In conversation with / en conversa amb: Josep A. Gisbert Santonja: El Decumanus i la petjada urbana

“El palmerar de l’Hort de Morand ens permet imaginar quina era la línia de costa i com va haver-hi una regressió marina important”

“Era un municipi xicotet, d'unes 8 hectàrees, constret pel castell, per la mar i per les marjals i terrenys lacustres situats cap al nord. Però amb un magnífic port”

ROSA RIBES FORNÉS

Reprenem aquesta setmana els articles que ens ajudaran a entendre millor la Dénia romana. Després de la presentació general, que ens donava una visió de conjunt d'aquella ciutat que va aconseguir el rang de municipium en l'últim quart del segle I a. C., ens deteníem en el fòrum, la qual cosa degué ser la plaça de Dianium. En les nostres converses amb l'arqueòleg Josep A. Gisbert, ens endinsem hui en l'urbanisme d'una urbs que va gaudir d'un port actiu i eminentment comercial, del qual va derivar la seua esplendor en l'antiguitat clàssica. Sense voler ser pretensiosos, ja que la superfície excavada del lloc on es trobava l'epicentre de la ciutat -l’Hort de Morand - és molt reduïda, ens recolzarem en els vestigis arqueològics que ens suggereixen d'alguna manera la ubicació i les característiques dels seus carrers per a acostar-nos al traçat urbà. 

La primera pista ens la dona el palmerar de l’Hort de Morand. Es coneix des de fa temps, i està documentat a través de prospecció geofísica, que el palmerar marca la línia marítima de Dianium. Des de l'alt del castell, es distingeix fàcilment una línia de palmeres que discorreria, en la part més pròxima del terreny als carrers Doctor Fleming i Avinguda del Repartiment, cap a l'Avinguda Miguel Hernández. Les palmeres tindrien continuïtat més enllà de l'avinguda en les parcel·les ocupades ara per urbanitzacions, que en el seu moment van pertànyer a la mateixa finca. Gràcies a la protecció que va marcar en el seu moment el Pla General, ha sigut possible conservar un tram d'aquesta línia de palmeres. “Hui ens permeten imaginar quina era la línia de costa i com d'alguna manera va haver-hi una regressió marina important”, explica Josep A. Gisbert. Així, la franja de terra que hi ha en l'actualitat entre la línia del palmerar i la mar “és producte d'una sedimentació de mil·lenni i mig sobre el lloc que abans era platja i que va ser el portus de Dianium”, afig.

El palmerar ens delimita per tant el que seria l'urbanisme de Dénia. En la part oposada, cap a l'oest, el Carrer Mira-rosa marca aproximadament el final dels vestigis arqueològics de la ciutat trobats. Han aparegut uns altres més enllà però no pertanyerien a l'urbs, sinó més aviat estarien relacionats amb les seues vies de comunicació. Per a fer-nos una idea i cenyint-nos a la configuració actual de la zona, Dianium estaria delimitada pel palmerar i el Carrer Mira-rosa d'una banda. El castell i els antics terrenys de l’Hort de Morand urbanitzats al nord de l'Avinguda Miguel Hernández marcarien els altres límits. Aqueix seria el punt exacte on s'assentava la ciutat, “un municipi xicotet de grandària, d'unes 8 hectàrees aproximadament d'extensió i constret pel castell, per la mar i per les marjals i terrenys lacustres situats cap al nord”. Només cal fixar-se en la toponímia de la zona per a entendre-ho una mica millor.

Per tant, indica l'arqueòleg, “es pot afirmar que Dianium es va assentar sobre les arenes de la mar i sobre uns terrenys continentals pròxims a les marjals de la part nord”. I per què es va triar aquest emplaçament, en el nord, i no la zona sud? “Perquè havia de confrontar amb el que era el seu bé més preuat i el que possibilita que prompte adquirisca el rang de municipium: un important port, amb molta vitalitat, que ocupava part de l'àrea portuària actual però també, i bàsicament, la zona nord de l'escullera nord, és a dir, la zona situada enfront del sector urbà o el que seria la façana marítima de Dianium”, respon Gisbert.

Quan es parla d'urbanisme i de planificació urbanística en l'Imperi Romà cal saber que els seus carrers tenien un traçat regular i una orientació geomètrica. També conéixer el significat de dos vocables: card i decumanus. El card (cardines en plural) tenia orientació nord-sud, mentre que el decumanus (decumani) estava orientat aquest-oest. La topografia de cada lloc, els accidents geogràfics pròxims o la situació respecte a la façana marítima, precisa l'arqueòleg, poden provocar xicotets canvis en l'orientació dels carrers que, no obstant això, mantenen sempre la regularitat del seu traçat. 

En unes excavacions realitzades entre els anys 1983 i 1985 es va descobrir un decumanus que travessava els terrenys objecte dels treballs, que ocupaven una xicoteta superfície de tot just 192 m². La fortuna va voler que just en el centre, entre una domus situada al nord i una altra al sud, aparegueren les restes d'un carrer empedrat que es corresponia amb un decumanus. Per allò de què ‘prompte’ la parcel·la seria objecte d'un procés de museización, a fi de conservar en bon estat l'empedrat original i que no haguera de fer-se una reconstrucció posterior, el carrer es va conservar in situ i no es va excavar. La museización i el parc arqueològic de Dinaium, al qual ja hem al·ludit en més d'una ocasió, continuen esperant. 

Al costat de les dues cases situades al nord i al sud del decumanus, es va constatar l'existència d'unes domus de major grandària que les que donava el sondeig, que podrien ser excavades en el futur, amb una seqüència cronològica que anava des dels temps de Tiberi (a principis del segle I d. C.) fins al primer terç del segle VAIG VEURE d. C.). “La dinàmica arqueològica de l'excavació indicava -diu Gisbert- que va haver-hi un important trànsit en aquest decumanus entre els segles I, II i III, formant part de la xarxa viària pròxima al fòrum i sent una de les principals vies d'entrada a Dianium”.

En contraposició, durant els segles IV i V va haver-hi una usurpació de l'espai públic i les domus del Sota Imperi ocuparien part del traçat d'aquesta via que va tindre una menor activitat com a lloc de pas.

De les vies urbanes que travessen els decumani i que tenen direcció nord-sud, la més representativa és la que es va excavar en 1987 en Miguel Hernández, just a la cantonada del convent dels frares Servitas. Seria el card més pròxim a la mar i tindria a un costat els horrea o magatzems portuaris i a l'altre, un moll realitzat amb grans carreus que el separarien del mateix port i de la platja.

“Tant els decumani com els cardines documentats tenien una relació absolutament constatada amb el seu entorn”, subratlla Josep A. Gisbert. Si tracem una recta cap a l'oest, els decumani enllacen pràcticament amb la via romana Saetabis-Dianium que arriba des d'Ondara, on hi havia assentaments destacats. Mentre que els cardines tindrien una connexió cap al nord amb la via litoral de Dianium (el Camí de Gandia). Aquesta última vènia de València, passava pel Xúquer i travessava la comarca de la Safor fins a enllaçar amb els cardines de la ciutat. Una perfecta xarxa de connexions i vies terrestres per a un port de trànsit intens.

La llum i el servei de taula. El Museu Arqueològic de Dénia exposa una important representació dels materials provinents de les excavacions realitzades en 1984 i 1985 en Dianium. El material d'aquesta vitrina procedeix de l'època del Baix Imperi (segles IV, V i primera part del segle VI). Trobem en ella ceràmiques africanes terra sigillata clara, útils de cuina i del servei de taula importats del nord d'Àfrica que formarien part de les vaixelles emprades durant aquests segles en Dianium. També es mostren uns llums d'oli procedents de les domus de la ciutat i que s'utilitzarien per a il·luminar la casa.