunes, de misèries i de jornalers. De tot això, i d’altres coses, s’ha parlat en la ruta Maria Ibars per vora mar, una de les activitats organitzades per l’Ajuntament de Dénia amb motiu de l’Any Maria Ibars.

La ruta discorre per Les Rotes i té com a punt d’eixida i d’arribada dos cases relacionades amb l’univers ibarsià: la Torre d’Arguimbau i Penyamar. La primera, al bellmig de la Marineta Cassiana i coneguda també com Casa Riera, va pertànyer a una família d’exportadors hortofrutícoles per a la qual treballava com a encarregat el pare de Maria Ibars. Seria el senyoret, Juan Arguimbau, qui li pagaria els estudis a València.

Intercalant la lectura de poemes i textos, el guia va anar explicant com Maria Ibars havia reflectit molt bé en la seua obra i en la novel·la L’últim serf el món de la pansa i la relació entre senyorets i treballadors. De la lectura dels poemes s’encarregaria al llarg de l’itinerari Quico Ramon, home de mar i de versos. Mentre que el fil conductor de les explicacions el duria Jaume Sau Moncho, gestor cultural i historiador de l’art.

L’època daurada de la pansa suposà un canvi radical en el paisatge en el territori situat entre Gandia i Altea. Es van terraplenar i abancalar les muntanyes i pràcticament es va abandonar l’hortalissa. Dénia era una ciutat en ebullició, amb un bon nombre de magatzems, amb carros que anaven i venien contínuament des d’altres pobles de la comarca i una activitat frenètica al port. Proliferarien els llocs d’oci i el joc i es faria popular la dita de ‘me caguen Dénia’.

El Cementeri dels Anglesos és fruit d’eixe món de canvis, que bé descriu Maria Ibars en Vides Planes. També ho són les cases victorianes i arquitectures de l’època, com la rota de Zarzo, més pròpia del nord d’Anglaterra que de Dénia o de qualsevol altre poble de la Marina Alta. Hi hagué un intent de la burgesia agrària d’arrimar-se als anglesos que es veu reflectit en la novel·la, explicava Sau Moncho.

Maria Ibars deixaria constància de la dualitat entre camp i ciutat i les diferències entre ambdós en la seua obra. El primer, com a lloc de llibertat i on es preserva la innocència; i la segon, com un indret on es generen conflictes i problemes.

A València, en els anys 20, l’escriptora entraria en contacte amb cercles valencianistes i faria amistat amb personatges com Carles Salvador. Tot i començar escrivint amb pseudònim, a partir de 1934 signaria ja amb el seu nom. Utilitzaria també la seua llengua en bona part de la seua producció literària. Es coneixen dos novel·les seues escrites en castellà -Graciamar i Como una garra-, si bé, com observava el guia, alguna d’elles denota, per les estructures i el lèxic que utilitza, que estava pensada en valencià.

L’escriptora situa històries i personatges a la Marina Alta i descriu situacions que ens evoquen un temps no tan llunyà. Servisca d’exemple la descripció que fa d’un esmorzar durant una excursió per Les Rotes en Vides Planes: “En unes fogueres lleugeres torraren uns metres de budellet que s’arronsava amollant la medul·la apetitosa, i polp sec, i ‘capellanets’ que alternaven amb pa moll carregat de la polpa roja de l’eriçó, obert acuradament per la part més arrodonida, amb tisores, clavant la punta filada per l’òscul, únic punt no cobert per corfó calcari. El sol no feia nosa i l’aigua orejava amb frescor agradívola”.

El recorregut per Les Rotes dona molt de sí. Per a llegir alguns dels seus poemes, on fa una oda de la Torre del Gerro o ens parla de la cala del Gosset-, però també per a recordar fets històrics, com l’enfonsament de la fragata Guadalupe, una nit de tempesta de març del 1799, o dels malaurats intents de construcció del port, que donarien peu a un altra cèlebre frase: ‘mamau, faràs tu el port’.

Xino xano, fent parades per a llegir i recordar i contemplant la quantitat de canyes, troncs i altres materials que ha tret la mar després de la DANA, els caminants enfilen cap a Penyamar, la rota que va construir Maria Ibars, el seu refugi a Dénia, el lloc on trobaria inspiració. Precisament amb el nom de Poemes de Penyamar publica l’any 1949 la seua obra poètica.

Cal imaginar unes Rotes diferents, amb poques cases i molta vinya, un lloc on evadir-se. L’escriptora va comprar un gran terreny que anys més tard es fraccionaria i va construir allí una casa que continua en peu. Al costat, un casup de xicotetes dimensions -el milímetro- on va trobar el seu espai de creació.

Amb un matrimoni que no va funcionar -ella criaria els fills sola a València-, s’hauria de fer també càrrec de les despeses de la casa. Diuen que de vegades es veia obligada a llogar-la per a traure diners i que durant eixe temps es retirava a la caseta del costat. S’han comentat també altres coses que no s’han pogut provar i de les qual, per tant, no cal fer-se ressò. Sí que han estat constatades la seua religiositat, la seua preocupació per la justícia social i per la situació de les dones, així com el caràcter fort i decidit d’una dona valenta.

La finca que va comprar Maria Ibars l’any 1941 va ser escripturada al seu nom. És ara propietat del seu gendre, el pintor Enrique Pastor de Velasco, que va casar amb la seua filla, Raquel Payà Ibars. La reconeguda pedagoga va faltar als 54 anys en un accident de cotxe. El matrimoni no tindria fills.

Amb els anys, el terreny es va partir. Però la casa, situada entre pins, manté viu el record de l’escriptora. Des de la carretera, a l’entrada, es pot llegir encara amb lletres blaves Penyamar. Blau de mar, blau de cel, blau del Montgó, el blau de Maria.