Els germans Comes: altruisme i generositat

DÍDAC VENGUT

De segur que el nom de Josep Antoni Comes Ballester passa desapercebut per a molta gent, fins i tot al seu poble natal, Pedreguer. Hi ha referències de la família Comes, i tant, perquè, de fet, ha cedit bona part del seu patrimoni al poble, com ara els edificis que són la seu de la banda de música, de la llar dels jubilats, ADIMA i la Plaça de l’Amistat, que era el patí de sa casa. Però poca cosa o res se sap de la trajectòria vital d’un jove convençut -que no rebel- que el seu paper no era heretar l’ofici de banquer de son pare sinó fer carrera en el món eclesiàstic. I no va arribar al cim, segons els estudiosos, perquè va ser molt crític amb la jerarquia de l’època i, a més, va encapçalar un moviment de pastoral obrera a fi d’estar al costat dels joves i dels treballadors en temps de la dictadura franquista.

            Sempre s’ha dit que allò que no està escrit es perd de la memòria històrica. No és el cas de Josep Antoni i de Clementina perquè el Col·lectiu Mirades, a petició de l’Ajuntament de Pedreguer i de l’Associació Els Pòrxens, ha fet un documental que conta, amb pèls i senyals, el perquè de l’altruisme i la generositat dels germans Comes envers Pedreguer. El documental, dirigit per José Gayà i amb Pau Barrull en la producció, ha passat per diversos festivals a València, Mèxic i Londres i la setmana passada es va presentar al Poble Nou de Benitatxell.

EL CONCILI VATICÀ II: OBRIR ELS ULLS

            Josep Antoni Comes va estudiar teologia en el Seminari Major de Comillas, a Cantabria, un dels més prestigiosos de l’època. Allí fa els primers contactes amb el Grup d’Apostolat Obrer de la mà de dos companys de València. En 1957 viatja a Roma i viu durant dos anys en un suburbi, una experiència que li aporta una visió del món molt més ampla i integrada. L’esdeveniment que el marcà va ser el Concili Vaticà II convocat per Papa Joan XXIII, que es va desenvolupar de 1962 a 1965. Comes comulga amb la necessitat d’un canvi i amb l’eclosió d’una església universal on calia estar al costat d’un poble que necessitava abandonar la seua submissió.

            Els principis teòrics els va portar a la pràctica i per això Comes va lluitar durant molts anys amb els moviments cristians obrers i la seua pastoral estava molt allunyada dels privilegis de la jerarquia eclesiàstica. A València va col·laborar amb diferents comunitats com la de Jesús Obrer i va fomentar el moviment cooperativista amb la construcció d’habitatges populars i la creació de cooperatives a favor de joves amb un futur incert per la fallida de les empreses on treballaven. Un servidor de la joventut obrera i al servei del poble més senzill, sempre des del seu compromís cristià.

            El de Pedreguer se’n va a Madrid a estudiar periodisme i en 1968 ja era el secretari de redacció de la revista Pastoral Misionera. De nou a València, va estar al front de la revista Iglesia Viva i el 21 de novembre de 1975, a l’endemà de la mort de Francisco Franco, va reunir l’equip de redacció de la revista Saó al Convent de Sant Domènec de la capital del Túria. Vicent Boscà, l’actual director de la publicació, considera en el documental que “va ser tot un exemple d’atreviment i de valentia apostar per una revista en valencià en aquells temps de transició que van ser complicats”.

            Una altra vessant de Comes va ser l’aposta i l’estima per la llengua valenciana. Del Concili Vaticà II va eixir el compromís de difondre el missatge de Déu en altres llengües que no fora el llatí. A Espanya es va escollir el castellà però Comes va ser dels primers a demanar textos litúrgics i fer missa en la llengua del seu poble, és a dir, en valencià. De fet, en les assemblees del Fòrum Cristianisme de València s’utilitzava la llengua autòctona encara que fora d’amagat.

            La mà dreta de Comes va ser Clementina, la germana, perquè va estar sempre al seu costat en qualsevol tipus de mampresa. Gayà subratlla que “sense ella, Josep Antoni no haguera sigut qui va ser. Els viatges, l’administració, l’agenda... tot era organitzat per ella”. Clementina Comes va ser una dona avançada al seu temps. Portava els comptes del negoci del pare, amb qui va viatjar a Londres i als Estats Units i després ho va fer ella sola. A més, va ensenyar a llegir i a escriure a amigues de la infantesa.

PEDREGUER AL COR

            Els germans Comes tenien una gran vinculació amb Pedreguer al cor i passaven llargues temporades a la caseta de camp. Boscà assegura que “Josep Antoni representa de primer pla l’esperit del poble valencià i, en especial, l’estima per Pedreguer, no com a lema polític ni d’identitat sinó de vida”. “No va oblidar mai Pedreguer”, continua, “perquè el portava al cor”. Alguns dels seus amics que acudien a les tertúlies a la caseta donen testimoniatge que Comes va portar a Pedreguer a les personalitats intel·lectuals progressistes -teòlegs i sociòlegs- més importants de l’època d’arreu de tot el territori espanyol. Els de fora es van menjar més d’una paella i es van endur més d’un esglai amb el soroll d’uns coets que no havien sentit mai esclatar.

            L’alcalde de Pedreguer, Sergi Ferrús, diu que “Comes va tenir sempre molta cura per la cultura valenciana i parlava amb els amics d’allò de la república independent de Pedreguer”. Era un home visionari i pioner en molts assumptes. No cal més que rellegir un article signat per ell en el llibre de festes de 1971 en el qual parla ja del servei social com a alternativa al servei militar obligatori. Els primers objectors de consciència aparegueren deu o dotze anys més tard.