VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCV)

La darrera setmana ens detinguérem reflexionant cap el poder dictatorial, l’enveja, la maledicència i altres casos de neurosi.

            Podríem fer ara una cita de les dones neuròtiques contra altres dones o contra els xiquets.

            Bé. Si els desitjos de masculinitat són capaços d’emmascarar instints reprimits, cal preguntar-se la causa de que pugen aconseguir aquest objecte. L’explicació pot estar en els favors culturals que aquí intervenen. El desig de ser home pot constituir -com Alfred Adler va demostrar- l’expressió d’una apetència de qualitat i privilegis que són patrimoni de la masculinitat: la força, el valor, la independència, l’èxit, la llibertat sexual, el dret d’elecció de la parella, etc. En qualsevol cas, per previndre qualsevol equívoc, hem de fer constar que el desig de penis no significa únicament l’expressió simbòlica del desig de gaudir de els prerrogatives masculines, ja que eixos desitjos no justificarien la necessitat de ser reprimits, i en conseqüència, de ser expressats d’una manera simbòlica.

            Freud va senyalar altres dos índex que conformen el caràcter típicament femení: la relació secreta que atribueix a la feminitat amb el masoquisme, i el temor primitiu de la dona a perdre l’amor, que equipara amb la por a castració en l’home.

            Helen Deutsch va ampliar i generalitzar la teoria afirmant que el masoquisme és la força elemental de l’anima femenina i que la dona, en l’acte sexual, desitja ser violentada i ultratjada; més encara, que en el camp espiritual vol ser humiliada, essent per a ella les menstruacions una manera de nodrir la seua imaginació masoquista, el cim de la satisfacció del qual constituiria el producte de a concepció, representant la maternitat una llarga cadena de satisfaccions masoquistes, en particular quan les seues obligacions exigeixen sacrificis, cures i renuncies respecte al fill. Encara dedueix que, en raó d’aquest masoquisme, la dona està en major o menor mesura condemnada a la frigidesa sexual, fins que en les seues relacions d’este tipus i durant l’acte, se sentisquen violentades, ferides o humiliades, o experimenten la sensació de ser-ho. I Rado estima que la preferència de la dona per la masculinitat és la prova de la seua resistència contra l’instin masoquista femení.

            Ara bé, als ulls de Freud, les actitud psíquiques depenen de les sexuals, raó per la qual no concedia un considerable abast a la teoria que veu en el masoquisme el caràcter específic de la feminitat. Aquest constitueix l’origen de la tesi segons la qual totes les dones, o almenys una gran majoria, es mostren dòcils i dependents, opinió fundada igualment sobre el fet de que en la nostra civilització les tendències masoquistes es troben més extenses en els homes que en les dones, però no havien d’oblidar que tot el material aportat en recolzament d’aquesta teoria sols té aplicació en els casos de neuròtics.

            En efecte, moltes dones amb més o menys acusada neurosi, alimenten idees masoquistes davant les relacions sexuals, pensant o dient, per exemple, que són fàcil presa dels desitjos “bestials” de l’home que han de sacrificar-se a ells i que eixe sacrifici les humilia. Ocasionalment, també se senten relats de lesions o ferides causades durant l’acte sexual, i es coneixen casos de dones que experimenten en els seus parts una satisfacció masoquista. Altres joves neuròtics li temen al matrimoni perquè suposen que seran maltractades i sotmeses a l’esclavitud pel marit... En conclusió, les susdites visions masoquistes sobre el paper sexual desenvolupat per la dona poden inspirar la preferència cap el que s’atribueix a la seua parella.

            I si donem per cert una major freqüència d’impulsos masoquistes en la dona neuròtica que en l’home, examinem ara l’explicació que se li dona a ell.

            Rado i Deutsch intentaren demostrar que eren deguts als factors específics de l’evolució femenina. Per la nostra part, renunciem a la discussió, donat que ambdós autors citen com factor principal “la falta del penis”, o la reacció de la xiqueta davant el descobriment d’aquest fet, i perquè estem convençuts de que tal afirmació és errònia.

UN NOU PUNT DE VISTA

            Al nostre judici no es tracta aquí d’investigar causes biològiques sinó socials i ens preguntàvem si existeixen factors d’ordre cultural que favoreixquen eixa tendència en la dona, depenent la resposta d’allò que es jutge essencial en la dinàmica del masoquisme. La nostra opinió és que eixos fenòmens representen una temptativa per obtenir, sense fer-se notar i per mitjà de la dependència, la seguretat i la satisfacció en la vida, actitud fonamental que determina la manera en que seran afrontats els problemes, tendint, per exemple, a utilitzar la pròpia debilitat per exercir el domini sobre altre, explotant el patiment i expressant amb ell la seua hostilitat, intentant refugiar-se en els dominis de la malaltia per emmascarar el fracàs, etc.

            Si aquesta hipòtesi resulta exacta, és evident l’existència de factors d’ordre psicològic i cultural que reforcen les tendències masoquistes en la dona, i que, si bé eren més aparents i importants per a les precedents que per a les actuals, les seues influències encara es deixen sentir avui. Estos factors, en resum, consisteixen en la dependència de la dona (major que la de l’home), en la manera en que s’insisteix sobre la seua delicadesa, la seua debilitat i la seua fragilitat; i en la teoria que afirma que la naturalesa femenina exigeix recolzar-se sempre sobre altra persona, i que la seua vida no adquireix contingut i significació més que intermig i influència dels fills, marit, família... Malgrat açò, estos factors tampoc provoquen directament un comportament masoquista.

            La història prova que moltes dones en eixen condicions, són o foren felices i capaces d’esforços, però de tots els modos eixos factors són responsables, opinem, de la preponderància de les expressades tendències femenines.

            La tesi de Freud (“la angustia fundamental de la mujer es su miedo a perder el amor”) és inseparable de la que afirma l’existència de factors que predisposen cap el masoquisme en l’evolució femenina, estan fins i tot implícitament continguda en ella. Si, en efecte, les tendències masoquistes signifiquen la dependència sentimental cap altra persona, i per conseqüència, un dels mitjans de seguretat contra la por consisteix en voler guanyar la consideració i l’afecte dels demés, el temor a perdre aquest amor resulta, en efecte un fenomen típicament masoquista.

            Pareix ser que, en contra de les dues tesis de Freud que concerneixen a la feminitat -el desig del penis i la seua actitud masoquista-, l’exposada última té certa importància fins i tot per a la dona normal no atribuint a causes biològiques, sinó a factors culturals essencials, els impulsos que condueixen a la dona a una sobreestimulació de l’amor, i, en conseqüència a la por de perdre-lo. Continuarem.