In conversation with / En conversa amb: Josep A. Gisbert Santonja: El Convent de Mínims d’Ondara

ROSA RIBES FORNÉS

La figura de Miquel Vaquer, gran retratista i pintor d’Ondara, ens permetia parlar la setmana passada en esta secció de la Verge de la Soledat. Precisament se celebren ara les festes patronals en honor a la Soledat i aprofitem l’avinentesa per parlar del Convent de Mínims i la devoció a la patrona.

        No es pot assegurar amb certesa quan comença el culte a la Verge de la Soledat. “Si llegim la Història d’Ondara de Robert Miralles -diu Josep A. Gisbert- es veu com hi ha una publicació, que té ara poc més d’un segle, on remunta a finals del segle XVIII la devoció a la Verge amb la donació d’una imatge al convent”. Ara bé, l’arqueòleg es pregunta si el fet que en eixa data es donara una imatge a semblança de la Virgen de la Paloma de Madrid, “que és un poc el seu predecessor perquè és allí el primer lloc on hi ha una vertadera devoció per la Verge de la Soledat”, vol dir realment que a finals del selge XVIII començara esta devoció.

J      osep A. Gisbert té la teoria que des del moment fundacional del convent d’Ondara deuria haver un altar dedicat a la Verge de la Soledat. Es només una hipòtesis que, com totes, s’hauria de comprovar escorcollant en els arxius i amb documentació que l’avalara. Es basa en la relació entre l’Orde de Mínims de Sant Francesc de Paula, fundadora del convent, i la devoció a la Verge de la Soledat. Així ho deixa palés, per exemple, una medalla del segle XVIII que té per una banda la imatge de la Verge de la Soledat i per l’altra, la de Sant Francesc de Paula. No vol dir que la medalla estiga relacionada amb Ondra, però sí permet veure que hi ha un vincle devocional entre el sant i la Verge. “És molt possible -explica- que des de la mateixa fundació dels Mínims, amb independència que el convent estiguera dedicat a la Concepció de la Verge Maria, hi haguera un vincle devocional en el convent per part dels Mínims cap a la Verge de la Soledat”.

        Amb Gisbert hem parlat de qüestions relacionades amb Ondara en vàries ocasions. Per a ell, presentar en qualsevol indret de la comarca alguna cosa relacionada amb la història o el patrimoni no deixa de ser un goig. En el cas d’Ondara, a l’estiu de 2020, vam realitzar un interessant reportatge amb Àngela Giner, de Juguetes Giner, sobre la fàbrica de guitarres del seu pare. A finals de 2021, aprofitant una conferència que va donar l’arqueòleg a Beniarbeig, ens vam introduir en la qüestió de les vies i les viles romanes importants existents a la comarca. Ens vam detindre en les excavacions i la necròpolis de la partida Vinyals -una de les seues primeres excavacions, “just quan estava realitzant-se encara el que ara sembla antiquíssim, l’autopista A7”, recorda-. I la setmana passada, com ja hem dit, vam dedicar en esta secció un article a un bon pintor de la comarca, conegut però en certa manera oblidat, Miquel Vaquer, gran retratista i gran pintor de bodegons i flors. Va realitzar algunes pintures murals d’interés en la dècada dels 40 i 50 en parròquies del nostre voltant, edificis que havien sigut desmantellats durant la guerra civil, i vam parlar també del quadre de la Soledat que es va rifar en el programa de festes de l’any 1949. El quadre es quedaria finalment en el temple que allotja la Verge de la Soledat.

Seguint el fil del relat, al nostre interlocutor li va vindre al cap un llibre comprat fa molts anys, la Crónica General de la Orden de los Mínimos, de Sant Francesc de Paula, el seu fundador. Subratlla que un dels convents de Mínims importants que va haver a la Província de València, i que va estar instituït i fundat a primeries del segle XVII, va ser el d’Ondara, on sempre ha hagut una devoció especial pels Mínims. “Bona prova és que encara en el segle XX -indica- a molts dels que naixien a Ondara es posaven com a nom de pila Francesc de Paula”.

        La Crónica General de la Orden de los Mínimos fou editada a Madrid l’any 1619 i presenta l’estat de distribució i expansió de l’Orde. En el s. XVI pràcticament només hi havia 3 convents en l’àmbit del que després seria la Província de València de l’Orde de Mínims. Eren el de València, amb l’església dedicada a Sant Sebastià i Sant Francesc de Paula, fundat l’any 1537 i l’església consagrada el 1547; el convent d’Alaquàs, fundat el 1534; i el de Castalla, fundat el 1586. En el primer terç del s. XVII, quan es funda el convent d’Ondara, hi hagué una expansió important de l’Orde.

Qui eren els actors de la fundació d’estos convents? De vegades, diu Gisbert, era la pròpia vila. Però en la majoria dels casos eren els nobles senyors que tenien la senyoria d’un indret determinat i que volien donar una mostra de munificència i de ben fer de cara a la societat. Es fundaren així molts convents, com el dels Franciscans i les Agustines a Dénia, este últim lligat a la figura del Duc de Lerma. “D’alguna manera”, afegeix, “estos nobles senyors invertiren una part dels guanys impositius de les seues senyories fundant estes institucions, com les de l’Orde de Mínims, que eren en una primera època per fer el bé, cuidar als malalts i també per a la contemplació.

El convent d’Alaquàs fou fundat el 1534 per Jaume Garcia d’Aguilar, senyor de la Baronia d’Alaquàs, i el de Castalla pel Duque de Mandas el 1586. Després hi ha una diàspora i una expansió i de tres, en el moment de la publicació del llibre (1619) ja en són 9 a la Província de València. El Duc de Gandia funda el 1603 el Convent de la Pobla del Duc; la Vila funda el mateix any un convent en Viver; en l’ermita de Montserrate, el 1605 es funda el Convent de Mutxamel; el Marqués de Guadalest funda el d’Ondara el 1611 i el 1616, el Duc de Lerma funda el de Xàbia.

Josep A. Gisbert recorda amb un somriure quan Robert Miralles, el desembre de 2013, li va fer arribar el seu llibre Ondara. Dels orígens a 1900. “No sé quants anys va estar fent-lo , però jo diria que com a mínim 20 -apunta- i amb ell va fer realitat un dels seus somnis”. Després d’haver-lo rellegit recentment, recomana la seua lectura. En els capítols que van del segle XVII al XIX, es pot trobar tota una mena de documentació sobre la història del convent, el moment fundacional, la seua arquitectura, com evoluciona en el segle XVIII, quin tipus d’activitat domèstica i professional realitzen els frares Mínims, el procés de desamortització del segle XIX i els usos que tindria durant segles XIX i XX, “tot molt ben documentat”. Ajuda també el llibre, assegura, a vore quin era el context de l’Ondara de primeries del segle XVII.

El convent el funda Felipe de Cardona, el Marqués de Guadalest, tres anys després de l’expulsió del  moriscos i en ple procés de repoblació, “mals anys -com ell diu- perquè l’expulsió va suposar un vertader horror per a les arques de la noblesa valenciana en faltar la mà agrícola, fonamental per a tirar endavant els seus camps”. Felipe de Cardona signa el mateix any 1611 la Carta de Repoblament d’Ondara i porta endavant la fundació del convent. “El context està molt ben estudiat, amb un conjunt de referències documentals on es donja a conéixer quin era l’estat d’Ondara el 1609”, matisa. Robert Miralles relata que disposava de 160 cases de moriscos, en aquell moment abandonades i objecte de repoblament, i 30 cases de cristians vells, en la seua majoria funcionaris relacionats amb el govern i la pràctica impositiva de la Senyoria del senyor de Guadalest. Gisbert recorda que la aljama morisca en este indret era realment notòria i important fins el moment de la seua expulsió.

        La fundació del convent suposa l’entrada d’una sèrie d’aspirants, provinents de la noblesa i de famílies benestants, però també d’altres que potser no ho són tant. El nivell cultural dels que l’integren originàriament i durant els segles XVII i XVII és alt. Són ben coneixedors del llatí i de la gramàtica, “tan ben coneixedors que, com veiem també en l’obra de Miralles, durant èpoques determinades un dels treballs que realitzen estos monjos és precisament la docència, la formació de xiquetes i xiquets d’Ondara”.

És eixa cultura que estava inserida dins del convent la que possiblement feu que en el segle XVII hi haguera un interès per les troballes arqueològiques que es realitzaven tant a Ondara com a la ciutat romana de Dinaium, a l’Hort de Morant de Dénia, subratlla l’arqueòleg. Això va permetre atresorar una col·lecció d’inscripcions que estaven dins de l’edifici i dins de les hortes del convent. Algunes encara es conserven a Ondara.

Sobre el seu origen, Gisbert explica que sempre s’havia pensat que alguna d’elles podria pertànyer a una vila romana existent en al pròpia Ondara o a alguna de les dos viles importants que té el terme municipal, una d’elles Vinyals. “Però el que ha donat la recerca arqueològica sobre la tipologia d’estes inscripcions ens ha fet veure que almenys dues d’elles, publicades com a provinents d’Ondara, en realitat pertanyen al Forum de Dianium”, senyala. Formarien part de la decoració del Forum, d’eixos pedestals amb epígrafs o inscripcions amb els característics rombos als costats dels quals parlàrem en un altre article de la sèrie Descobrir Dianium. Obres com les del sistema murari renaixentista de la part nord adjacent a l’Hort de Morant propiciaren l’aparició d’alguns monument epigràfics. “Fou el moment que estos cultes monjos decidiren traslladar alguna de les inscripcions a Ondara, como ocorregué també amb la que es conserva a l’ermita de Santa Paula de Dénia, totes elles provinents del fòrum de Dianium”. La història i el patrimoni, com veiem, estan entrellaçats.

“Ondara, villa del partido de Denia, provincia de Alicante, dista de Valencia quince leguas [...] Los vestigios de población antigua que se encuentran en esta villa, dice nuestro autor, manifiestan que fue considerable en tiempo de la dominación romana, pues que en ella hubo seviros, decuriones y persones notables de las gentes Terencia, Junia y Emilia. Los ancianos refirieron al autor haber visto en sus tiempos muchas inscripciones a más de las que existían, las cuales emplearon en obres particulares, y recordaron haber visto un edificio de cantería, que creyeron de la más remota antigüedad, y de donde se sacaron muchos sillares que aprovecharon los vecinos en sus obras. Afirma el autor que se descubrían parte en aquellos cimientos, así como también le mostraron varias monedes de colonias y municipios españoles, romanas y del bajo imperio, encontrades en aquella localidad y en sus inmediaciones. [...] En la calle llamada de Serra se veían muchas piedras labradas de edificios romanos, la mayor parte cuadradas con huecos en el centro de tres pulgadas de hondo y dos de luz, los cuales según Vitruvio servían para que en ellos hiciesen presa las tenazas con que se agarraban para colocarlas en su lugar”.

Paràgraf estret de l’obra de Antonio Valcárcel de Saboya y Moura, comte de Lumiares i príncep Pius, publicada per Antonio Delgado en les Memorias de la Real Academia de la Historia (Madrid, 1852)