“Frustració sexual” i coevolució 

Por JOAQUÍN SOLER CANTÓ

La majoria de les plantes superiors (angiospermes i gimnospermes) necessiten de la col·laboració d'uns certs tipus d'insectes per a poder reproduir-se i perpetuar l'espècie. No hi ha dubte que l'autofecundació no es contempla com la millor estratègia per a la supervivència a llarg termini a causa de la insuficient i escassa variabilitat genètica que reben les generacions descendents per a poder enfrontar-se de manera reeixida als presents i futurs canvis ambientals que els ofereix la Naturalesa. Per regla general, són els insectes els responsables del transport pol·línic, com a manera de garantir la pol·linització creuada. Ara bé, el treball que desenvolupen no és de manera altruista i gratuïta, sinó que és a canvi de “alguna cosa” que generalment sol ser aliment, anomenat nèctar. Una gran majoria de plantes produeixen multitud d'olors i sabors en forma d'aliment per a poder atraure als seus comensals(agents pol·linitzadors) que, en depositar-se sobre les seues flors, s'impregnaran del pol·len generat pels estams d'aquestes, el qual serà transportat a través del seu llarg i idíl·lic viatge a la recerca d'altres flors, amb la consegüent i suposada desitjada pol·linització, garantint d'aquesta manera la fecundació creuada i perpetuar l'espècie que és l'objectiu primordial de tot aquest espectacular procés.

Encara que no totes les plantes atrauen als seus comensals usant el “truc” de l'aliment i les olors florals.

En la Naturalesa existeix una família molt peculiar i característica de plantes que usa un poder d'atracció molt més potent: 

El SEXE. I aqueix tipus tan especial i interessant de plantes són les orquídies. Les plantes més evolucionades del planeta. En acostar-se un mascle a una flor d'orquídia que imita morfològicament a manera de “cimbell” a la femella, amb summa perfecció per a intentar “copular-la” durant un breu però intens intent frustrat de “copulació”, els grans de pol·len se li impregnaran, sent transferits a les seues potes i per tot el cos de l'animal, amb la qual cosa seran transportats inexorablement a la següent estructura floral, facilitant d'aquesta manera la fecundació creuada i en conseqüència la variabilitat genètica. L'evolució d'un gran nombre d'espècies d'orquídies té com a objectiu principal imitar d'una forma “quasiperfecta” l'anatomia de la femella d'una vespa o himenòpter en general per a poder aconseguir de manera reeixida el seu objectiu primordial. Lògicament, aquest insòlit i sofisticat mecanisme no és un procés aïllat i puntual, sinó que és el resultat de milers d'anys d'evolució a base de “prova-error” que ha culminat finalment en una dependència interespecífica per a la supervivència de totes dues espècies. Existeixen algunes d'elles, veritablement interessants, que habiten la nostra península com l'Ophrys apifera, la pol·linització de la qual té lloc precisament utilitzant aquest tipus tan especial de mecanisme de “pseudocopulació”. L'evolució, sens dubte d'aquestes plantes angiospermes monocotiledònies, els ha permés una adaptació al mitjà d'una forma reeixida, fructífera i intel·ligent per a aconseguir perpetuar-se de generació en generació i així tractar de conservar el patrimoni genètic per a mantindre i al mateix temps assegurar la supervivència de l'espècie al llarg dels segles. 

De fet, Darwin no va exagerar quan va afirmar que els variats “estratagemes” que usen les orquídies per a atraure als seus pol·linitzadors transcendeix la imaginació de qualsevol ésser humà.