VICENT BALAGUER / Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXXVII)

Acabàvem la darrera setmana parlant de la provocació artificial de la temperatura d’un malalt de paludisme i altres proteïnes estranyes. Continuarem amb el tema.

            Després de les dures reflexions expressades anteriorment, advertim també que les estadístiques nordamericanes proven el nombre dels èxits aconseguits. S’insisteix que el contagi sifilític continua ignorat en moltes ocasions pel malalt, sobre tot quan a més de ser indolora pot ser molt contagiosa. En la dona, per exemple, pot existir un “xancre” a nivell del coll uterí que tan sols una cerca sistemàtica i ben orientada serà capaç de descobrir.

            La sífilis congènita es distingeix de l’adquirida per la manera en què es realitza la seua transmissió, que en aquest cas és per via placentària. La contaminació del fetus per la placenta és possible a partir de la sexta setmana de l’embaràs, encara que el fetus pot adquirir-la igualment en el moment del part.

            Al no disposar del producte de la concepció, almenys aparentment, de cap mitjà de resistència natural contra les infeccions en general no del treponema en particular, l’evolució de la sífilis congènita no es realitza per fases successives com en l’adquirida, i el xiquet o xiqueta pateix una invasió més o menys brutal en la sang i en els teixits, circumstància que basta per explicar la freqüència dels avortaments durant la segona meitat de l’embaràs.

            Quan té lloc el part d’un xiquet viu, presenta generalment els símptomes luètics més greus, com per exemple les sifílides papuloescamoses, fins pustiloses a vegades, situades en la pell o en les mucoses, les lesions òssies, inflamacions i hipertròfies greus del “bazo” o del fetge, això amb degeneracions dels centres nerviosos.

            Es igualment típic del “corixa” precoç i les “osteocondritis sifilítiques” (inflamacions doloroses dels ossos), que poden donar origen a la seudoparàlisis braquial i crural (malaltia de Parrot), provocant deformacions dels membres.

            Posteriorment, poden presentar-se altres seqüeles tardanes, com la queratitis intersticial (Hutchinson) amb risc d’acabar en ceguera, o la sordesa per lesió laberíntica, així com deformacions de la dentadura a nivell dels incisius superiors.

            Sense comptar amb la conseqüència més important; quan aquesta malaltia és d’origen congènit provoca quasi sempre una inferioritat física i mental permanent, així com trastorns greus de l’evolució psicosomàtica.

            Entre les mesures profilàctiques contra la “lúes” congènita, la més important és, durant l’embaràs el tractament precoç de la mare amb penicil·lina (ara ja no tant); la seua utilització assegura el naixement d’un xiquet o xiqueta sans.

            Per al diagnòstic d’aquesta afecció congènita el que compta són els símptomes clínics, com els exantemes (taques), deformitats òssies, etc.; pel contrari, la sola serologia positiva només és suficient per fonamentar el diagnòstic de la sífilis congènita. En efecte, hi ha casos en què la mare, curada totalment d’una antiga sífilis adquirida, manté encara en el sèrum sanguini anticossos sifilítics que es transmeten a la sang del fetus i del recent nascut, però no desapareixen fins el cap de setmanes i fins i tot mesos.

            Per consegüent, si la reacció sanguínia fou en principi positiva, s’imposa l’obligació de controlar-la durant l’al·ludit temps, i solament si persisteix positivament de manera constant és quan ens atrevirem a diagnosticar una sífilis congènita.

El “Xancre Blanet”

            El “xancre”. Consisteix en una ulceració específica i local dels genitals externs. De contorns irregulars i desenganxats, va freqüentment acompanyada d’una inflamació dolorosa de les glàndules limfàtiques limítrofes, que constitueixen el “bubó”, símptoma que pot ser l’únic en manifestar-se en alguns casos en què falta (o no ha sigut advertida) la ulceració genital externa.

            L’agent causal, un estreptobacil gran negatiu, va ser descobert i escrit per Unna i Ducrey, essent característica la seua coloració i la seua disposició en cadena. El període d’incubació és breu i la ulceració apareix generalment dos o tres dies després del contagi.

            L’espai preferit del “xancre blanet” s’ubica en les zones en les quals s’exerceix l’excitació mecànica durant la còpula. En l’home, el lloc d’elecció és el gland i el solc balanoprepucial, el “frenillo” i la pell de l’escrot; els grans i petits llavis, la vulva, preferentment en la forqueta vulgar, el musell de tenca i algunes vegades l’anus o el canal anal.

            El “xancre blanet” no produeix immunitat posterior, o siga qui l’ha patit pot contagiar-se altra vegada.

            El tractament per excel·lència contra aquesta malaltia són sulfamides, l’aureomicina i l’estreptomicina. La penicil·lina, en canvi, resulta pràcticament ineficaç.

            És sorprenent que en determinades regions, el xancre blanet estiga relativament estés, mentre que en altres, bastants pròximes resulte extremadament rar. A hores d’ara ja no tant. Aquest fenomen, que ha sigut igualment comprovat en la lepra i la linfogranulomarosis inguinal, no ha pogut ser explicat tampoc encara.

            El contagi simultani de sífilis i xancre blanet (xancre mixte) no sols és possible sinó freqüent, pel que davant de qualsevol ulceració genital s’haurà de pensar en l’eventual invasió d’ambos gèrmens.

La liMfogranulomatosis inguinal

            També anomenada malaltia de Nicolás – Favre és una inflamació ulcerosa dels ganglis limfàtics, especialment els inguinals, que si es fa duradora pot arribar fins i tot als més profunds i provocar fístules i anomalies cicatricials (síndrome gènito-ano-rectal).

            L’agent causal és un virus de mitjà grandària (de 110 a 170 mil·limicres) i el període d’incubació, per terme mig, és de deu a vint-i-cinc dies, a vegades més.

            L’examen bacteriològic per a trobar el virus en una gota de pus no resulta fàcil, pel que amb fins diagnòstics se sol utilitzar la reacció de Frei, que ofereix més seguretat; per això s’aplica una injecció intradèrmica d’antigen preparat a base d’excrecions de ganglis limfàtics preses de subjectes infectats, i si al cap de 48/72 hores apareix la típica resposta inflamatòria local, el diagnòstic queda confirmat. Continuarem.