Sants i creences per a redescobrir la ciutat

En el segle XVIII, en un intent de treure les imatges del temple i portar-les al carrer per a reforçar el catolicisme, va haver-hi una proliferació dels plafons devocionals

Els carrers dels pobles de la comarca exhibeixen encara avui en les parets de les seves façanes panells ceràmics amb imatges de sants i verges. Són una mostra de la devoció que se'ls ha professat durant segles. En alguns casos la veneració ha arribat fins als nostres dies -com és el cas a Dénia del Pare Pere o de la Mare de Déu dels Desemparats-, si bé en uns altres el fervor religiós que van despertar s'ha anat esvaint amb el pas dels anys. Siga com siga, els plafons ceràmics devocionals són testimonis d'un temps, d'un lloc i d'unes creences que han modelat una societat i han deixat empremta en l'urbanisme de les ciutats. Com a part del seu patrimoni artístic i etnogràfic, mereixen ser coneguts, conservats i protegits.

Amb la finalitat de recuperar part d'aquest patrimoni per a la memòria col·lectiva, i coincidint amb la festivitat de Tots Sants, l'Àrea d'Arqueologia i Museus de Dénia ha organitzat una sèrie de visites guiades pel centre històric a la fi de donar a conèixer alguns dels més de 80 plafons devocionals que es tenen catalogats. Les visites -l'última es realitza demà diumenge 10 de novembre- permeten acostar-se a la religiositat popular i a la iconografia amb la qual es representa als sants, al mateix temps que descobrir imatges als carrers que, per a molts, han passat desapercebudes.

L'auge dels plafons devocionals cal buscar-lo en el segle XVIII, en un intent de treure les imatges al carrer per a reforçar les creences catòliques. Solen ser còpies d'estampes. Els trobarem amb diferents mesures i formes, encara que majoritàriament són rectangulars o quadrats, i amb tonalitats cromàtiques diferents, depenent de l'època. Durant els primers anys no porten estampada la signatura de l'autor. Eren treballs artesans que no començaran a sortir dels tallers dels artistes fins al segle XIX, quan ja incorporen la seva firma.

Aquests i altres detalls va anar revelant la guia, la historiadora de l'art Jéssica Agulles, durant la visita guiada del 3 de novembre. Es van visitar nou plafons ceràmics situats en el centre històric, Les Roques i Baix la Mar i la primera parada es va fer al carrer Loreto, enfront d'un dels plafons més antics, datat cap a 1780 i dedicat a la Mare de Déu dels Desemparats.

Carrers, calvaris, fonts, safaretjos i forns eren alguns dels emplaçaments triats per a col·locar el conjunt de taulells que conformen el plafó ceràmic. En alguns casos per a venerar als sants, buscar la seva protecció o repel·lir el mal. Van ser també demostració de poder o de prosperitat econòmica per part de les famílies burgeses, ja que qualsevol no podia permetre's accedir a ells. En les grans ciutats, van ser també encarregats per associacions gremials.

Explicava Agulles que, després d'una primera cocció, les peces eren marcades per darrere, d'esquerra a dreta i de baix cap amunt, per a facilitar el muntatge. Se'ls aplicava una capa de vernís amb plom que els conferia un aspecte vidriat i que a més protegia de les pluges. Per a realitzar el dibuix, s’empraven tres tècniques que van conviure en el temps: a mà alçada, el calc o estergit i la trepa. Els colors s'obtenien barrejant òxid amb aigua, amb sorra o amb sal i el conjunt s'emmarcava amb unes línies a les quals se'ls podia afegir també una sanefa.

Durant el Barroc, la gamma cromàtica emprada era molt pura i limitada, com s'aprecia en alguns dels plafons visitats. Els que es van col·locar a Dénia degueren ser realitzats en la seva majoria per tallers de Manises o València. El de la Mare de Déu dels Desemparats del carrer Loreto, enfront del Convent de les Agustines, és especialment atractiu per la iconografia. La verge es representa entre cortinetes i als seus peus apareixen, amb els atributs que els fan fàcilment identificables, Sant Francesc de Paula, Sant Francesc d'Assís i Sant Pasqual Bailón.

Trobem un altre plafó devocional dedicat a la mateixa verge en Baix la Mar, si bé cal datar-lo més tard, a la fi del segle XIX o principis del XX. El rosa utilitzat en la imatge delata el seu origen, en tractar-se d'un color que no s'introdueix fins a 1880 i la fórmula del qual s'importa des de Londres. El plafó va ser retirat fa un temps i restaurat, si bé encara s'aprecien els desperfectes causats per l'impacte d'una bala durant la Guerra Civil. El marc apareix envoltat d'una profusa sanefa que veruem també en un altre plafó de Baix la Mar, el de Sant Joan Baptista col·locat al carrer Sandunga.

No tots els plafons són tan antics. Al carrer Sant Narcís hi ha un de reduïda grandària de mitjan segle passat (1950-1960). És de la mateixa època (1940) el de la Santíssima Trinitat, de colors vius i amb el marc de color blau. En ell s'aprecia a més la signatura, que denota l'abandó del treball artesà.

“Deixam fer a Deu y fasam lo que ell mana” resa el plafó ceràmic de la Placeta de la Creu, dedicat al Pare Pere. En els taulells queda reflectida la data en què va ser realitzat, l'any 1858. De dimensions majors que els anteriors, va ser objecte de restauració i alguns taulells desapareguts van ser substituïts per altres nous.

Del segle XVIII és també la imatge del dominic Sant Vicent Ferrer, col·locada al carrer Sant Vicent de la Mar. Presenta com a curiositat la incorporació de dos taulells que en el seu moment substituirien als originals i que no encaixen en el dibuix. Segons s'aprecia, procedeixen d'una altra imatge de la mateixa època, la ubicació de la qual es desconeix, que estaria dedicada al mateix sant valencià.

Prop d'allí, un gran panell ceràmic de la Verge del Carmen de mitjan segle XX presideix la façana d'una de les cases del Carrer Pont. En aquest carrer, i seguint la ruta en sentit contrari, es conserva una imatge de Santa Bàrbara, de dimensions més petites, de 1780. Entre els atributs que l'acompanyen, la torre en la qual va ser tancada i un llamp que descendeix dels núvols qüestionat per la seva estranya forma.

Són només nou exemples de sants i devocions que han marcat una religiositat popular lligada, de manera indiscutible, als problemes i creences de la població. Per deixadesa, per desconeixement o de manera conscient, alguns hauran estat destruïts amb les obres de reforma d'algun habitatge o en aixecar noves construccions en el lloc que ocupaven les antigues. En les nostres mans està que els que queden en peus sobrevisquin al pas del temps. Són testimonis silenciosos de l'esdevenir de la nostra història que cal preservar i algú haurà de vetllar per ells.