Els 4 cantons: 1936: Cop d'Estat/Guerra Civil i (III)

Ens havíem detingut la darrera setmana fent referència a la "vista grossa" de les duanes espanyoles de l'Irún, tot permetent el pas cap a França del wolfrani destinat al III Reich de Hitler. Havia aparegut el Comité Aliat de Control d'Alemanya, composat per França, el Regne Unit i USA, amb representants a Espanya que fiscalitzaven els bens dels centenars de nazis, entre ells Bernhardt, que apareixen a les llistes negres, unes 750 persones. Era evident la rivalitat del Govern de Franco i els aliats per repartir-se el negoci, que va provocar tota mena de picaresca i trucs. I Emilio de Navasqüés, director general de Política Econòmica del franquisme, bon negociador, donava instruccions el 1948 per tal que la valoració d'aquelles companyies expropiades després adjudicades no fos exagerada. Ho argumentava dient: "De otro modo repercutiría en nuestro balance de pagos con el extranjero. Por eso hay que hacer entender al adjudicatario que, sin que lo sepan los aliados, paguen al gobierno español una cantidad superior a la que figure en la adjudicación". Cinc mesos després, el 10 de maig de 1948, Espanya signava un conveni amb USA, França i Gran Bretanya per a "la eliminación del potencial económico situado en España susceptible de constituir un peligro para la paz". El perill, segons els aliats, eren les empreses que dirigia Bernhardt. L'acord obligava també a la liquidació del deute entre els governs d'Espanya i Alemanya. Finalment, de les 350 empreses alemanyes controlades, sols foren expropiades 79. A partir de la investigació sobre Sofindus que va conèixer que Bernhardt administrava un compte batejat amb el seu nom: "Cuenta especial Bernhardt". Amb ell finançava el desenvolupament de les empreses navals, mineres i de servei, que havia creat amb l'ajuda de Hitler. També va obrir un altre compte -"Cuenta Enrique"- amb un saldo d'un milió de pessetes. Els aliats trigaren molt poc en averiguar el misteri. En un escrit informaven que s'havia constituït "con fondos pertenecientes al antiguo Gobierno alemán camuflados a nombre de los señores don Enrique de la Mata i don José María Martínez Ortega, conde de Argillo, a través de Johannes Bernhardt, los cuales conformaban una reserva secreta para casos de necesidad". El propi Bernhardt, 4 anys després confessava que aquell compte s'havia obert per a "atender los gastos que ocasionasen las compañías del grupo Sofindus". I, especialment, per a Fluoruros, S.A. i Somar, dues de les companyies presidides per l'esmentat pare de Cristóbal Martínez Bordiu, futur gendre de Franco. En teoria s'havia creat els accionistes i empleats espanyols de les esmentades companyies, en concepte de pagament. Realment servia per a gratificar els homes de palla espanyols que havien ajudat Bernhardt a constituir tot aquell complexe mercantil, quan la participació estrangera no podia ultrapassar el 25% del capital. Un truquet per evadir la legalitat d'unes societats dedicades a l'extracció del mineral que Hitler necessitava per als carros de combat. Els aliats redactaren un informe per amenaçar els testaferros espanyols. I pressionaren el Director General de Política Econòmica, Navasqüés. Però, com anaven a sancionar els qui violaven la llei si al capdavant d'ells es trobava el pare de l'ambiciós Marqués de Villaverde? També estaven involucrats alguns militars, com ara Arranz Monasterio, l'únic espanyol que va acompanyar Bernhardt a Alemanya per a demanar el recolzament de Hitler. De les 750 persones reclamades pels aliats acusades d'haver actuat per als nazis sols els entregaren unes 200, de menor importància. Pressionaren amb una llista de repatriació de 104 espies i agents de Hitler, en la que figurava Bernhardt. Navasqüés pensava que no s'havien d'entregar. Respecte de Bernhardt va dir que: "Parece inútil explicar la personalidad de este señor; conviene hacer notar que los aliados han estado suficientemente en contacto con él, sirviéndose de él e incluso frecuentando su casa desde el fin de la guerra y que ha sido incluído por primera vez en la lista de repatriación hace varios meses..." Apareixia com a general de els SS i responsable de "los envíos clandestinos de provisiones para las fuerzas alemanas cercadas en la costa occidental de Francia durante y después de la liberación de ese país". No determinaven el seu parader; nosaltres sí que sabem on es trobava Bernhardt: a Dénia, al Tossalet de Girona, acompanyat de la seua família i de la família deniera al seu servei: els Contrí. Una important finca, rodejada d'alts murs, que he vist de prop, ara en mans d'uns propietaris particulars, sense cap relació amb aquesta llarga història. Franco es va preocupar per la sort de Bernhardt i ordenava que el protegiren especialment. Estava molt agraït per la seua ajuda militar de Hitler. Navasqüés, que tant va fer en ajuda del nostre protagonista, va ser ambaixador d'Espanya a Roma, Lisboa i l'Argentina. I a aquest país va emigrar Bernhardt, amb la família Contrí, des de Dénia. Això ho ha confirmat l'amic denier Diego Álvarez, a diversos mitjans de comunicació i a mi mateix. Aquest va emigrar anys després allà i estigué treballant amb Bernhardt les seues terres. Va ser Navasqüés, el polític franquista, qui va organitzar el viatge del militar i comerciant nazi? Això és una anècdota més. Sabem que amb ell estigueren mig decidida a anar-se'n una coneguda família deniera, que no va poder acceptar la invitació per problemes sorgits de l'edat militar del fill. Pel "Tossalet de Girona" -el "Tossalet dels alemans", segons ens ha comptat alguna persona d'eixa família- estraven i sortien moltes persones -amb vestimenta militar o no- constituint un ambient prou familiar que les autoritat locals d'aquell moment no els preocupava, en apariència, essent objecte del major respecte. L'esmentat Diego Álvarez parla del Bernhard que a l'Argentina repartia còpies en castellà del Mein Kampf entre les seues amistats. I li encantava parlar de política, especialment amb gent que li dugués la contrària, com Diego Álvarez. Allò més important d'aquell nazi és la seua vida novel.lesca i intensa que va cooperar afavorint Franco en la nostra guerra cruel i fratricida i qui sap si d'una o altra manera influiria en els bombardeigs que va rebre Dénia, que després l'acolliria de manera innocent tot desconeguent el monstre que existia darrere de la seua aparent bohomia. Aquí acabem, encara que la notícia dóna per a molt més.