VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLXII)

Ens quedàrem parlant de la mucosa d’una petita quantitat d’estrògens. I ara continuarem referint-nos a l’experimentació del primer progestàgens de síntesi, és a dir de l’Enovid, que fou dirigit per un metge americà que es va fer famós, el doctor Pincus. Els comprimits d’Enovid foren distribuïts gratuïtament entre la població femenina de Puerto Rico, on la tensió demogràfica arribava en alguns temps límits alarmants degut a l’elevat nombre de naixements que es produïen.

            Els primers resultats, publicats abans d’un any, per l’agost de 1957, es referien a un total de 265 dones casades, d’edats compreses entre els 16 i els 46 anys, que en total representaven 1.857 mesos de tractament. En aquest contingent sols s’havien produït 5 casos d’embaràs involuntari.

            Els estudis prosseguiren, i els informes obtinguts posteriorment no sols confirmaren les esperances que s’havien disposat en el sistema de la contracepció oral, sinó que demostraren la seua total efectivitat en els 100 dels casos comprovats. La “píldora” acabava de nàixer.

LA “PÍLDORA” ÉS UN MEDICAMENT

            Malgrat del que tant s’ha discutit i es discuteix encara a l’entorn dels possibles efectes nocius que poden causar a la llarga els progestàgens de síntesi, i malgrat també a la benignitat de la major part dels efectes secundaris que l’observen, fins i tot en breu en algunes dones, ningun fet concret permet afirmar o negar categòricament la perillositat d’un tractament anovulatori. Però, baix cap concepte s’ha d’oblidar que la “píldora” és un medicament i que com a tal comporta cert risc.

            Tots, o molts, sabem que una simple aspirina pot irritar l’estómac, i que sols rares vegades provoca úlceres o hemorràgies. És lògic, doncs, prendre’n quan es té mal de cap, perquè el risc és mínim en compensació amb l’àlibi immediat que proporciona.

            Però no seria raonable que una dona, en prefecte estat de salut, ingerira diàriament un medicament, per innocu que semble, sense més objecte que el d’evitar un embaràs, que no és cap malaltia, mentre existeixen altres mètodes menys pràctics si es vol, però quasi tan eficaços.

            Així, doncs, quan desitge adoptar el sistema de la contracepció oral deu més que mai acudir al metge. Per res del món ha de receptar-se una mateix l’anovulatori que considera més adequat o sols perquè l’utilitza una amiga. Repetim que la “píldora” és un medicament, i com a tal té contraindicacions. Sols el metge pot decidir el tractament, dirigir-lo i controlar-lo periòdicament.

            Per fortuna, la llei obliga als farmacèutics a despatxar els anovulatoris amb recepta. Esperem que no es produïsquen excepcions.

CONTRAINDICACIONS

            En principi i salvant criteris facultatius, haurien d’abstenir-se de prendre contraceptius orals les dones que han donat a llum un fill i no han presentat encara la primera menstruació i també les que havent arribat als quaranta-cinc anys es troben pròximes a la menopausa. Així mateix, poden ser causa de contraindicacions les varius, les flebitis i els accidents tromboembòlics. En quant a les malalties hemàtiques (excloent les de vies billars), els fibromes i lesions del coll uterí, els tumors de les mames, l’epilèpsia, l’otosclerosi, l’esclerosi múltiple, la porfíria, la tetania, la diabetes, la hipertensió, i en general totes les malalties que tendeixen a agreugerse amb l’embaràs, que són contraindicacions formals a l’ús dels anovulatoris orals.

            En quant a les dones joves i sense fills, amb una vida sexual de vint a trenta anys per davant, no és recomanable que es llancen a prendre la “píldora” amb caràcter definitiu. Ningú pot garantir encara els seus resultats a tant llarg termini. És més, a Amèrica, la Food and Drug Administration, l’organisme federal que regeix la industria farmacèutica, ha recomanat el seu ús tan sols per dos anys consecutius.

            A Europa, alguns metges són partidaris d’intercalar un mes de repòs entre cada tres de tractament; altres prefereixen establir períodes de nou cicles consecutius seguits d’altres tres de repòs. El que sí pareix que va imposant-se com una norma general és desaconsellar l’administració de progestàgens si no existeixen poderoses raons mèdiques, econòmiques o socials, per evitar nous embarassos i sobretot en no receptar-los com a mesura preventiva única a les dones recent casades.

COM ES PREN LA “PÍLDORA”

            Quasi no hauríem d’ocupar-nos aquí d’aquesta qüestió perquè és el metge qui deu ordenar i dirigir el tractament. Però com el nostre propòsit és informar al lector, exposant-li els pros i els contres de cada procediment, sense prendre partit per cap d’ells, però sense amagar-li res, resumirem a continuació les regles que deuen seguir-se per a la major eficàcia en l’ús dels anovulatoris orals, així com el comportament front als principals factors que poden sorgir.

            1- El tractament començarà el 5º dia del cicle menstrual, és a dir, cinc dies després d’iniciada la menstruació, haja acabat o no l’hemorràgia, i es continuarà sense interrupció durant 20 o 21 dies (segon la marca), o siga fins acabar l’envàs. Seguidament s’intercala una setmana de descans (set dies) durant la qual es produirà una hemorràgia similar a la menstrual. L’esquema terapèutic és, doncs, fàcil de recordar:

            3 setmanes de tractament. 1 setmana de repòs. 3 setmanes de tractament. 1 setmana de repòs. I així successivament.

            2- És importantíssima la regularitat. Si, malgrat tot, la pacient oblidarà un dia la ingestió de la dragea, pot prendre-la sense cap inconvenient a la matinada següent, sense oblidar per la nit la que normalment li correspon. El tractament no perdrà la seua eficàcia si l’interval entre la presa de dues dragees consecutives no ha sigut superior a 36 hores.

            3- Si l’oblit ha deixat transcórrer un terme superior a l’assenyalat, ja no pot assegurar-se l’efecte anovulatori de la medicació. En eixe cas és aconsellable interrompre el tractament, esperar a que es produïsca l’hemorràgia i recomençar amb una nova caixa 5 dies després, com si s’iniciara un cicle normal. Les píndoles sobrants, si existeixen, s’han d’apartar per evitar tota confusió en el càlcul dels dies. Continuarem.