Mo’Roots torna als escenaris

“Quantes més llengües usem, més multiculturals serem”

TEXT I FOTOS: GERMÁN EGUILIOR

Mo'Roots torna hui, dissabte, als escenaris. Serà a Penàguila. A l'agost, per primera vegada, eixirà de la Comunitat Valenciana per a actuar a Barcelona. David Miralles, cantant del grup, va parlar aquesta setmana amb Canfali sobre les seues expectatives després d'un any i mig sense actuacions i sobre la seua trajectòria artística.

Per a parlar dels orígens musicals de David hem de remuntar-nos al primer lustre del segle. Va començar en la música fa més de quinze anys, en Skapolits, una banda integrada per un grup d'amics de Calp: «En una nit de Sant Joan ens ajuntem diversos companys de classe i amics. Jo em vaig emportar la guitarra i vam fer una festa a la qual es va sumar tota la platja. L'endemà ens vam proposar tornar a ajuntar-nos per a donar-li forma de grup de música. La veritat és que teníem ganes de diversió, així que ens ajuntàvem i tocàvem. No eren cançons nostres, cantàvem cançons d'Obrint Pas, La Gossa Sorda, etc. i passàvem la vesprada». La guitarra a partir de la qual va nàixer Skapolits havia generat controvèrsies en la llar de l'ara cantant de Mo'Roots: «El meu pare va començar a tocar la guitarra i això va ser motiu de discussió a casa. Va comprar una guitarra per 200.000 pessetes de llavors i la va tocar un mes. I jo em vaig animar i vaig decidir aprendre a tocar-la de manera autodidacta». Així va arribar David a agafar la guitarra de Skapolits, però no va ser sinó la desimboltura el que va portar a David a convertir-se en cantant: «A mi no em feia vergonya i els meus companys m'animaven, em deien que se'm donava bé. A mi sempre m'havia agradat cantar, així que em vaig llançar».

Cada vegada que Miralles parla de Skapolits ho fa amb un ampli somriure que va descobrint les diferents entremaliadures que ell i la seua gent van fer amb la música com a excusa: «Teníem setze anys i la gent venia a veure l'espectacle que donàvem. Érem huit xavals joves i l'embolicàvem damunt de l'escenari». El músic recorda, entre uns riures que indubtablement el defineixen, algunes de les accidentades anècdotes que li va deixar el seu pas pel grup calpí: «En un concert a Benissa, en el concurs Aborigen, comprem una caixa de coets perquè enmig de la cançó volíem baixar de l'escenari i tirar-la entre el públic. L'encarregat era Pollastre, i no se li va ocórrer una altra cosa que encendre la caixa de coets enmig de l'escenari. Els coets van començar a disparar-se contra les llums, contra els bafles... el tècnic va apagar tot i ens va fer baixar de l'escenari. Ens van expulsar del concurs, però moralment havíem guanyat. Ens va recordar tothom». «En un altre concert, Ximo, el guitarrista, havia vist per Internet que si tirava una mica d'alcohol a la guitarra i prenia eixia una mica de foc. Va tirar un xopet sencer per a fer un solo de guitarra i li va calar foc. Això va començar a cremar i a meitat del solo les sis cordes es van partir per la calor i la guitarra estava en flames. L'embolicàvem sempre».

Ara bé, no tot ha sigut música en la vida del cantant calpí. Entre la dissolució de Skapolits i la seua arribada a Mo'Roots hi ha un període de deu anys en què va estar allunyat dels escenaris: «Vaig estar a València dos anys estudiant un Grau Superior en Imatge i So, vaig viure dos anys a Londres i després vaig tornar a Calp a treballar, però mai vaig deixar d'escriure cançons. En aquesta etapa vaig escriure, per exemple, "Venja, va!", que és part del primer disc de Mo'Roots, encara que era en valencià i es deia "Injustícies"». I llavors va aparéixer la possibilitat d'incorporar-se al que després seria Mo'Roots: «Dins del grup hi ha diversos components que sempre han estat junts, amb la idea de fer un grup de debò. Jo no els coneixia, però en 2018 em van dir que un grup d'Altea estava buscant un cantant i a mi m'abellia tornar a cantar. Per a la prova volien que cantara Bob Marley, en anglés. Jo vaig anar allí i els vaig dir que no anava a cantar això, que posaren qualsevol base de Pirat's Sound Sistema o Aspencat, que jo improvisava. Ho van fer i després d'un parell de cançons van dir que era exactament el que buscaven. I així vaig arribar a Mo'Roots». Del projecte destaca la qualitat dels seus membres com a músics i la professionalitat: «Des del primer dia volien fer una cosa professional, no ser un grup d'amics. Com a músics són una meravella i el projecte em va transmetre moltíssima confiança». Abans de l'ingrés de Dalia, l'altra cantant del grup, eren dues veus masculines, però l'altra veu va deixar el grup i van decidir buscar una dona: «Ella mai havia cantat en valencià ni tampoc havia cantat en públic, però la senties cantar i veies que cantava molt bé. En dos assajos va perdre la vergonya i es va posar on fire. Ens compenetramos molt bé. Crec que entre els dos hi ha una simbiosi perfecta».

Quant al nom del grup, abans de donar amb el definitiu es van remenar altres opcions: «Havíem pensat un altre nom, L'última bala, perquè ja teníem una edat i no volíem tornar a passar pel que havíem passat prèviament, ja que pràcticament tots els membres del grup havíem format part d'alguna banda i sabíem bé què era donar pals de cec: anar a cobrar i no cobrar, tocar en timbes amb un so dolent perquè vols tocar... volíem evitar tot això perquè ho preníem com l'última oportunitat per a formar un grup de debò. Personalment, m'agradava, però al final triem Mo'Roots. que significa "my own Roots", les meues pròpies arrels, i es refereix a la cultura de la nostra terra i, a més, fem el joc de paraules amb "morruts", que defineix el caràcter i l'estil del grup, que anem per totes».

Quan parla de les lletres, a David se li dibuixa un lleuger somriure que evidencia el dilema que a vegades li ocupa a l'hora d'escriure: «Abans sempre m'anava a la crítica social quan escrivia i, a més, ho feia de manera molt explícita. No jugava amb metàfores. Ara estic cansat de ser tan directe. I també m'abelleix escriure d'altres temes, però és una disputa interna perquè al final sempre acabe parlant de crítica social. Per això m'agraden grups com Els Delinqüentes, que fan cançons alegres». Però és difícil escapar de les seues pròpies arrels. Per a donar-li un caràcter més divers, darrere de les lletres de Mo'Roots estan també Kiko (trombó) i Edu (baix), a més de Ximo Cano, un filòleg valencià que, segons David, dota d'una notable riquesa lèxica a les lletres del grup. D'aquesta manera, la diversitat de les lletres del grup no està lligada només a la temàtica, sinó també a les llengües emprades. La majoria de les seues cançons són en català, però també canten en castellà i no es tanquen portes a fer-ho en altres llengües: «Quantes més llengües usem, més multiculturals serem».

A un any i mig d'aquell primer concert, a David l'aborda l'emoció quan recorda la primera vegada de Mo'Roots sobre l'escenari: «Allò va ser espectacular. Recorde els moments previs a pujar a l'escenari amb tots els membres en pinya i va ser alguna cosa superbonito. Després, puges a l'escenari i veus tota la carpa plena, i quan comences a cantar et segueixen centenars de persones. Estava en un núvol». Desgraciadament, poques setmanes després d'aquell concert va arribar la crisi sanitària que va suspendre les següents dates programades. David assente amb el cap i reconeix que va témer per la continuïtat del grup: «Sincerament, es va passar malament. Es va deixar d'assajar i amb el toc de queda féiem videollamadas. Intentem que el grup es mantinguera viu a través de les xarxes socials, però era una situació molt difícil».

No obstant això, allò queda ara arrere i Mo'Roots està a punt de presentar «Sinestèsia», que veurà la llum a partir d'un videoclip i que «és una cançó amb la qual es llança el missatge de Mo'Roots segueix en peus i el projecte continua». I prova d'això és la gira amb la que al cap d'un any i mitjà, per l'aturada forçada per la situació sanitària, el grup torna als escenaris. Així, hui 24 de juliol actuaran a Penàguila, el 13 d'agost eixiran de la Comunitat Valenciana per primera vegada per a tocar a Barcelona, i el 28 d'agost tornaran a cantar a la província d'Alacant, a Tàrbena. A més, estan a l'espera de confirmar un quart concert per al pròxim 9 d'octubre. I tot això havent-se de que adaptar a la nova situació: «No sé com portaré això de veure a la gent asseguda en el concert. Hauré de contindre'm i ser responsable per a no fomentar la bogeria. Tractarem de fer gaudir a la gent, però sent moderats».