VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLXIX)

Parlàvem la darrera setmana, puntualment, del “fetitxista”. Continuarem ara del mateix temps. Direm que aquest personatge diuen que té la mania del col·leccionisme i pot estar dirigit cap a diversos objectes. El mateix relaciona un mocador que qualsevol peça íntima de llençaria. I impulsat per una espècie d’irresistible construcció, s’apodera de mostres de la seua predilecció, sense importar-li en absolut, exposar-se a contratemps o disgustos judicials.

            Quan al mateix temps presenta tendència a destruir l’objecte “amat”, això és quan la seua anormalitat té colors de sadisme, se les arregla al mateix temps per embrutar-ho (sense que ho advertisca el seu posseïdor” o per a tallar els cabells, servisca d’exemple, a la seua parella.

            La necrofilia és una forma de “fetitxisme” -afortunadament molt rara- amb certs colors de sadisme. El seu principal objectiu és la possessió violenta d’un ser humà totalment inert o indefens: un cadàver. Sense cap classe de dubtes, els necròfils no són neuròtics sinó autèntics psicòpates.

EXHIBICIONISME

            Una notable variant d’aquesta perversió la constitueix l’exhibicionisme, pel comù patrimoni dels homes, almenys en la seua forma més extrema. Això consisteix en la necessitat experimentada pel malalt d’ensenyar els seus òrgans genitals o les anques, quasi sempre davant de xiquets i també de dones evidentment sense el seu consentiment.

            En obligar-los a mirar els seus genitals (regularment en estat d’erecció) considera el maníac que les “captiva” amb l’espectacle que ofereix. Aquesta perversió mai tendeix a la reactivació del gest sexual i generalment sol anar seguida, durant o després de l’exhibició, d’ejaculació i orgasme, unes vegades espontani i altres mitjançant la masturbació.

            La manera de procedir és poc més o menys sempre la mateixa i la sola deferència consisteix en l’elecció del lloc: un carrer solitari, el racó d’un parc, la proximitat de portes que se sap estan obertes per a jovenetes, etc.

            L’exhibicionista és quasi sempre un ser tímid i poc segur d’ell. La prova és que el seu delicte, que així està qualificat, el porta habitualment a terme davant de xiquets o xiquetes regularment impúbers encara, principalment perquè el risc d’un denúncia és major si l’acte es produeix davant de persones de més criteri.

            Aquests individus són comunament subjectes primitius, senils, o dèbils d’esperit; inconscientment desitgen afirmar i reafirmar la seua virilitat, el símbol del qual és per a ells el membre en erecció. El seu impuls de posar-se nu es manifesta en moltes ocasions de manera brusca, que freqüentment ofereix la impressió de ser-los impossible reaccionar davant la idea.

            En certa ocasió, el fill d’un conegut científic, de caràcter autoritari, va ser citat davant els tribunals pel delicte d’exhibicionisme. El protagonista era un jove sensible i molt intel·ligent, però oprimit i subjugat per la potent personalitat autocrítica de son pare que experimentava una violenta necessitat de fer-se valdre i evadir-se de l’obscurantisme a que el condemnava el prestigi patern. Naturalment, fou condemnat i poc després de complida la seua pena es va casar amb una dona jove i comprensiva. La parella va tenir varios fills i gràcies a l’habilitat de l’esposa, este home va superar l’anomalia i es va crear una nova situació.

            Els seus triomfs professionals i la seua vinculació amb una dona intel·ligent que el va ajudar a demostrar les seues capacitats masculines satisferen la seua inexpressada experiència, però imperiosa necessitat de fer-se valdre.

            Farem ara referència al que pogueren anomenar-se “expressionisme verbal”, consistent en importunar als demés sobretot a les persones sexualment desitjades, amb al·lusions i paraules obscenes.

            En molts països llatins -Itàlia i Espanya en particular- existeix una forma molt especial d’exhibicionisme verbal que, afortunadament, va decreixent en raó directa a la cultura dels pobles. Un tip clàssic italià és el denominat “papagallo”, l’individu que assetja a una dona amb la seua “verborrea” ininterrompuda, elogiant-la en tots els seus detalls i tractant -algunes vegades ho aconsegueix- d’enstablir una conversació que pot derivar cap a una amistat amb totes les possibilitats conseqüents.

            Existeix la varietat del “papagallo” groller, que es limita a dir unes quantes obscenitats i amb això es conforma; això si no tracta d’allargar la ma... A Espanya també es dona -sobretot al segle XIX i el primer quart del segle XX- principalment al moment de creuar-se amb una dona, a la que expressa en veu alta el concepte que mereix en la seua totalitat o en alguna de les seues parts. Aquest consum -tan utilitzat pels “castissos” a ultrança- és realment deplorable i constitueix un atemptat a la llibertat individual. No existeix raó que justifique que una persona puga expressar el concepte estàtic o simplement carnal que li meresca altra dona. Existeixen “piropos” per a tots els gustos, des del més innocu al més repugnant i groller, passant per una gamma de tonalitats. (A Madrid es pregonava, per venedors ambulants, en plena Puerta del Sol, el llibret Bonita colección de “piropos”). Molts homes, joves o vells, es creien obligats com a mínim a dir “¡Guapa” quan es creuaren amb alguna dona. Fins i tot pels anys 20 es va crear una multa especial per als “piropejadors”.

            La picaresca va fer que certes dones de vida no molt clara, practicaren el “xantatge” d’exigir diners a alguns incautes passejants sota l’amenaça de denunciar-lo a la policia com “a piropejador”, cosa que amenaça denunciar-lo a la policia, i que l’hi hagués proporcionat un major dispendi, amén del possible escàndol.

            En l’actualitat el “piropo” quasi ha desaparegut en les grans capitals, almenys el públic, del que se’n feia gala en nombre d’un “trasnotxat” casticisme. De l’altre, el clandestí i solapat, sempre es donen cassos.

            Com es comprendrà l’exhibicionista té habitualment conflictes amb la justícia, però les seues freqüents condemnes amb ella, però estes no donen lloc a cap milloria del subjecte.