La ciutat en temps d’Alí Ibn Muŷāhid

El regnat d’Alí Ibn Muŷāhid (s. XI) fou temps de prosperitat, d’erudits i literats, però també de comerciants i mercaders i d’una pau relativa. Per imaginar com era la Dénia d’aquells anys, un passeig per la medina i el castell ens permetrà entendre millor quin era el bategar d’una ciutat que tingué una importància cabdal en Al-Àndalus com a epicentre d’un regne que inclogué les Balears i a punt estigué d’incorporar l’illa de Sardenya. Poetes, terrissaires i mercaders xafaren els seus carrers i resaren en alguna de les seues tres mesquites en temps d’Alí. En esta tercera ruta de Descobrim el Castell ens endinsarem en Medinat Daniya i coneixerem els elements patrimonials que estigueren en peu en eixa època, els regnats de Muyahid i del seu fill. Aprofitem per a fer-ho una visita guiada, en la qual ens acompanyà també el catedràtic d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat d’Alacant Francisco Franco Sánchez.

            El castell, com diu l’arqueòleg Josep A. Gisbert, amaga 2.000 anys d’història urbana de Dénia i és reflex de qualsevol esdeveniment que ha marcat el seu esdevenir. Abans però de pujar-hi fem un xicotet recorregut per la medina àrab. Comencem la visita per la Plaça de la Constitució, on es sospita que havia uns banys àrabs, just baix del lloc on estava l’hospital medieval. L’itinerari continua pel Carrer Loreto, via ancestral d’unió en època andalusina de la Porta del Mar (junt al convent de Sant Antoni) amb la Porta de Terra o d’Ondara. A mitjan camí, fem una parada davant el Convent de les Agustines per recordar que allí s’emplaçà una de les mesquites en el temps de la Taifa.

            L’estudi de la planimetria i les excavacions realitzades recentment han permés documentar la ubicació de la Porta d’Ondara en època cristiana, que serà la pròxima parada. Coneguda en segles posteriors com la Porta de Terra, d’Oliva o de la Creu, estava situada entre els carrers Major i Pare Pere, a tocar de la Plaça Valgamediós.. Extramurs, al costat de la BabUndara, trobaríem la maqbara, el gran cementeri que s’estenia cap els carrers Independència, Pau i Llibertat, on descansaren savis, intel·lectuals i poetes de la culta Daniya. Un poc més enllà quedarien les terrisseries, els forns de ceràmica que s’abastien de la llenya del Montgó -aleshores abundant- i dels quals s’han trobat importants vestigis en el carrer Teulada i les avingudes del Montgó i Ramón Ortega.

Però no ens desviem. Ja ens hem fet una idea de com era una part de la ciutat. Des de dalt del castell, l’alcassaba, observarem després el raval marítim, amb una extensió d’11 hectàrees, el lloc que ocupaven les drassanes, altres 10 Ha, i els dos ports que tingué la ciutat en aquells anys: l’actual i, al sud, el de la Marineta Cassiana, on fondejaven galeres i vaixells de poc calat.

            Ens dirigim cap a la Ronda de les Muralles. Pugem pel carrer Sant Francesc recordant que, si bé el barri de Les Roques fou probablement la part més pobra -fet en part justificat per les característiques del terreny, amb pedra en abundància-, tenia també els seus banys, documentats al carrer Santíssima Trinitat.

            Quan arribem a la porta d’entrada al castell tindrem present que allí no anem a trobar el palau d’Alí. Es desconeix on s’ubicava la seua morada, si bé es pensa que degué estar situada en el centre de la medina, prop de la Porta del Mar (la zona del Convent de Sant Antoni) o bé en l’angle format entre el raval gran i les drassanes, on havia cases reials que foren donades per Jaume I al Almirant Carròs. En qualsevol dels dos casos, molt a prop de la façana marítima. És sabut, per les fonts escrites, el gust de l’emir per xafar els carrers i arribar en els seus passeigs a vora mar.

Per fer-nos una idea de com era l’entramat urbà en aquell temps, prenem com a model el Carreró de la Moreria. En un carrer similar, ocorregué el famós intent d’assassinat al primogènit del rei Muyahid. Tornava Alí dels oficis de la mesquita quan, en un estret carreró, intentaren apunyalar-lo. L’autor va ser abatut per la guàrdia reial i el germà del monarca, Hasan Sacd al-Dawla, que n’havia sigut l’inductor, es va haver d’exiliar.

UNA PORTA D’ESTIL NASSARITA

            Ens endinsem en l’albacar, la part baixa del castell, pel portal de la vila, que data del segle XII. En temps de la taifa s’emprava però tenia una configuració diferent: era un portal en colze al qual s’accedia des del sud. Reformat en els anys 60 del segle passat, conserva encara les pollegueres originals -allí on descansa l’eix de la porta-. Des de dins, si mirem cap amunt, les veurem fàcilment. Ens fixarem també en les portes de fusta, d’estil nassarita, que ens remeten per les dimensions i la factura a les originals. Foren realitzades pel denier Arturo Vicens en el moment de la reforma.

            Ja situats en el recinte del castell, seguim passejant per la part baixa pel costat de la muralla en direcció al mar i admirem al final, a l’esquerre, la Torre del Mig. És del segle XIV però conserva en l’interior les traces de la torre anterior, de l’època d’Alí. La torre està situada sobre la porta del Mar, que donava accés des del port a l’alcassaba -la part alta del castell-. Allí mateix, abans de fer unes passes enrere i continuar l’ascens, ens detenim per descobrir cap avall, en la part que dona al Fora Mur, la Porta dels Reis o dels Socors, d’època islàmica.

            Ara sí, és el moment de pujar al més alt i recordar que l’alcassaba tenia una funció defensiva. Els únics habitatges documentats són les restes de cases militars, entre les quals figuraria la de l’Amil, el cap del destacament militar, com apunta Francisco Franco.

            Des de l’explanada del Palau, gaudim d’unes meravelloses vistes del terme que ens ajuden a dibuixar sobre l’entramat urbà actual els traços de la ciutat àrab. Darrere el raval marítim i les drassanes hi hauria també una Rapita, un lloc a mig camí entre una ermita i un lloc de vigilància sobre la qual després s’erigiria el Castell d’Olimbroi, a la muntanyeta de Sant Nicolau.

            Una passejada pel Verger Alt ens permet obtenir una altra visió de la Torre del Mig, on apreciem -ara sí- les restes de la torre original del segle XI i el seu doble arc de ferradura0. Tornem a l’esplanada i ens endinsem en el Museu Arqueològic. Allí trobem el plat de la nau descobert en El Fortí -exemple singular de la ceràmica en verd i manganés- i una importantíssima col·lecció de bronzes i canelobres islàmics -molts d’ells manufacturats a Egipte-. Al celler del Palau, un espai poc conegut que sols s’obri per a investigadors i determinades visites guiades, ens enlluernen una sèrie de cresols i peces ceràmiques que són exemple del gust i l’estètica a la taula, aiguamans, cremadors de perfums o mescladors de tints.

            Són vestigis d’un temps de poder polític, riquesa econòmica, activitat comercial i també cultural. Muŷāhid Al-Muwaffaq, el fundador de la taifa de Dénia i les Balears, va ser un rei ambiciós i combatiu en els primers temps però amb els anys s’envoltà de metges, astrònoms i literats en la cort. El seu fill Alí Ibn Muŷāhid Iqbāl al-Dawla donaria continuïtat a eixa política de recolzament als erudits i foment de les relacions comercials en absència de guerres. El pare duia els títol de pare de l’exèrcit i també de beneït per Déu, mentre que el segon portava el sobrenom de prosperitat de l’estat.

Alí va regnar des de 1045, quan morí son pare, fins l’any 1076, quan es veié obligat pel seu cunyat Aḥmad I Ibn Hūd al-Muqtadir de Saragossa a cedir-li el regne de taifes. Foren els anys de màxim esplendor, de prosperitat econòmica i intel·lectual, d’intercanvis comercials, investigació i producció literària. Dénia era ja una ciutat oberta, de viatgers, amb set funduqs o posades documentades, com ens explica Josep A. Gisbert, i una intensa activitat portuària. I d’això, Muyahid i Alí en tenen bona part de culpa.

Per què volia Hasan matar al seu germà Alí?

Tot té una explicació. Atenent a una font àrab, com publicava María Jesús Rubiera en el seu llibre La Taifa de Dénia, sabem que a les acaballes de l’estiu de 1015, Alí s’embarcà amb son pare en la infructuosa expedició a Sardenya. Partiren de Mallorca cap allà cent vint naus i mil cavallers, un poderós exèrcit de la taifa que ocupà l’illa. La seua situació estratègica enmig del Mediterrani la feia especialment desitjada. La reacció de les tropes cristianes europees fou immediata i hi hagué una batalla cruenta. Muyahid es veié obligat a retirar-se amb una flota notablement minvada, pràcticament testimonial. Havia pagat també un altre preu: les seues dones i el fill primogènit havien sigut capturats per l’enemic. Tot i pagar per ell, els successius intents del rei per rescatar  Alí no donaren fruit. Sí bé va aconseguir alliberar les dones, el fill que estava cridat a ser el seu successor quedà en mans dels cristians, que l’educarien i es farien càrrec d’ell durant un temps. Així les coses, tot apuntava que el nou monarca seria el seu germà Hasan. L’inesperat retorn d’Alí cap el 1032 truncà esta possibilitat, d’ahí que l’enveja -potser en part alimentada per altres- feu calar en ell la idea d’assassinar l’hereu i assegurar-se la successió al tron.

            Tot i renunciar a ella, la formació cristiana d’Alí pesaria sobre ell i despertaria el recel de les autoritats religioses. D’ahí que es convertirà en una mena de mecenes de tot el que tenia alguna cosa a vore amb la religió dels musulmans i el seu recolzament als estudis de l’Alcorà, fins el punt que s’arribaria a parlar de l’existència d’una escola alcorànica a Daniya durant el seu regnat.