Molt més que una entrenadora

Per Teresa Ivars Oller

La Societat Recreativa Cultural de Teulada acull una exposició sobre els inicis del bàsquet femení a la localitat de la mà de Paquita Oller. A banda de les fotografies, us contaré coses de ma mare viscudes en primera persona. Com a entrenadora se li poden atribuir molts qualificatius i segur que tots tenim una versió diferent. Així i tot coincidiríem que era exigent en els entrenaments i en els partits. Volia la millor versió de nosaltres. I per això insistia en els tirs, en els rebots i els passes fins que isqueren bé. Sabia on estava el límit de cadascuna i en mi més encara. I jo m’esforçava molt. A nosaltres ens picava però no hi havia una altra i ho fèiem. Quan ens queia el baló de les mans, deia que si teníem les mans de merengue o de plata o si corríem desganades, si xafàvem ous. Sempre tenia alguna expressió preparada que ens servia després per fer alguna rialla en el vestidor.

            Com a persona apassionada i amb molta il·lusió es preparava en detall els entrenaments. Teníem jugades com la 5 perquè era per als pivots com jo. Tinc la imatge de vore-la en la saleta de casa, asseguda i amb les seues cartolines anotant-s’ho tot. Concentrada, això sí. Era el seu temps, el moment per a ella.

            Vam començar a jugar en la lliga i ens convencia que podíem guanyar. I en alguna ocasió el triomf va ser nostre i ho recordem amb molt d’orgull. Guanyar és molt reconfortant en situacions que està tot en contra. Una vegada acabada l’etapa escolar, vam passar a ser Olímpia Bàsquet Teulada i ja estàvem federades i jugàvem a nivell provincial. Tot un repte i una novetat. Paqui vivia els partits amb molta energia i professionalitat. I ens ho transmetia i lluitàvem tot el que podíem i més. Donava igual que foren més altes o quadrades o ràpides. Féiem per treure el millor de nosaltres i després estàvem pletòriques del nostre esforç. I quan recordem aquella època, ens fa sentir empoderades.

            Ma mare sempre m’havia parlat dels inicis del club Olímpia Bàsquet en el 1967. M’explicava les dificultats que tenien per ser dones o que havien de marcar cada vegada les línies del camp de terra amb guix en pols. El que no m’explique és com una jove de 18 anys va tindre la convicció suficient per transmetre esta passió a unes xicones de Teulada de 12-15 anys com Maria Dolores Marcos, Maria Ramiro, etc. I les famílies van confiar en Paqui, en la seva instrucció i en la seva fe en el que feia. Van deixar anar a les filles a Albacete a jugar la següent fase a nivell nacional, ja que s’havien proclamat campiones provincials. Desplaçament, equipatges, patrocinis. Res parava Paqui perquè era visionària i la seva força anava més enllà. I tampoc la va parar el fet de ser dona tot i que el masclisme estava present. Va superar això i després molt més per la seva forma de ser en la seva faceta de la Bodega Cooperativa Teulada.

            L’any 2022, la Xarxa de Dones de Teulada va retre homenatge a ma mare i es van reunir les jugadores del primer equip del 1967, l’anomenat Sección Femenina de Teulada. Sabia que l’estimaven per la forma en què li parlaven quan jo hi coincidia. En aquell homenatge em vaig adonar que hi havia uns sentiments molt forts i arrelats cap a ella. Ser l’entrenadora d’elles els va marcar la vida.

            Nosaltres, com a família, hem viscut una època llarga a Dénia i vam disfrutar molt. I naturalment ens trobàvem a amigues seves com ara Marina Marsal. Van coincidir en Castelló de la Plana per cursar el títol d’instructora Elemental d’Educació Física amb 17 anys. I segurament degueren compartir experiències com convèncer a la seva família fermament que volien estudiar fora. I també m’anomenava Pepa Font i Pepa Ferrer que havien sigut rivals en el joc però que, a la vegada, es tenien afecte i simpatia. Cadascú s’havia guanyat el seu lloc en el joc.

            La seva passió pel bàsquet no sols me la va inculcar  a mi sinó també a la seva neta menuda, Paula Ivars Burrueco. Comenta que li té una gran estima i li va ser una gran inspiració per la seua trajectòria esportista. L’animava en cada moment: en els partits, quan estava en el mateix joc i a més a més, li donava consells de com millorar. Aquest esport li ha aportat a Paula felicitat i desconnexió. I podria dir que a Paqui, també. La feia créixer com a persona.

            Paqui ha sigut sempre molt discreta, observadora i ha donat grans passos però sempre amb cautela i precisió. L’error li va servir per a aprendre i poder seguir endavant en les seves passions i il·lusions.