VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLIX)

Parlar en la “mort”, voluntària o no, i del problema de la vellesa ens va servir per a la nostra intervenció la darrera setmana. Ens sembla ara continuar tractant el tema.

            Els mètodes de rejoveniment almenys com es conceben actualment, no fixen com a meta de les seues aspiracions permetre a l’ancià recuperar una il·lusòria joventut, sinó que el seu objectiu és més lògic i es xifra en facilitar a l’home en la seua última etapa viure lúcidament la via pròpia de la seua edat, atenuant o suprimint en la mesura d’allò possible els processos degeneratius.

            I el fet de què la vellesa tinga una vida també, com la de l’infant, consubstancialment amb ella, és una realitat més que en compliment demostrat al llarg de la Història que ens presenta suficient nombre d’exemple de gloriosa ancianitat.

            Des d’aquest punt de vista la sexualitat de l’home vell no és que estiga cridada a desaparèixer, sinó a orientar-se en nou sentit.

            En la dona no és, ni molt menys, infreqüent trobar un nou ardor sexual després de la menopausa... exigència de la que sol, fins i tot, mostrar-se a vegades un poc avergonyida; i en l’home d’edat també els desitjos sexuals poden manifestar-se molt vivaços.

            En cap dels dos casos citats ocorre res d’anormal i l’edat provecta pot també mostrar-se radiant en el terreny de la sexualitat.

            Cada vegada que des de d’infància avancem un pas cap a una fase nova en les distintes edats de la nostra vida (pubertat, edat adulta, vellesa), reapareix-ne els problemes que no sabérem resoldre o que havíem resolt mal en el passat. Les dificultats de la primera infància, quan estes han sigut mal solventades, ressorgeixen novament en la pubertat, encara que sota formes un tant distintes. I en els umbrals de l’edat adulta l’adolescent que va a deixar de ser-ho, haurà d’afrontar de nou les mateixes amenaces passades i davant les quals haurà retrocedit.

            Per això s’ha dit i no sense raó, que la vellesa és l’última oportunitat que sens ofereix per a “fer-nos homes”, aforisme tan cert en el pla de la sexualitat com en qualsevol de les restants manifestacions de la vida.

            Segons les estadístiques, entre els sexagenaris són relativament pocs i les comunicacions rebudes dels metges militars, que la major agudesa visual i auditiva arriba als seus valors màxims entre els 9 i els 21 anys, i no accepta joves més que fins els 19 i els 21 anys complits, per raons d’eficàcia... Passada eixa edat la força i la lleugeresa dels muscles va igualment regressant i disminuint. No sabem bé si continuar amb aquestes reflexions, que ens venen donades d’unes referències ja bastant antigues... I si els campions esportius superen bastant aquest límit, el seu èxit és degut més a l’entrenament que a la seua pròpia força muscular.

            Igualment està comprovat que determinats processos bioquímics que condicionen la fatiga, es desenvolupen més flexiblement cap a finals de l’adolescència que després del ple desenvolupament del creixement.

            Evidentment que envellir no significa en cap cas “ser vell”. L’home no és vell més que a partir de l’instant en que els òrgans vitals han arribat en el seu procés degeneratiu a un punt en el qual no pot dur a terme les seues funcions més que de forma imperfecta o reduïda en la seua capacitat.

            Això comença a estar bé. Però anem a intentar observar eixe procés. Els fenòmens vitals consisteixen en una continua destrucció i una renovació constant de tots i cadascun dels elements de l’organisme, començant per les cèl·lules davant de tot, l’element viu més senzill que estructura tots els demés.

            Viure significa elaborar substàncies necessàries a la nutrició d’aquestes cèl·lules, les que, per la seua part, eliminen els rebuigs dels que no tenen necessitat, executant, dones, la importantíssima tasca de separar el “útil” del “inútil”. Ara bé, tota màquina, tot orgue, tot organisme entregat a un treball constant, ha d’experimentar desgast i, a partir de determinat moment, la cèl·lula començarà a atrofiar-se. La quantitat d’aigua cel·lular disminueix amb el temps i l’element citològic es desseca.

            El cos de l’adult es composa d’un 60% d’aigua, d’un 16% de proteïnes, d’un 19% de grasses i d’un 5% de residus. El d’un recent nascut, per contra, està format d’un 71,2% d’aigua, del 11,4% de proteïnes, de 13,4% de grasses, amb una resta de 2,4% residual i un 1,6% d’altres substàncies.

            L’alteració de les cèl·lules no representa més que una fase de l’envelliment. Tota evolució positiva té un límit, quan s’arriba a ell, dóna lloc a l’inici de la fase degenerativa, dessecant-se la cèl·lula, per anar atrofiant-se i, finalment morir. Quan aquesta situació és massiva i la regeneració nul·la o mínima, l’organisme arriba a la fase en la qual ja no es produeixen més que fenòmens de degeneració.

            El procés descrit no es presenta de manera sobtada brutal, sinó gradualment, de forma irregular, com “furtiva”, succeint de tant en tant per etapes, de manera que l’individu comprova com se li van restant “facultats”, fer aquest que sí que en ocasions, pot arribar a advertir-se súbitament, en no haver abans recorregut en molt de temps a la prova demostrativa.

CÈL·LULES SOMÀTIQUES I CÈL·LULES GENÈTIQUES

            L’atròfia irregular de les cèl·lules es consuma de manera que les més diferenciades van desgastant-se més tardiament que les menys complexes.

            Les cèl·lules sexuals, nobles, altament diferenciades, no comencen a degenerar bastant tard, fet que mereix ser destacat, encara que no fos més que per a reforçar l’opinió tant comunament estesa de que un dels primers símptomes de vellesa és la disminució de les facultats sexuals, quan, contràriament, estes són unes de les que durant més temps i es mantenen.

            Les que primerament comencen a envellir són les cèl·lules menys diferenciades del teixit conjuntiu, que ocupen les cavitats del cos. Elles omplin, per dir-ho així, la pell, un coixí, i estableixen la connexió entre les diverses parts de l’organisme, constituint a manera de suport d’ossos i articulacions.

            Per totes aquelles regions en què el teixit conjuntiu es fa malbé, la pell es posa flàccida i forma arrugues i plecs. Els espais que deixen els teixits conjuntius dessecats s’ompliran gràcies a una capa de grassa poc consistent per assegurar l’elasticitat de la pell i el físic de l’individu perd així el seu aspecte de joventut. Continuarem.