VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCIV)

La darrera setmana descansàrem un poc amb la cita amorosa de Stekel dient que “l’amor és la millor medicina que tot ho cura”. Podríem dir que l’amor veritable resideix en la mútua adaptació entre dos sers íntimament complicats i essencialment antagònics. Jo que sé... Continuem.

PSICOLOGIA DE LA SEXUALITAT

            Dante va dir “quant poc ama qui encara pot expressar el seu amor amb paraules”. La psicologia sexual en el matrimoni podem citar-la amb la tesi de Segmund Freud. Ell considera que la majoria dels trastorns psicològics en ambdós sexes tenen el seu origen en tendències bisexuals. En resum, la base de la seua argumentació és que les dificultats psíquiques de l’home tenen el seu fonament en la repressió de les característiques “femenines”, i que gran nombre de les pertorbacions que afecten a la dona provenen del seu desig de ser home. Aquesta especulació de Freud, no desproveïda de fonament, s’aplica de preferència a la psicologia femenina, pel que sols a ella ens referirem en els comentaris següents.

            Segons el psicòleg austríac, el més suggestiu esdeveniment i també el més determinant en el transcurs de la formació de la xiqueta és el seu descobriment en altres sers del penis, del qual ella es troba desproveïda, descobriment que eleva un canvi important en la seua evolució. Davant d’aquesta comprovació, la xiqueta reacciona amb un desig vehement de posseir aquest additament i amb l’esperança de què li podrà créixer encara, al temps que enveja als qui ja ho posseeixen. Això ho cita Freud en Noves Conferències sobre Psicoanálisi.

            Durant la seua normal evolució, eixe desig anirà desapareguent i després d’haver comprés que aquesta “falta” és un fet irrevocable, la xiqueta ho substituirà pel desig de tenir un xiquet, semblant-li que la seua possessió constitueix la “compensació d’una deficiència orgànica”.

            Per a Freud, la més fervent aspiració de la dona és tenir un fill mascle, apetència el fonament de la qual es troba en el seu desig d’un penis, del qual el fill representa aleshores una espècie de substitució.

            Les pertorbacions en les seues relacions amb l’home poden ser considerades com l’última seqüela dels seus desitjos del penis, perquè la dona acull l’home principalment amb l’esperança de rebre l’esperat don (“el niño-penis”) o de veure realitzades les seues ambicions, convertint-se fàcilment en hostils a ell quan es veuen decebudes.

            En realitat, i sempre segons Freud, a penes si poden senyalar-se en la dona alguna mostra del seu caràcter que no estiga lligat en els seu origen amb “els seus desitjos d’un penis”. Els sentiments d’inferioritat femenins són considerats com l’expressió de menyspreu cap el seu sexe, mancant d’aquell. Freud considera que la dona és més vanitosa que l’home, i ho manifesta amb eixa necessitat de compensar en la carència de penis. El pudor físic de la dona provindrà també, en última instància, de la seua necessitat d’amagar la “falta” dels seus òrgans genitals. L’important paper que l’enveja i els cels presenten en el caràcter femení no el considera més que com a conseqüència immediata d’eixos desitjos. La dona se sent fàcilment envejosa perquè “no posseeix en alt grau el sentit de la justícia”, i perquè té “predilecció pels interessos d’odre espiritual i pràctic propi de l’esfera masculina”.

            Per a Freud, el desig del penis és, de fet, la primera impulsió de totes les apetències i ambicions femenines; més encara, estes mateixes ambicions que es reputen com típicament femenines -per exemple, el desig de ser la més bella, o de vincular-se amb l’home més eminent- són noves manifestacions dels seus desitjos de penis.

ARGUMENTS A FAVOR I EN CONTRA

            Si bé esta tesi es refereix a diferències anatòmiques, està en oposició amb el pensament biològic, perquè faria falta un material immens per provar i fer comprendre que la dona, constituïda físicament amb mires a les seues funcions femenines, se sent dominada en la seua psicologia pel desig de posseir les atribucions de l’altre sexe. De fet, el patrimoni aportat en reforçament d’aquesta especulació no és abundant i consisteix en tres observacions.

            En primer lloc, es cita, subratllant-ho, el fet de què la xiqueta expressa amb freqüència el seu desig de posseir un penis, o l’esperança de què li creixerà algun dia, però res l’obliga a creure que aquest desig siga més significatiu que l’altre, no menys expressat, d’ostentar uns pits; en conseqüència el seu “desig del penis”. No passa de ser un comportament inventat per la nostra civilització.

            En segon terme es diu que abans de la pubertat la xiqueta no sols desitja ser un xiquet, sinó que demostra per la seua conducta, allò bastant violent que aquest desig està seriosament manifestat. Tampoc podem acceptar com a cert el que aquesta inclinació haja d’acceptar-se al peu de la lletra. Manifesta, això si, aparents desitjos de masculinitat; el seu esperit de contradicció, la contrarietat de no disposar d’encants, etc., però en realitat aquest compartiment ha deixat de ser freqüent des de què les xiquetes són educades en un ambient de més llibertat.

            Finalment, que la dona adulta expressa en ocasions el seu desig de ser home i fins en somnis es representa a ella mateixa prevista de penis o de qualsevol cosa que ho simbolitza. És possible que així expressen menyspreu cap els seus congèneres, o que fins atribueixen els complexes d’inferioritat a la seua mateixa feminitat; fins i tot poden manifestar inclinacions cap a la castració, bé explícitament, bé en somnis, siguen aquests directes o en forma disfressada. Però aquests casos no són freqüents; es tracta sempre de dones neuròtiques i per afegiment, aquestes observacions no són proves convincents i poden ser interpretades de distinta manera.

            De totes formes, abans de sotmetre-les a les nostres crítiques, intentarem comprendre per què Freud, i amb ell, tants altres, creien tindre proves irrefutables de la seua tesi capital: que el desig del penis pogués tenir una influència decisiva sobre el caràcter femení.

            Al nostre judici aquesta convicció descansa sobre dos factors importants. En raó d’un judici teòric unilateral -fins cert punt d’acord amb els prejudicis culturals existents- s’atribueix a priori a uns ocults desitjos de “peniestes” disposicions femenines: tendències a dominar a l’home, a rebaixar-lo, a sentir enveja del seu triomf i a més, l’ambició personal i el desig d’independència, junt amb la repugnància d’acceptar l’ajuda masculina. Després, és fàcil seguir trobant proves en recolzament de la tesi: les queixes respecte a la menstruació, frigidesa sexual, ressentiment contra el germà preferit pels seus pares i reivindicació d’iguals drets que l’home, que es tradueixen en somnis, on els simbolismes són una dona que porta un bastó, o que talla un embotit a ratlles...

            Un examen més atent ens obliga a jutjar que aquestes característiques són igualment vàlides per a l´home. La inclinació cap el poder dictatorial, l’ambició egocèntrica, l’enveja i la maledicència, són característiques evidents en els casos de neurosi. Continuarem.