Els Banys de la Reina: allò que es desconeix no s’aprecia

El jaciment arqueològic de Banys de la Reina de Calp és un dels més significats de la Marina Alta, sinó el que més. Nosaltres som els hereus legals d’este valuós tresor arqueològic i paisatgístic i, com és ben sabut, allò que es desconeix no s’aprecia.

            La història del lloc és extensa i plena d’esdeveniments on es barregen llegenda i realitat. Així ho testimonia el topònim els banyets de la reina mora, en clara referència a les gavetes de bona grandària tallades en la roca dintre de la mar, en la pròpia rada calpina, on encara fondejaven els llaüts, a principis del segle XX. Precisament la seua situació junt a un aiguamoll –Les Salines– en esta costa privilegiada, explica que des de l’antiguitat fora un assentament humà estratègic per al comerç i la explotació dels recursos on, la sal, la caça, la pesca i la agricultura, serien practicades amb èxit.

            Esta situació també ha afavorit la seua conservació al llarg del temps, ja que la sorra de les dunes costeres ha anat cobrint un paisatge monumental de gran luxe i bellesa, del que es té constància des de 1611, fa ja més de 400 anys. Gaspar Escolano va ser el primer cronista que informa d’aquella original topografia tallada en la roca, de l’aqüífer d’aigua dolça i de les restes visibles:

“aposentos labrados en la peña viva, y taraceados los suelos de pedrezuelas de varios y diferentes colores, de obra Mossayca, y hechura de dados: que por ser de labor tan vistosa, se embiaron a la Magestad del Rey Philipe segundo, para un jardín que mandava hazer [sic]”.

            Sens dubte, els antics mosaics romans van ser el que sempre cridava l’atenció dels erudits que s’aproparen a aquell paratge,. Els Banys de la Reina és considerat com el jaciment valencià que té més restes musivàries sumant les descrites per Cavanilles i les que han aparegut en les excavacions posteriors. Enviats pel rei Borbó Carles IV, el lloc va ser visitat a finals del segle XVIII per distints informadors: Francisco Fabián i Fuero en 179; el botànic Antonio José Cavanilles en 1792; i Carlos Beramendi en 1793.

            Però, el ben cert, és que va ser l’abat qui va detallar  les excavacions que va dur a terme els dies 18 i 19 de maig de 1792 amb l’ajuda dels senyors de Benissa “D. Pedro Yvars Presbitero, D. Juan Antonio Feliu, D. Juan Bautista Feliu, y D. Joseph Torres Eximeno, abans  Abargues”. En la seua obra descobrim uns preciosos i exactes dibuixos dels mosaics i de l’estructura d’una vil·la de rellevància que va vore la llum i que el propi botànic va procurar la conservació donant a conèixer-los el 5 de juny en la Gazeta de Madrid i traslladant la petició de salvaguardar-los al Conde de Aranda. Malauradament, aquella protecció no va aplegar, ja que Carlos Beramendi en 1793 els visita i diu: “bolví a cubrirlos otra vez con la misma arena, para impedir el que el sol acabase de despegar sus piedrecitas”, i també comenta que els curiosos ja l’havien desbaratat. Altres viatgers i erudits, com Alexander Laborde, a principis del segle XIX, també recull en magnífics gravats les restes arqueològiques visibles, però comenta que, després de 25 anys, ja no troba les de l’abat per l’ús de l’arada en el terreny.

            Passant el temps i després d’altres referències, copiades sempre de Cavanilles, l’interès arqueològic d’un  jove artista francès Henri Van Moé, que buscava restes de mosaics i l’atzar, va fer aparèixer el 30 d’agost 1965 un altra part idèntica i complementaria del mosaic del amorets veremadors que va acabar de descobrir una jove veïna i estudiant de Belles Arts, Lupe Rios Ivars, qui va donar part a les autoritats locals. I també altre veí, l’antiquari madrileny Enrique López, és el que va telegrafiar al Director General de Belles Arts, Gratiniano Nieto, per a avisar de la troballa d’aquell fragment de mosaic quasi idèntic al que Cavanilles va descobrir allí mateix 173 anys abans. Des de Madrid l’arqueòleg Manuel Pellicer va ser enviat a Calp per tal d’excavar la zona, on troba altres estades i varis enterraments tardorromans. La destinació del mosaic va ser el del seu trasllat a Madrid per tal de ser restaurat en l’Institut Central de Restauració, per acabar instal·lat en el Museu Provincial de la Diputació i, a hores d’ara, en la Sala de Roma del MARQ.

            El jaciment va patir en 1972 les obres del passegi marítim i, malgrat les advertències de Pellicer, es van fer sense cap cura amb les restes que topaven, foren tombes, murs o paviments. Eixe va ser el primer signe del futur incert i perillós per al jaciment que, en plena expansió urbanística de Calp com a destinació turística, encara dormia el somni dels justos davall dels bancals de ceps a l’ombra del Molí del Morelló. A inicis de la dècada dels 80, la pressió urbanística va començar a estrènyer i la petició de permisos d’obra, va fer que començaren els primers sondeigs exploratoris en 1986 a cura de Sonia Gutiérrez i Mari Tere Flor, sota la direcció del catedràtic Lorenzo Abad de la Universitat d’Alacant.

            Van seguir a l’estiu de 1988 amb el descobriment de unes termes sondejades per Feliciana Sala i José Luis Simón, que van acabar d’excavar en setembre Ximo Bolufer i Pepa Roig, mostrant un complex termal amb mosaic geomètrics, un més que afegir a la nòmina dels coneguts fins al moment.

            En 1993 van ser rescatades les termes de la Muntanyeta per Adoració Martínez i en 1995 les excavacions van continuar, ara sota la direcció del catedràtic Juan Manuel Abascal. Per motius de pressa constructiva, en el solar nord de les termes, en 1996, Rosario Cebrián va descobrir una domus magnífica de planta circular i estades radials cobertes amb luxosos mosaics i marbres de procedències de diverses parts del Mediterrani, des d’Àfrica a Turquia, habitatge que connectava amb les termes primeres.

            La importància de les restes van fer que en 1998 s’excavara a l’oest del jaciment, on es va comprovar de manera fefaent aquella primera descripció d’Escolano que assegurava que hi havia fonts d’aigua i construccions tallades en la roca, ja que aparegué un espectacular obra d’enginyeria romana: una gran sènia tallada a la roca en el fons de la qual encara brolla aigua dolça.

            Però en el trànsit al segle XXI el jaciment estava menjat per les males herbes, fins que en 2004 em vaig fer càrrec de les primeres intervencions per tal de recuperar les estructures, alhora que els mosaics van anar restaurar-los poc a poc l’equip  de Trini Pasíes, Carolina Mai i Noemí Campos. Personalment, el jaciment em va oferir una sorpresa, doncs en l’àrea nord i sobre els murs de la domus del s. IV d.n.e., estava construïda una església amb un baptisteri de creu grega que vaig poder datar en el s. VI d.n.e. i que, a més, estava associada a la necròpolis i a les tombes que sempre apareixien sobre i dintre de les estructures del lloc.

            Des de 2008, la Dra. Alicia Luján és la responsable tècnica i la directora del jaciment, i Vicent Sevila s’encarrega de la documentació gràfica. Tot dos, i jo mateix, tenim molt clar que els Banys de la Reina està en la seua última creuada. El Pla Director, que es presentarà en dates molt properes, no sols contempla les directrius per a la conservació i valorització del jaciment, sinó que representa l’oportunitat de dur a terme un projecte estructural i urbanístic de primer nivell que uneix passat, present i, sobre tot, el futur del poble de Calp. Posem el rellotge a zero. S'inicia el compte enrere.

FOTOS: VICENT SEVILA