Roser Cabrera, professora de francès: “No és una utopia que els alumnes siguen protagonistes del seu aprenentatge”

Un llibre explica la seua manera de donar classe per demostrar que “l’aula no són les quatre parets, és la vida”

J.V. BOLTA

Revisant carpetes amb treballs dels seus ex alumnes, a Roser Cabrera li va sorgir la idea de fer un llibre que contara el particular mètode d’ensenyament de la llengua francesa que va desenrotllar durant la seua vida com a docent en l’institut Historiador Chabàs. L’aula viscuda, el seu últim treball, incorpora també els records de 76 alumnes seus, de distintes èpoques, que expliquen el treball que realitzaven en l’aula i com els ha fet profit en la seua vida. Tots coincideixen que anar a les seues classes era una experiència amena i que l’aprenentatge del francés per mitjà de jocs i activitats culturals els ha sigut molt útil.

            El llibre es presentarà el proper dissabte 18, a la Casa de Cultura, a les 19 hores. L’autora, que es va jubilar al 2009, ha comptat amb la col·laboració de la doctora en Ciències de l’Educació Maria Carme Mira, que ha coordinat el treball, i de la dissenyadora de Dénia Isabel Crespo Mengual, que ha fet la portada.

            PREGUNTA: ¿Per què Aula viscuda?

            RESPOSTA: El llibre es diu Aula Viscuda perquè la meua no era una aula morta. Els alumnes havien de tindre iniciatives i tenien que portar un poc la classe. Quin era el meu paper? Coordinar, motivar-los i intentar conéixer-los per a vorer quins eren els seus interessos. I jo no era el savi que done la classe i ells, els alumnes que han d’aprendre. Eixe és el meu punt de vista, que no dic que siga el millor o el pitjor.