In conversation with / En conversa amb Josep A. Gisbert Santonja: La flor de gesmil, Sant Roc i els poetes

ROSA RIBES FORNÉS

Dir flor de gesmil a la Marina Alta és dir bronxa, caseta, estiu. Durant molts anys, encara algunes ara, era costum de les dones adornar els vestits amb les flors del gesmiler, unides amb un fil o una agulla i posades al pit. A les més joves, els agradava posar-se-les al cap, a un costadet. La bronxa mudava i, a més, desprenia bona olor. A Dénia, és tradició adornar la imatge de Sant Roc amb un collar de floretes de gesmil el dia que se celebra la seua festivitat, el 16 d’agost. El procediment és semblant: els capolls del dia (els que esclataran al tardet) es passen per un fil, un a un, i es dona forma al collar, que pot tenir tants voltes com vulguem. En obrir-se, al pas de la processó, el sant desprendrà eixa olor característica que, segons diuen, no només és agradosa sinó que a més té altres propietats. Sembla que ja en temps d’Al-Andalus s’empraven les flors del gesmiler, passades per un fil de seda, com a ornament personal. És costum encara a Tunis fer un xicotet ram o collar de flors de gesmil que es posa al pit i que els venedors t’ofereixen per tot arreu. Allí està considerada una mena de flor nacional.

        Del gesmil vaig parlar casualment amb Josep A. Gisbert quan preparàvem un article sobre la cort d’intel·lectuals que envoltà els governants de la Taifa de Dénia. Ell buscava textos i poemes per il·lustrar l’article quan topà amb uns versos d’ Ibn Darraj al-Qastalli que feien menció a la bellesa d’unes enlluernadores flors passades per un fil. Diu Gisbert que possiblement Al-Qastalli, que arribà l’any 1028 a Dénia, on passà els últims dos anys de la seua vida, fou possiblement “el millor poeta de la cort d’Almanzor”. Nascut a Cacelas (l’Algarve), imità la millor poesia de Bagdad del selge XI i anteriors, de la qual bevien els poetes d’Al-Andalus. Com recorda l’arqueòleg, després de la caiguda del Califat de Còrdova inicià, com molts altres savis i intel·lectuals, un periple per diverses taifes que el dugué a recalar en la cort de Muyahid. Al seu fill Alí li dedicà el poeta un panegíric abans de morir el pare. Malauradament, indica, la major part de la col·lecció de textos àrabs que es conservava de la seua poesia es va perdre i van quedar només alguns versos del que està considerat el millor poeta orientalista de l’època.

        L’estudiós del món àrab Henri Pérès, autor d’un llibre sobre la poesia en el moment d’esplendor d’Al-Andalus, en el segle XI, fa al·lusió a la menció que fa Ibn Darraj al-Qastalli en els seus versos del que per a ell és una “utilització curiosa dels pètals del narcís” (quan es reuneixen els pètals de narcís en cordonets de seda i s'alcen davant vos com a nines). D’eixe ús, assegura l’autor nascut a Algèria, “es troba una reminiscència potser a Tunísia”. Això va fer pensar a Gisbert en l’ús del gesmil que ací es fa i l’elaboració de la bronxa que, fins no fa tants anys, les dones lluïen habitualment al pit. Encara ara, la flor del gesmil passada per un fil s’utilitza com ornament al cap per a indumentària tradicional, de ball i de festa.

        Encuriosits per l’origen de la tradició de la bronxa, escorcollarem cadascun pel nostre compte. Jo li vaig contar com el dia de Sant Roc, al meu poble, se li posa un collar de flors de gesmil i, si hi ha capolls suficients, se’n posa un altre al gos. També com de menuda, quan estiuàvem a la caseta de Santa Paula, totes les dones del veïnat lluïen una bronxa al pit.

Ell preguntà a una amiga seua que en eixe moment -fa només unes setmanes- havia viatjat a Tunis si havia conegut el costum a què feia referència l’historiador Pérès. I tant. Amb els capolls de gesmil, a Tunísia fan petits ramells i collarets per posar-los al pit o a les orelles. Te’ls ofereixen per tots els carrers i tots els cantons i, segons diuen, donen sort.

        Ja teníem el lligam: el poeta, sant Roc, la bronxa i el machmoum, que és com he sabut després que es diu el ramellet que fan els tunisians. Diuen que les dones el porten al pit o a la mà i que els homes el posen darrere l’orella com a símbol de virilitat; segons en quina orella estiga, té un significat o un altre.

        El gessamí, el món àrab i el mes d’agost m’hagen fet pensar en la relació entre eixa Santa Paula de la meua infantesa, la de les alqueries del món andalusí i la de l’actualitat. Un món rural de bancals abandonats -per sort, alguns han començat de nou a treballar-se-, lloc de pas per a corredors i ciclistes i d’esbarjo per a famílies i caminants que no volen allunyar-se molt del poble i sobre el que ara planeja la pretesa construcció d’un hotel-residència per a persones majors en el lloc que ocupen les restes de la malaurada fàbrica del portland.

        Durant segles, el paisatge de Santa Paula s’ha mantingut semblant al d’aquelles partides del Real (rahal, masia, explotació agrícola familiar més menuda que l’alqueria) i Cora Dénia (al-qaria, alqueries, xicotetes comunitats rurals), com es denominaven encara fins no fa tants anys, situades una al costat de l’altra i que conservaven la toponímia característica del món andalusí.

        Anys enrere, quan a penes hi havia xalets, els camins estaven per asfaltar i passar d’un costat a l’altre de la via era possible, les casetes s’omplien de vida a l’estiu i els xiquets corrien amunt i avall en bicicleta, fent notar la seua presència amb els seus crits i l’aldarull propi de l’edat. Eren dies de tomacat, arròs amb bajoques de careta, figues i melons; a l’agost tombàvem, arreplegàvem i pelàvem l’ametla; si ens visitava la pluja, fèiem les primeres caragolades; i abans de tornar al poble entrat ja el mes de setembre, compartíem bones teulades de raïm i coques amb la família i els veïns.

        El llebeig i el gesmil eren els altres dos imprescindibles. Sense ells a Santa Paula, els estius no serien estius. Després de dinar -mai abans de les cinc de la vesprada perquè a eixes hores la iaia no ens deixava eixir de casa-, anàvem a collir el gesmil. Agafàvem una fulla de parra gran, ben gran, i fèiem una mena cucurutxo on aniríem posant els capolls, els del dia, mai els de l’endemà que eixos no s’obririen per la nit. Amb paciència, un a un, anàvem omplint la fulla i, una vegada plena, la portàvem a casa. La iaia es feia la bronxa amb una agulla llarga de cap gros i se la posava al pit; de vegades, també en feia una per a mi. Per la nit, quan anàvem al llit, la deixàvem damunt la tauleta. Ella deia que espantava els mosquits. Cert és que a mi seguien picant-me però així i tot, si alguna vegada cull gesmil i el deixe en un platet sobre la taula m’agrada pensar que allunyarà els mosquits.

“Te invitan, escucha el trovador

la vida te sonríe, bebe y saborea

He aquí el precursor de la nueva primavera

augurándose que esta llega

deslumbrante, que con su almizcle sensual agrada;

obra espléndida y maravillosa criatura.

Ramas de topacio que nos crean hojas

de plata, iluminades con flores de oro

Si se ensartaran en cuerdas de seda

y se alzaran frente a ti, cuan juguetes,

merecedoras serían de ver a los bebedores

agotar sus bebidas de tanto brindar”

(Casida 16, Ibn Darraj al -Qastalli

Traducció: A. Boulaala)

La tradició feta joia

El diccionari de la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) defineix la paraula bronxa com un "enfilall de flors de gesmil que es posen les dones al cap, especialment per a ballar les danses tradicionals valencianes”. La definició de ‘broncha’ en el diccionari de la Real Academia Española (RAE) és la d’una paraula en desús que té el mateix significat que 'joya' (adorno de oro, plata o platino, con perlas o piedras preciosas o sin ellas). L’ús més habitual que li donem a la Marina ens fa pensar que bronxa i ‘bronja’ tenen alguna cosa a vore.

La paraula ‘bronja’ ens remet al ‘broche’, una joia que -com la bronxa de gesmil- es posen les dones al pit amb una clara funció d’ornament, a més de subjecció. Molts joies de famílies benestants del segle XIX, com la de la imatge (c 1870), tenen motius vegetals, com la bronxa.

Així les coses, podem considerar la bronxa com espill de la joieria. O bé a l’inrevés: la joieria com espill de la tradició mil·lenària de col·locar-se unes flors al pit / Foto J.A. Gisbert