L’entrevista / Ana Monfort: “Els científics no som rates de laboratori”

Ana Monfort Vengut (29 anys) es va doctorar en oncologia molecular al març de 2024 amb la màxima nota, excel·lent cum laude. Va realitzar la tesi doctoral en l'Institut de Recerques Biomèdiques Sols-Morreale (IIBM) (Consell Superior Recerques Científiques-Universitat Autònoma de Madrid). Durant una estada predoctoral, va estar quatre mesos en el laboratori de la professora Sotillo del German Cancer Research Center (DKFZ), a Heidelberg (Alemanya). Treballa en el departament mèdic d'una companyia farmacèutica a Madrid. Ha canviat el laboratori per la nutrició clínica. És ambaixadora de la Spanish Association for Cancer Research (ASEICA) i de la European Association for Cancer Research (EACR).

PREGUNTA: Explique'ns què és això de ser ambaixadora.

RESPOSTA: Jo soc sòcia de totes dues entitats. Els ambaixadors són persones joves, que es mouen molt, participen en activitats de difusió científica, formen part de l'organització o dels comitès científics dels congressos... Jo he format part de la junta directiva de ASEICA, en la qual he estat més activa, i he participat en les activitats de divulgació científica que organitza, com el dia de la dona i la nena en la ciència.

P: En pocs anys ha passat de l'oncologia a la nutrició.

R: He treballat més en el camp de l'oncologia, set anys, però sempre m'han interessat la biomedicina i la salut en general. La companyia on treballe es dedica a l'atenció a persones desnodrides o ingressades en hospitals, busca solucions nutricionals per a elles, suplements nutricionals o alimentació per sondes. Jo estic en el departament mèdic de la companyia i, com estic molt acostumada a llegir literatura científica, a presentar dades científiques, assessore científica o tècnicament als professionals de la salut que treballen als hospitals.

P: Per què es va inclinar per la recerca del càncer?

R: En la carrera vaig tenir l'oportunitat d'estar en un laboratori que estudiava tumors pediàtrics, en l'INCLIVA. El càncer és una de les anomenades patologies del futur. No hi ha un sol tipus de càncer, encara que tots queden englobats en una sola paraula. Cadascun té causes distintes, els gens implicats o els factors implicats són diferents. I cada vegada hi ha més casos diagnosticats, diuen que en un futur un terç de la població sofrirà càncer. Tot això em motivava a saber més d'aquesta malaltia, d'allò que queda per investigar, dels nous medicaments que es poden treure.

P: Si hi ha més de 200 càncers distints, hi haurà també formes diferents de fer-los front.

R: Exacte. De fet, el meu projecte de la tesi doctoral es va enfocar una mica en el concepte de medicina personalitzada, que el que intenta és que en un futur cada pacient en cada patologia distinta tinga també un tractament personalitzat. Avui dia és probable anar al metge i que a tots els que tinguen un mateix diagnòstic se’ls done la mateixa teràpia. El projecte de tesi va encaminat a veure quins tipus de gen o de determinants genètics podem trobar en els diferents tipus de càncer, de manera que ens indiquen que si tractem aquesta patologia amb una teràpia concreta sabem que tindrà un efecte cent per cent positiu. Que no ocórrega, com succeeix moltes vegades, això que el tractament no funciona i hem de fer una altra ronda amb un tractament distint; o que el tractament ha deixat de funcionar perquè ara el pacient és resistent i cal canviar-lo. Al final, amb més de dues-centes patologies distintes hauria d'haver-hi més de dos-cents tractaments específics.

P: Uf! Cal investigar molt.

R: Encara queda molt camí per recórrer. Un dia, durant una xerrada en un col·legi, un nen em va dir: ‘si hi ha tants investigadors i esteu investigant tantes coses, arribarà un moment en què no hi haurà res a investigar, ja ho haureu descobert tot’. Doncs no. Hi ha moltíssims càncers i moltíssimes malalties que encara no tenen una teràpia definida o implementada en la clínica, queda molt per investigar.

P: Si en el futur una de cada tres persones acabarem desenvolupant un càncer, podem afirmar que el càncer és una pandèmia?

R: Per descomptat. Molts tenen una causa genètica associada. Però hi ha una part ambiental molt important en el desenvolupament d'un càncer. La primera causa és sempre el tabac, sobretot en gent jove. Està relacionat amb tots els tipus de càncer. També l'alcohol o la vida sedentària, l'obesitat, síndromes metabòliques… Cada vegada hi ha més casos de càncer, fins i tot de gent jove, esportista, que es cuida.

P: Càncer és una paraula que espanta i que alguns no s'atreveixen a pronunciar. Pel que diu, està en certa manera justificat.

R: Hi ha por, és paraula tabú. Cal estar informats i avui dia és fàcil. L'accés a Internet és fàcil i hi ha moltes campanyes, enfocades sobretot a la gent jove, que estan donant visibilitat i divulgació científica sobre les causes, la detecció precoç o què fer. Campanyes que ens ajuden a estar al dia de com actuar.

P: Com valora iniciatives com les jornades sobre recerca oncològica que organitza Amunt contra el Càncer? Vostè col·labora amb l'associació des de fa anys.

R: Les jornades ajuden a visibilitzar la realitat sobre el càncer però sobretot la recerca, que no té un impacte directe en les teràpies o en els fàrmacs. Tot el que s'està investigant ara en els laboratoris probablement no passarà a la clínica fins dins de 15 o 20 anys. Són processos lents. La societat ha de saber l'important que és la recerca, que no hi ha suficients mitjans o recursos per a investigar i que els laboratoris estan fent molts projectes interessants. Encara que el finançament es queda molt curt.

P: Falta de mitjans, poc pressupost, remuneració baixa. Molts prefereixen investigar en altres països.

R: Sortir a l'estranger és una passada. Veus com s'estan fent les coses en altres països europeus, on s'inverteix més en recerca, en infraestructura, en centres. A Espanya ens quedem una mica curts. Tenim menys recursos, menys personal, aparells més antics, els serveis dels propis centres d'experimentació... Allí és molt més fàcil investigar. Per a fer un experiment tardes dos dies a obtenir el resultat i a Espanya has de fer una col·laboració amb un altre investigador, un ‘superpedido’ que tarda dues o tres setmanes… Però si mires l'altra cara de la moneda, t'enorgulleixes molt perquè a Espanya estem fent una recerca de molta qualitat amb la meitat de recursos. Amb una tercera part del que tenen altres països, fem ciència igual de bona i amb resultats igual de bons. Som gent molt bona. Si amb el que tenim fem el que fem, si tinguérem el triple seríem molt millors encara. Els investigadors espanyols estem superben reconeguts fora d'Espanya.

P: Descarta la possibilitat de tornar a investigar?

R: La recerca és molt vocacional i jo vaig entrar en la carrera investigadora per vocació. Crec que se m'ha quedat una espineta.

P: Aniria a l'estranger?

R: Mai m'he tancat portes. Viatjar, visitar laboratoris i veure com s'investiga en altres llocs, tot el que fan els altres, és molt enriquidor per a nosaltres. No hauria de ser una obligació anar-se’n fora. Però per al futur investigador a Espanya, és molt limitant tenir una carrera investigadora si no te’n vas. En la majoria de les convocatòries suma també molts punts la internacionalització.

P: Dona i científica. Encara hi ha qui se sorprèn. Té algun referent?

R: Sempre he tingut la sort d'envoltar-me de dones relacionades amb la ciència, en el col·legi, en l'institut, els meus familiars, la meva cosina que va estudiar biologia, professores científiques en la universitat, caps de laboratori que tenien el seu propi grup de recerca. En el món de la recerca científica, dues terceres parts de les investigadores sempre són dones. Crida l'atenció que quan veus els gràfics, dues terceres parts dels investigadors són dones però després, en les posicions de més poder, en els llocs directius, sempre són homes. És el que anomenen el sostre de cristall. Si lideres un projecte de recerca i t'agafes una baixa per maternitat, l'abandones, el deixes desangelat. Al final, encara que som més dones, els que arriben a cap de laboratori o d'un centre de recerca, o a director, acaben sent homes. Això va canviant, però queda molt per fer.

P: Alguna vegada ha notat un tracte distint per ser dona?

R: Personalment no. Però si que conec històries. Comentaris que ets menys per ser dona. O els típics de quan una companya es queda embarassada, o que et pregunten si estàs pensant a tenir fills.

P: En la meva època d'estudiant es deia que a les dones els anaven més les lletres i que les carreres de ciències eren cosa d'homes. Em vaig sorprendre recentment quan encara vaig escoltar un comentari d'aquest tipus entre un grup d'estudiants de Batxillerat.

R: Dins d'aquesta dicotomia, lletres per a dones i ciències per a homes, en el meu àmbit s'ha baixat un graó més. En les carreres incloses en l'anomenat model STEAM (Ciència, Tecnologia, Enginyeria, Art i Matemàtiques), la biomedicina, la infermeria o la medicina s'atribueixen a dones, que són més les de ‘amor i cures’, i les enginyeries, les matemàtiques i les carreres més tècniques, per a homes. Dins de la ciència continuen existint dicotomies. Però veig que en les següents generacions hi ha moltes dones estudiant matemàtiques, física, enginyeria. I això està molt bé, s'estan trencant estereotips.

P: Quin missatge enviaria a les joves amb inquietuds per la ciència?

R: El missatge que m'encanta compartir és que per a dedicar-te al que t'agrada no és necessari ser el millor. No perquè una xiqueta vulga estudiar matemàtiques ha de treure 10 en matemàtiques, 10 en química, 10 en biologia. Has de tenir passió i dedicació, no voler ser el millor de la classe o l'erudit. Aquest és potser l'estigma que hi ha en les carreres de ciències.

P: Va ser vostè una estudiant de 10?

R: En el col·legi i l'institut diria que sí. En la carrera tampoc vaig treure boníssimes notes, també suspenia alguns exàmens. Però després vaig acabar la carrera, vaig anar d'Erasmus a Anglaterra, vaig fer un màster i vaig aprovar la tesi amb cum laude, m’ho he passat bé, he fet esport i he anat de viatge. No m'he privat de res.

Molt personal

P: Ha rebut part de la seva formació a l'estranger. Costa separar-se de la família i els amics per a estudiar fora?

R: Sí. Quan vaig anar d'Erasmus va ser, guau, vida Erasmus! Envoltada de gent jove, en una altra ciutat… Durant la tesi doctoral ja tenia la meva rutina a Madrid, els meus amics, una vida més feta, i va ser una mica més dur. Per això, com més major i més dibuixada tens la vida costa més.

P: Saber anglès li ha obert moltes portes?

R: Moltíssimes. És superimportant perquè, en el meu cas, la llengua vehicular de la ciència és l'anglès. A més, tots els articles de recerca científica estan en anglès, la tesi l'he feta en anglès, per a anar-te’n a investigar -independentment del país que siga- la llengua en la qual et comuniques en el laboratori és l'anglès. En la ciència és crucial, almenys, poder-te defensar en anglès.

P: Viu a Madrid des de 2018, però em consta que ve bastant per aquí. Què té la Marina Alta que la fa especial?

R: Sembla un tòpic, però com es viu a la Marina Alta o en tot el Llevant no es viu en cap lloc. Pel bon temps, però també perquè és fàcil viure, tot és a prop… La ‘terreta’ tira molt.

P: Ha sigut fallera. Vindrà per falles?

R: No podré, no és festiu a Madrid. Vaig ser fallera a Dénia, del Centro. A València, quan estudiava, vaig veure les falles en gran i les vaig viure de gom a gom. Ara no aniria a València en falles. Aniria a Dénia, són unes falles més tranquil·les.

P: En la seua família, per part de pare, hi ha tradició de metges. No li va pegar a vostè mai per estudiar Medicina?

R: No. En la generació dels meus pares i els meus oncles sí que va haver aquesta tradició. Les filles del meu oncle són metge i infermera, les filles de la meva tia, una és veterinària i l'altra va estudiar biologia, el meu germà va fer odontologia. És clar que quan creixes veient alguna cosa t'encurioseix, però tant la meva germana Mar com jo sempre vam tenir clar que no volíem estudiar cap carrera de professional de la salut. En el meu cas, crec que era una mica per aquesta responsabilitat de tenir a un pacient a les meves mans.

P: Ha viscut a Gata però ha estudiat a Dénia. Encara sort que tenim el trenet!

R: L’hem utilitzat contínuament, tardàvem menys amb tren que amb cotxe. Quan passàrem del col·legi a l'institut l'agafàvem tots els dies, també per anar al bàsquet. A més, ni Mar ni jo vam tenir moto i això suposava o marejar als nostres pares amb el cotxe, que no, o agafar el tren per a sortir. Ens va fer molta ràbia quan només anava de Calp a Alacant i havíem d'agafar el bus per a anar a Dénia.

P: Quina llàstima no poder anar a València amb tren!

R: Totalment. Quan anàvem a les manifestacions del tren crèiem que quan estudiàrem la carrera aniríem amb tren a València.

P: Ha dit que eixien per Dénia. És a dir, les científiques també van de festa.

R: Clar! Els científics no som tan seriosos com es creu, no som rates de laboratori. La gent se sorprèn però som gent jove i dinàmica, que fa altres coses més enllà del laboratori.

P: S'imagina dedicant-se a una altra cosa que no fos la ciència?

R: No. Li he pegat moltes voltes. La ciència és un treball vocacional. Un projecte de recerca és com el teu bebè, una part més de tu que precisa de la teva implicació i dedicació.