In conversations with / en conversa amb: Josep A. Gisbert Santonja/ Descobrir Dianium: El fòrum i les inscripcions lapidàries 

“Per a entendre Dénia cal posar els ulls al Magreb, també en l'antiguitat”

El fòrum, la plaça per excel·lència de les urbs romanes, era el centre de la ciutat. En ell es concentraven les institucions polítiques, religioses i judicials, es realitzaven les transaccions comercials i també les assemblees. Era per tant un lloc de trobada i d'agitada activitat. A través de les restes arqueològiques trobades, i mancant una excavació arqueològica en extensió, podem imaginar com va ser el fòrum de Dianium. Disposem de fonts escrites i de troballes fortuïtes que ens permeten acostar-nos a la realitat d'una ciutat alçada als peus de la vessant nord del castell i el port del qual va tindre ja fa 2.000 anys una important activitat comercial relacionada sobretot amb el vi. La plaça estaria situada en els terrenys de l’Hort de Morand, on l'any 2007 va aparéixer un magnífic pedestal amb una inscripció epigràfica del segle II d. C. que pertanyeria a l'arquitectura ornamental de l'espai més important del municipium. És només un exemple de les inscripcions que han anat apareixent en diferents èpoques i llocs, moltes d'elles procedents probablement del fòrum i disperses pel terme municipal, però que ens han anat aportant informació sobre la ciutat romana.

El bloc amb la inscripció epigràfica al qual fem referència va ser el huité d'aquestes característiques que es coneix. L'última troballa d'un pedestal similar es remuntava als temps de Roc Chabás. En 1872, ell mateix i Fidel Fita, amb el suport de José Antonio Morand, propietari dels terrenys, van realitzar unes excavacions en un lloc pròxim a la sénia que regava les terres on va aparéixer, explica l'arqueòleg Josep A. Gisbert. Prop d'allí, 135 anys després es va trobar el huité pedestal. Va ser un descobriment fortuït, esdevingut mentre es feien uns treballs de neteja en la parcel·la de 1.800 m² de l’Hort de Morand que és ara de propietat municipal. Les tasques es van fer a través d'un Programa de Garantia Social amb vista a desenvolupar un projecte de parc arqueològic, recorda Gisbert, per al qual es disposava de finançament extern, un milió d'euros que després van tindre un altre destí. La resta dels terrenys de l’Hort de Morand -hi ha 20.000 m² protegits- són de propietat privada i no han sigut excavats encara. Una intervenció arqueològica podria aportar informació important per a conéixer una mica millor com va ser Dianium.

El 22 de setembre de 2007, CANFALI MARINA ALTA publicava un article en el qual es feia referència al descobriment de l'última peça. Va ser trobada al costat del pou de la sénia, precisa l'arqueòleg, a l'interior d'una pèrgola amb umbracle. Possiblement, va ser traslladada en el segle XVIII fins allí des del seu emplaçament original -que no estaria molt lluny- a fi de servir de farciment per a elevar la plataforma de la sénia. El pedestal porta la següent inscripció: M (arc) Sempronio L(ucii) filie Gal(eriae) Lepido òmnibus honoribus in rep(ublica) sua funcio , la traducció del qual seria A Marco Sempronio, de la tribu Galeria, fill de Lucio Lepido que va exercir totes les magistratures a la seua ciutat.

Marc Sempronio Lepido va ser un magistrat, un personatge destacat de les elits municipals, que va dedicar un pedestal a la seua esposa, Calpurnia Marcela, del qual es tenia coneixement des de 1573 i que s'exhibeix, al costat d'altres peces amb inscripcions epigràfiques romanes, en el Museu Arqueològic de Dénia. Aquesta porta la inscripció uxori optimae et dignissimae (“a la meua dona òptima i dignísima”) i ja es tenia coneixement d'ella en 1573. El format i la tipologia dels dos pedestals són els mateixos: en la decoració de les cares laterals apareixen uns rombes inscrits en un rectangle motlurat que coincideix amb les arestes perimetrals, mentre que el camp epigràfic de la cara interior està delimitat per una motlura o sanefa.

En el segle XIX, a més de les troballes de Roc Chabás i Fidel Fita, l'arqueòleg cita també els de Remigio Salomón en uns treballs promoguts cap a 1848. Assenyala que durant segles han aparegut nombrosos pedestals amb inscripcions. Alguns en el segle XVI, durant els treballs de reconstrucció del fossat de la Ronda de les Muralles, “que en molts casos van ser reubicats a la fi d'aqueix segle i principis del XVII en el mur de l'hort del que hui coneixem com a parròquia de Sant Antoni, llavors convent franciscà, i en el traçat del Camí de la Mar, hui Carrer la Mar, o bé van ser utilitzats per a reforçar les muralles del castell”. Precisa que cap a 1643, en temps de Marco Antonio Palau, ja no es trobaven en la seua ubicació inicial, “encara que fonts més antigues documenten i descriuen la seua procedència”. 

Josep A. Gisbert recorda també que en època visigótica, en el segle VI d. C., la ciutat canvia d'emplaçament i el fòrum es converteix en una extensa pedrera, d'on s'extrau material per a les construccions andalusíes. D'aquí ve que hi haja també una dispersió de troballes de materials pertanyents a Dianium en el lloc en què es va assentar la ciutat islàmica, ja siga en la medina o en el raval. És el cas probablement de la coneguda com a pedra de la Patà. Destaca que l'escriptora Maria Ibars reflecteix en una de les seues novel·les que es trobava sobre un mur de tàpia, probablement andalusina, situat entre la Carretera dels Gires i el Carrer de la Patà actual, “en una casa que feia cantonada i pertanyia a ‘la Sénia dels Oliver’, circumdada parcialment per les muralles de la drassana de Daniya”, afig. Encara que no ha tingut oportunitat de veure-la -abans que ell iniciara la seua activitat professional a Dénia, fa prop de 40 anys, va desaparéixer d'aqueix emplaçament-, “se sap que va ser col·locada a l'interior d'una casa pròxima, propietat d'Agustín Tomás Sancho, qui fora regidor de Cultura de l'Ajuntament de Dénia”. La peça, amb l'empremta d'un peu, va desaparéixer en un moment en què es començava a posar en valor el tema arqueològic. Segons Gabriela Marín en Dianium. Arqueologia romana de Dénia (1970), la pedra portava un cercle de 15 centímetres de diàmetre que va poder servir per a encaixar una estàtua. Precisa també que és coneguda la presència d'empremtes de peus en pedres dedicades com a exvot a una divinitat o commemorant la presència d'una persona en algun lloc. El peu pot estar nu, calçat o simplement aparéixer la silueta, com en el nostre cas.

“- Més avant; a la “genollà”.

Una altra rialleta dels ciutadanes. Sabien l’història. Dones d’antic havia una llosa blanca en una tàpia secular d’una finca que és nomenava la “Senieta d’Oliver”, la qual llosa tènia uneixes empremtes en baix relleu, pintades de roig, que representaven per als creients, al mà, peu, genoll i dit del Nostre Senyor Jesús. Els vianants tocaven respectuosament aquells senyals pietosos i se senyaven considerant-es ja enfortits per als grans caminades que allí començaven per tothom que volguera anar pels poblets de la costa quan els camins amples eren escassos. Després passà a ser pràctica infantil i femenívola. Aquell requisit de reverència volia acomplir Tona, més temorosa dones que era mare”

(Maria Ibars, Vinyes plans)

La Pedrera del Montgó

Els pedestals amb inscripcions commemoratives trobats a Dénia presenten la mateixa forma i característiques que uns altres apareguts en diferents llocs d'Hispània. En principi, mancant un examen petrogràfic, sembla que tots van ser realitzats amb roques extretes del Montgó, que seria la pedrera de la qual es proveiria un important taller lapidari situat a Dénia i on els lapicidas de Dianium no sols realitzaven encàrrecs locals, sinó que també proveirien a altres punts de la Tarragonina. Caldria situar-ho al voltant de l'any 100, indica l'arqueòleg. Salvant les diferències, més que evidents, ens fa recordar la importància que va tindre l'activitat del llaurat de la pedra en el segle XIX molt prop d'ací, en La Xara, terra de picapedrers.

Monuments epigràfics a Alger

La localització de monuments epigràfics similars als trobats a Dénia en una ciutat algeriana, amb els quals guardarien una relació cronològica, apunta al fet que tal vegada no eren utilitzats com a pedestals d'estàtues, com es creia en principi, sinó com a blocs arquitectònics que sostindrien les columnes del fòrum, és a dir, que sobre ells es col·locarien les bases, fustos i capitells. “Estarien dedicats a les famílies més importants de Dianium, que serien els qui finançarien la seua construcció”, puntualitza Josep A. Gisbert, qui sosté que “per a entendre Dénia cal posar els ulls al Magreb, també en l'antiguitat”.