En clau de dona/ Carmen Paula Romero: “En aquests moments, tindre l'oportunitat d'anar a escoltar un concert és el que et dona la vida, et dona un respir a l'ànima, et dona esperança, et dona il·lusió”

“Molts artistes som grans tímids i introvertits”

La pandèmia la va enxampar treballant a Madrid. “Ens va tocar a tots, vam ser el primer teatre que es va contagiar de coronavirus a principis de març, no es coneixia, estava a la Xina i no pensàvem que anava a arribar… en el cor va ser devastador…”. Així recorda Carmen Paula Romero com va viure aquell negre mes de març, quan tot es va parar. Va tindre febre durant dos o tres dies, però es va recuperar bé, encara que li van quedar algunes seqüeles que el va ajudar a salvar el seu germà, fisioterapeuta, amb rehabilitació. “El coronavirus no és broma”, adverteix aquesta soprano que fa tres anys es va guanyar una plaça en el cor del Teatre de la Zarzuela. El dijous era l'estrena de Luisa Fernanda i ella es pujava a l'escenari amb la mateixa il·lusió amb la qual encara cada nova aventura. “Tenim la immensa sort que som pràcticament dels únics teatres del territori espanyol que no ha cancel·lat cap funció”, assenyala.

Del confinament guarda la part positiva: tornar a tocar el piano. Perquè ella és cantant i pianista. Va fer concerts online en col·laboració amb alguns músics instrumentistes i va posar en marxa un projecte per al qual no trobava temps: fer un duo amb el seu marit. Comencen a eixir projectes de cant i s'estan reubicant actuacions suspeses, algunes a Espanya i una gira a Suïssa.

PREGUNTA: Soprano i pianista. Què la fa més feliç?

RESPOSTA: Això de ser feliç és molt relatiu. Jo vaig dedicar moltíssimes hores al piano, va ser la meua vida durant molt de temps. Les oportunitats laborarls em van vindre més per la via del cant i vaig començar a cantar. Ara tinc l'oportunitat de tornar a treballar com a pianista. Les dues coses em fan molt feliç i són molt diferents. Depén del moment i de com vengen les coses. Al final, el camí de la vida va marcant-lo tot.

P: Forma part de la plantilla estable del Teatre de la Zarzuela, però ha trepitjat molts i molt variats escenaris: l'Auditori Nacional, el Palau de la Música de València, Viena, Suïssa… Quin és el seu somni? On li agradaria actuar?

R: Em va fer moltíssima il·lusió actuar en el Teatre de la Zarzuela com a solista. Vaig tindre la sort d'entrar amb Cristóbal Soler com a director musical, un director valencià al qual no coneixia. Allí, a més de la plantilla del cor, hi ha solistes convidats que fan els papers principals. I jo vaig tindre la immensa sort que ell va fer audicions a la gent que treballava en plantilla i em va donar aqueixa oportunitat, donant-me molts papers. Treballar en un lloc que és la teua casa, perquè per a mi el Teatre de la Zarzuela ara és la meua casa, i poder cantar des de la teua casa i que et donen aqueixa oportunitat i aqueixa confiança, és el que més il·lusió em va fer. És igual que a Dénia, cantar a Dénia és la màxima il·lusió, és la teua casa. Hi ha grans mestres, gent molt famosa, amb la qual et pot fer il·lusió compartir escenari. Però jo aprenc i gaudisc del dia, gaudisc veient-los, aprenc d'una altra forma. En aqueix sentit, no tinc grans ambicions. Tal vegada m'agradaria cantar en l'ADDA, a Alacant, que està molt a prop.

P: En una família de sanitaris -el pare mèdic, la mare infermera, el fill fisioterapeuta-, la filla es va embarcar en això de la música. Com va ser?

R: No ho sé, la veritat. Des de xicoteta em van portar a estudiar música i jo vaig trobar ací el meu camí. Va haver-hi una persona molt important, Pepa Álvarez, que era directora de l'Orfeó de Dénia. Em va donar una visió musical molt gran, oportunitats... Crec que tot això em va permetre adonar-me que a mi m'agradaria cantar sempre, em va permetre descobrir alguna cosa que m'apassiona, que em fa feliç. I llavors et planteges, per què no puc jo fer d'això la meua vida.

P: Deia Plató que la música és per a l'ànima el que la gimnàstica per al cos. A vosté què li aporta?

R: A mi m'ho aporta tot. Ahir (pel diumenge passat) vaig tindre l'oportunitat d'anar a l'Auditori Nacional a escoltar a l'Orquestra Nacional d'Espanya, com molts caps de setmana. Parlava amb gent del públic i comentàvem que ara, en aquests moments, tindre l'oportunitat d'anar a escoltar un concert és el que et dona la vida, et fa viatjar a altres llocs -ara que no podem viatjar físicament-, et dona un respir a l'ànima, et dona esperança, et dona il·lusió, et fa somiar en un món millor, et deixa imaginar coses bones… Per a mi és la salvació en els mals moments. Anime a tothom que busque en la cultura, no sols en la música, aqueix recer. 

P: Una pregunta més íntima, és vosté d'aqueixes persones que canten a la dutxa?

R: La veritat és que no, perquè em fa molta vergonya pels veïns. Patisc molt per ells, així que no! (riu a riallades).

P: Em consta el seu interés per les tècniques que li permeten afrontar situacions tibants, concentrar-se... i que a més de cantar i tocar el piano, imparteix tallers de respiració i de coneixement corporal.

R: Aquesta situació també m'ha donat l'oportunitat d'aprofundir en coses que m'interessen molt des de sempre i per a les quals tampoc tenia temps. Estic fent un postgrau en la Universitat Menéndez Pelayo en una tècnica de rehabilitació vocal concreta, amb el doctor Borragán, un foniatre extraordinari, i també m'estic formant en mètodes d'anatomia per al moviment. Encara que m'he dedicat a la música, vindre d'una família de sanitaris ha influït d'alguna forma en el meu interés per l'anatomia, la curiositat pel cos i per entendre com estem fent les coses i intentar minimitzar l'esforç, ser més elàstics, més flexibles. Això m'ha servit molt en la meua vida com a músic. Perquè aqueixa flexibilitat és una qualitat que s'expandeix. Si estàs flexible per dins també estàs flexible per fora. Quan toques, quan cantes, hi ha una facilitat especial.

P: Diu en la seua pàgina web que li agraden els arbres, les flors, devorar llibres i sèries, i el silenci. Com es menja això, una música amb una especial feblesa pel silenci?

R: Perquè crec que molts artistes som grans tímids i introvertits. La introversió és alguna cosa que sembla no tindre espai en aquest món i que les persones extravertides, amb grans habilitats socials, que saben el que han de dir en tot moment, siguen les que tenen major predominança. Però la gran majoria dels artistes tenen una gran part d'introversió. Només anant cap a dintre i descobrint-te a tu mateixa pots donar coses cap a fora. 

P: Per cert, quin llibre està llegint?

R: Ara he acabat Pàtria, que està molt de moda per la sèrie. M'ho van recomanar en el teatre i m'ha apassionat i emocionat molt. La cultura dona espai a tothom, la lectura també pot emocionar-te i traslladar-te.

P: El seu primer concert en viu després del confinament va ser a Dénia, en Torrecremada. Va ser el seu retrobament amb el públic des de l'escenari i el va fer precisament ‘a casa’. 

R: Va ser molt bonic. La meua relació amb la cultura a Dénia és molt estreta. Jo m'he sentit absolutament recolzada des del principi, sempre se m'han donat oportunitats, sempre hi ha hagut un especio per a mi. I això m'ha ajudat molt a desenvolupar una activitat professional. Un músic ha d'actuar, s'ha de posar davant del públic, i no és fàcil. Tinc molts companys que no tenen les possibilitats, les oportunitats que jo he tingut. 

P: En la seua recepta “per a eixir d'aquesta”, la campanya que va posar en marxa Turisme Dénia quan es vivien moments difícils, vosté aportava com a ingredient necessari una gran dosi de cultura. Ara la cultura es trontolla. S'aveïnen mals temps?

R: Són temps difícils per a la cultura i per a moltíssima gent, perquè aquesta és una crisi global. Els que tenim treball, que és una situació privilegiada, no ens hem d'oblidar de recolzar els àmbits que creem més desfavorits. Les persones no es poden reunir com abans i això té unes conseqüències. Jo soc positiva i crec que això ho tirarem avant. La cultura no pot quedar-se arrere, eixirà d'aquesta.

P: Vosté es va atrevir a donar la seua recepta. És bona en la cuina?

R: Sí que m'agrada, la veritat. És també un art. I és cultura, la dels nostres avantpassats. Cultura lligada al plaer de les sensacions, assaborir els aliments, fer-los olor… Tot això forma part dels sentits i les emocions. Gaudisc molt menjant i Dénia és un tresor per a menjar. 

P: Afirmava en una coneguda xarxa social que Dénia és el seu lloc favorit en el món. 

R: Fa molts anys que no visc a Dénia de manera habitual. Quan vaig acabar l'institut em vaig anar a estudiar i mai vaig tornar a viure de manera permanent. Però per a mi és un refugi. Sempre. Estiga on estiga, sempre torne. I a més procure tornar sovint perquè em recarrega les piles i em dona energia. Quan tinc moments dolents em fa la calor d'estar en un lloc que et fa sentir bé. Vaig nàixer a Múrcia de manera circumstancial, per qüestions de família, però no hem viscut mai allí. Tota la nostra formació, tots els nostres amics i tota la nostra vida ha sigut a Dénia. Tinc sang murciana però jo soc deniera “de gom a gom“. 

P: Manté també una estreta relació professional amb Dénia i la comarca. 

R: Sí, clar. Vaig actuar amb la banda de Dénia en el concert de la Santíssima Sang fa un parell d'anys. Tinc molt bona relació amb ells i col·labore assíduament. Quan vaig acabar la meua formació com a pianista i cantant vaig ser dos anys estudiant de piano-jazz. A mi m'agrada tota la música, no sols la clàssica, i sempre havia admirat molt a Jose Pastor i Eva Olivencia, que són músics de jazz. Era una oportunitat que no vaig voler desaprofitar, tindre un músic així al teu poble i poder aprendre d'ell em va semblar superbonito. També he assistit com a alumna a alguns seminaris que ha organitzat la banda A Pedreguer, al març de l'any passat havíem d'haver fet un concert amb motiu del Dia de la dona; es va suspendre i ara em van cridar per a reprogramar-lo. A veure com va la cosa i, si no pot ser al març, perquè més endavant es farà. 

P: Tres noms i acabem. Ángel Belda

R: Ens vam conéixer quan estudiàvem en l'ESMUC fent un grup de cambra i a partir d'ací comencem a col·laborar musicalment, jo com a pianista i el com clarinetista. Personalment ens vam entendre molt bé. I fins ara. Va haver-hi uns anys en què no vam poder tocar junts perquè estàvem estudiant fora, cadascun en un país… i ara, en la pandèmia, hem pogut tornar a fer-ho.

P: Viviana Salisi.

R: Va ser la meua professora en l'ESMUC i és una persona molt especial. A més de ser una professora meravellosa, et fa reflexionar sobre el que estàs cantant i t'involucra d'una manera especial amb el missatge i amb la finalitat última del que és cantar. A més, és una amiga insubstituïble. És d'aqueixes persones que donen profunditat a la teua vida i fan que tot el que fas siga més ric.

P: Pepa Álvarez.

R: Ha sigut una persona importantíssima perquè des de molt xicoteta, a més de ser la meua professora de piano, em va descobrir el món del cant. Jo he acabat guanyant-me la vida com a cantant, imagina't si serà important per a mi. M'ha acompanyat durant tots aquests anys, fent-me classes, donant-me consells encara que jo ja no vivia a Dénia. En la meua família no hi havia cap músic i, fins que vas coneixent aquest món, és difícil. Ella sempre ha sigut ací, sempre he pogut comptar amb ella.