Juan Chabás als setanta anys de la seva mort en l'exili- Per Javier Pérez Bazo (*)

“Convindrà dignificar amb decòrum el seu llegat i arxiu, reprendre els premis literaris que portaven el seu nom i, així mateix, donar-li’l a la Biblioteca municipal del seu poble natal”

“L'escriptor ocupa un lloc de preeminència dins de la crítica periodística, així com per les seves contribucions assagístiques adscrites a la tradició estilística hispana i, de manera especial, per la seva aportació a la historiografia literària de la primera meitat el segle XX”

De l'escriptor Juan Chabás i Martí, destacat membre de l'anomenada Generació del Vint-i-set i de l'exili republicà espanyol, s'han complert aquesta tardor, el 29 d'octubre, setanta anys de la seva mort a l'Havana i, setmanes abans, el 10 de setembre, un segle i quart del seu naixement al carrer Pare Pere de l'alacantina Dénia. Coincidint amb tals efemèrides un grup de professors universitaris, artistes, escriptors i persones excel·lents de l'àmbit cultural espanyol i cubà han constituït en el seu honor i memòria la “Asociación hispano-cubana Amigos de Juan Chabás”, la voluntat primera de la qual ha estat declarar 2025 “Any Chabás”, per a potenciar el coneixement de la trajectòria intel·lectual i difondre tota la seva obra narrativa, poètica, assagística i historiogràfica.

Sota els auspicis de l'associació i d'institucions espanyoles i cubanes se celebraran diversos actes commemoratius i conferències que complementarà la reedició d'obres de l'escriptor, qui a més tindrà un lloc destacat en la “Fira Internacional del Llibre a Cuba” del pròxim mes de febrer a l'Havana. Allí es presentaran el volum Estudios sobre Juan Chabás, que reuneix treballs d'especialistes de les avantguardes literàries i de l'exili de 1939, l'antologia Versos de transtierro (poemes escrits a Cuba, inclosos alguns inèdits) i el facsímil homenatge del discurs apòcrif de Max Aub en el seu imaginari ingrés en l'Acadèmia de la Llengua en 1956, seguit de la contestació de Juan Chabás, quan un estava en el seu exili mexicà i l'altre havia mort dos anys abans. Al costat d'aquests títols es presentarà així mateix el llibre Los espacios habitados de Juan Chabás, de l'arquitecte Joan Carles Fogo. Al llarg de 2025 es portaran a terme altres projectes editorials, entre ells, una recol·lecció d'assajos de Chabás sobre escriptors de la terra llevantina (Blasco Ibáñez, Azorín, Miró, Miguel Hernández, Aub…) sota el títol La savia de sus raíces. Entre paisanos, i la traducció francesa de la seva novel·la Port d'ombra.

Més enllà del vers avantguardista i exiliat, o de la prosa narrativa que el van distingir en els anys vint, avui cal situar a Chabás en un lloc així mateix de preeminència dins de la crítica periodística, així com per les seves contribucions assagístiques adscrites a la tradició estilística hispana i, de manera especial, per la seva aportació a la historiografia literària de la primera meitat el segle XX, sens dubte el seu treball més destacable de l'època per la seva excel·lència.

En 1910, amb la finalitat de donar educació selecta als fills, s'havia mudat des de Dénia a Madrid la família de Juan Chabás Bordehore, prestigiós jutge. El primogènit Juan va tenir una sòlida formació bilingüe en el Liceu francès abans de cursar les carreres de Dret i de Filosofia i Lletres. Bon coneixedor de la literatura francesa i lector nodrit de les sabes dels clàssics i contemporanis aviat va mostrar el seu interés per la creació literària, només interrompuda quan tornava a la seva casa estiuenca de Les Marines, avui inexistent, per a fer-se a la mar en el seu llaüt acompanyat per Pedro Ivars, amic seu.

Diuen les cròniques que al Madrid dels anys vint destacava pel seu gran atractiu i afabilitat. Era un tipus fort més aviat baix, amb enormes pestanyes i ulls negres; de port elegant, gairebé sempre amb barret, vestit i corbatí, el distingia en conversa amena la seva veu càlida, com de baríton i sense cap petulància. Va ser un dels joves poetes que, seguint el deixant dels ismes artístics i literaris europeus, pretenien a l'alba d'aquells anys renovar la literatura i l'art al dictat de la Modernitat. En aquells dies, Madrid rebullia en interminables capvespres de cafè tertulià o d'Ateneu, de la cripta del Pombo, de variades vetllades poètiques o de vodevil cabareter. Autor d'un llibret de versos vinculat al Ultraísme titulat Espejos, els seus poemes buscaven la gosadia tipogràfica, la imatge visual, la suggestió de la metàfora i temes de la moderna quotidianitat, del culte a l'urbs moderna, al maquinisme, a l'oci lúdic, a l'esport... Les revistes literàries, clarins del moviment i tribunes per als seus joves acòlits, se succeïen amb extrema fugacitat. Juan Chabás publicarà les seves primeres composicions en diverses d'elles -Ultra, Tableros, Reflector- i fins serà cofundador en 1922, amb Pedro Garfias i José Rivas Panedas, d'Horizonte. Però l'aventura ultraísta a penes va desbordar un trienni d'existència, cap a 1923 es va fer necessària la contenció i el retorn als models clàssics. Chabás va donar llavors a la impremta versos de tall neotradicional en el suplement de La Verdad murciana i en les revistes Alfar, Mediodía, Verso i Prosa..., destinats al poemari Ondas, que va romandre inèdit.

De sobte, en 1924, va voler dilatar la seva formació gràcies a una beca de la Junta per a ampliació d'estudis i va marxar a Gènova, on va ser, a penes dos cursos, lector adjunt a la càtedra de l'hispanista Restori a la universitat. Des d'allí enviava articles per a la secció setmanal dedicada a assumptes literaris i culturals del diari madrileny La Libertad, sense sostreure's de la crítica sociopolítica al règim de Mussolini. Els escrits seus contra el feixisme li van costar l'expulsió de la universitat genovesa de la Via Balbi. Les seves relacions amb la cultura italiana li situen dins de la llarga tradició d'una escola hispà-italiana o ítalo-espanyola, en la qual cal inscriure la seva Itàlia feixista. Política i cultura (1929). Amb aquest treball l'autor aconsegueix reeixidament el propòsit de reconstrucció teòrica del feixisme polític i cultural italià. En terres de la Ligúria va concloure Sin velas, desvelada (1927) i va situar l'acció de Puerto de sombra (1928), novel·les totes dues que amb Agor sin fin (1930) destaquen en la prosa narrativa de l'avantguarda històrica i van fer del seu autor un dels millor dotats de la seva generació, la del vint-i-set, en dir de Max Aub. Itàlia també li va oferir amples hores de solaç: a Roma, a Florència i en terres napolitanes -va aconseguir veure's amb Croce en el Palazzo Filomarino i durant unes vacances pasquals en Capri va conèixer a Maximo Gorki-; va visitar la vall Crespiano, a la Toscana, i la Ligúria costanera, recorreguda des de Gènova a La Spezia, a vegades acompanyat per una jove casada de Chiavari, de nom Juliette, filla d'un diplomàtic.

Al seu retorn a Espanya es va incorporar a l'agitat Madrid dels últims anys vint. És sabut que al desembre de 1927 va viatjar a Sevilla amb un grup de joves poetes -Rafael Alberti, Gerardo Diego, Federico García Lorca, Jorge Guillén, Maurici Bacarisse, José Bergamín, Dámaso Alonso-, fet que va venir a ser l'acta fundacional de la cèlebre “generació del vint-i-set”. De molts d'ells i la seva obra va escriure Chabás en les pàgines dels diaris La Libertad, Diario de Barcelona, l'Heraldo de Madrid i en revistes com La Gaceta Literària. Els seus ressenyes crítiques i agudíssims apunts van donar el recolzament a la joventut literària. D'aquell temps daten els seus amors amb la poeta canària Josefina de la Torre, amb qui va mantenir una fluida correspondència i va estar a punt de casar-se. Els seus amics més afins van ser Max Aub, Gabriel Miró, Dámaso Alonso, Genaro Lahuerta, Pedro Salines, Maruja Mallo, María Zambrano...; José Moreno Villa i Rafael Barradas van dibuixar el seu rostre en La Gaceta Literaria, Gregorio Prieto li va pintar un oli llegint Le grand écart de Cocteau.

Els anys trenta van propiciar el seu acostament al món del teatre, del qual va estendre acta crítica en les seves col·laboracions periodístiques, especialment en Luz, a més de perfilar el seu compromís militant d'esquerres. A Dénia va fundar en 1930 el periòdic El País, efímer i republicà. La producció seva de preguerra es completa amb dues biografies novel·lades, de Joan Maragall i Santa Teresa, diverses traduccions i, de manera molt excel·lent, els quatre assajos (sobre Miró, Juan Ramón Jiménez i els germans Machado) reunits sota el títol Vuelo y estilo (1934), avalats per la solidesa del pensament crític del seu autor, inaugurant així la llavors incipient estilística.

D'altra banda, la seva agudesa crítica i coneixements dramatúrgics li van valer el respecte de les gents de l'escena espanyola. Va contribuir al gènere com a autor amb Krik, comèdia avui perduda, col·laborant amb García Lorca en el teatre de marionetes i amb les adaptacions d'obres de Elmer Arrissi, Somerset Maugham i Carles Soldevila. Convivint amb l'actriu Carmen Ruiz Moragas va crear una companyia en el Teatre Fontalba després d'haver subscrit diversos projectes sobre renovació de l'escena teatral la realització de la qual van impedir la mort inesperada de Carmen Moragas i la guerra civil.

La revolta franquista li va conduir a defensar la Segona República amb grau militar i gran implicació en els fronts, en missions polític-culturals i com a col·laborador de revistes de trinxera. La petjada miliciana del denier la van traçar la seva filiació a Esquerra Republicana, el comissariat polític en el Batalló Villafranca del Cinquè Regiment, els combats en Quijorna, Adamuz, Pozoblanco… la seva participació en el cèlebre Congrés d'escriptors en defensa de la Cultura, celebrat a València en l'estiu de 1937… La derrota de la República i el feixisme li van empènyer a l'exili francès en companyia dels seus pares i Simone Téry, corresponsal de guerra de L’Humanité, amb qui es va casar el 24 de juny de 1939 en Ivry sud Seine, municipi als afores de París. Després de la invasió nazi a França la policia franquista dirigida pel comissari Pedro Urraca el va perseguir, però assabentat Chabás de la seva imminent detenció va poder escapar cap a Marsella. Dies després s'embarcava amb els seus pares en el Lasalle amb rumb a la República Dominicana, per a després recalar a la Veneçuela de Leónidas Trujillo i definitivament a Cuba, on va collir el prestigi i el reconeixement de la intel·lectualitat i del poble cubà.

En el seu periple de desterrat va sofrir no poques dificultats professionals i precarietat econòmica. A Cuba va professar en la santaguenya Universitat d'Orient, va dissertar en la de l'Havana i en cases de cultura; va freqüentar el conte històric (Fábula y vida, 1955), l'assaig (Con los mismos ojos, 1956; Poetas de todos los tiempos, 1960) i la poesia (Árbol de ti nacido, 1956), publicats tots ells pòstums a cura de la seva esposa Aída Valls. Allí va concloure Literatura española contemporanea, 1898-1950 (1952), obra major, primera en el seu gènere i una de les realitzacions millor aconseguides i més ambicioses de l'exili republicà i, per extensió, de l'Espanya de postguerra.

Perseguit per Fulgencio Batista va haver d'amagar-se. Un infart va posar fi a la seva vida. Al sepeli van acudir en gran nombre amics, personalitats cubanes i companys d'exili. Sobre la làpida de la seva tomba en el cementiri Colón de l'Havana va voler que gravaren la llegenda “Puerto de sombra”, títol amb reminiscència gongorina de la seva segona novel·la.

L'Any Chabás es presenta com l’ocasió propícia per a no sols restablir la memòria de l'escriptor des de les institucions, iniciada fa quaranta anys i caiguda en l'oblit per alguns desfavors, sinó a més per a difondre i afavorir l'accés a la seva obra, reconeguda en el perímetre acadèmic, però desafortunada i paradoxalment ignorada en gran manera. Per les sobrades raons d'honor i mèrit que concorren en el seu dia nomenat Fill predilecte de Dénia, convindrà dignificar amb decòrum el seu llegat i arxiu, reprendre els premis literaris que portaven el seu nom i, així mateix, donar-li’l a la Biblioteca municipal del seu poble natal i, per què no, a algun espai a l'Havana o Santiago de Cuba, editar amb urgència els set volums de les seves obres completes... No hi ha pitjor trava per a la recomposició cultural dels pobles que l'oblit i, fins i tot més greu, la maldestra indiferència.

(*) Catedràtic de Literatura espanyola. Universitat de Toulouse (França).

En la foto de grup, Juan Chabás, el tercer per l'esquerre, al costat de Federico García Lorca i altres membres del grup del 27 a Sevilla (desembre de 1927).

Veiem també a Chabás escrivint a màquina amb el retrat de la seva esposa, Aída Valls, a la seua esquena.

Fotos © Arxiu JPB