VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXLVIII)

Ens detinguérem parlant de “l’Homosexual i la societat”. Insistirem ara, a partir de la cita de Maxence der Meerscha la seua obra Màscara de carne. Allí cita un homosexual incapaç de modificar el seu comportament “i reflexiona: que seria objecte de repugnància per als demés i per a ella mateix si no quedara més que Déu per sostenir el seu valor... Però encara quedava Déu. Déu, que no se sentiria defraudat per l’home. L’Etern que exclama: “Doneu-me a mi eixe llop assassí, eixe fang, “guiñapo”, eixa “escorpia”, “Doneu-me’l a mi!”...

            “I que ell accepte solament, humilment, conèixer i portar la seua misèria, suportar-la i lluitar contra ella. Que jo donaré als seus passos la fermesa necessària i faré brotar dels seus llavis noves cançons i noves esperances...”.

L’HOMOSEXUALITAT EN LA DONA. “AMOR ENTRE DONES”

            El nom de lèsbica o lesbiana amb el qual hem designat a la dona homosexual té el seu origen en la cèlebre illa de Lesbos, a Grècia, on 600 anys abans de Jesucrist va viure la poetessa Safo, que en les seus obres va cantar, amb la profunditat de sentiments d’un home enamorat, els encants de jove verge.

            Safo dirigia una espècie d’escola on s’ensenyaven les Belles Arts. Diuen d’ella que tenia un caràcter viril, és la primera dona homosexual de la que la Història fa menció.

            L’amor físic entre dones és practicat, com les relacions del sexe entre barons, des de la més remota Antiguitat, però al no haver ocupat la dona la mateixa situació social i rang que l’home les passions lèsbiques no atragueren l’atenció pública en la mateixa mesura que la homosexualitat masculina.

            El contacte sexual entre dones rara vegada va ésser estigmatitzat i perseguit pel Còdex com passava, i encara passa en molts països.

            És possible que això és degut a que les deixebles de Lesbos no tinguen, com fan els seus antagonistes, propensió a constituir grups, a formar les seues pròpies i primitives lleis, les seues costums i la moral “sui generis”.

            Les dificultats que una dona homosexual puga trobar en el pla social no poden emmascarar ni difuminar els seus veritables trets característics. Per a ella sols conta la seua reacció davant el judici moral que el pròxim tinga sobre la seua persona i el menyspreu que s’expressa per la paraula “perversió”. Ara bé, pareix que estes reaccions no deixen més “petjada” que el que és habitual i corrent en la vida quotidiana. I si en la seua personalitat és sòlida i està ben assentada, l’adaptació s’efectua relativament bé.

            Durant molt de temps s’atribuïren les tendències homosexuals a desordres de les funcions endocrines, però no existeix cap indici indubtable que vinga a confirmar això.

EXISTEIXEN DOSS TIPUS DE LESBIANES

            Des d’un punt de vista de exterior, en les dones homosexuals s’observen dues variacions: les que ostenten un caràcter viril, revelat a vegades fins i tot per la seua contextura física i per l’altre les que pareixen essencialment femenines, les quals ho són pel seu caràcter i temperament.

            Entre aquestes últimes n’hi ha moltes que mantenen alternativament o simultàniament relacions sexuals amb dues sexes, al mateix temps.

            És axiomàtic i sabut que durant la pubertat, la joveneta dirigeix i orienta les seus tendències eròtiques cap a persones del seu sexe. L’adoració per una professora, una actriu de moda o una companya de més edat, solen quasi sempre acompanyar la primera temptativa d’evasió figurada de la llar familiar.

            Els sers venerats són comunament dones madures que ocupen una situació i viuen amb independència. Potser perquè ofereixen una espècie de seguretat i protecció a les adolescents que busquen emancipar-se de la família, les susdites dones són el blanc preferit de les naixents tendències eròtiques de les seues jóvens congèneres. En semblants ocasions falta quasi en absolut l’activitat sexual en la púber, que no té consciència de les reserves eròtiques de les seues preferències.

            En general, es suficient que coneguen un home que atrega la seua atenció per a desviar cap a ell la seua primitiva adoració. I és curiós, també en aquest cas, sol ser un individu de més edat que l’adolescent (un professor o un col·lega de son pare, una actor o un cantant de moda...) l’objecte dels seus desitjos. Certament, es tracta d’una espècie de prolongació de les relacions pare-filla en les que el subjecte estimat durant l’època de la pubertat haj substituir al mateix temps als pares dels que se separa.

            Generalment, després d’aconseguir l’emancipació de l’autoritat paternal l’oscil·lació entre els dos sexes sol estabilitzar-se cap a l’oposat, sense que falten casos en què la dona adulta i normalment heterosexual conree l’amistat d’una persona semblant seua “en la qual es pot confiar” i, singular detall, efectivament parla habitualment amb ella de temes íntims que, per una espècie de pudor inexplicable, s’absté de suscitar amb el seu marit.

            Les susdites amistats conserven bastants caràcters propis de les relacions infantils, en especial en les seues relacions de tendresa i en les paraules d’afecte que les defineixen, limitant-se regularment a actituds com les citades, el que evidentment ni pot ser ètica ni molt menys homosexualitat, sinó com a màxim, con una espècie de “relíquia”, una de les possibles restes de la pubertat i els seus sentiments.

            L’evolució que experimenta una adolescent que en els seus desitjos i aspiracions estan concentrats sobre una dona o una amiga, fins el llindar de la seua vida adulta en total expansió cap a l’amor d’un home, comprén una fase relativament curta de la seua existència. Per tant, i en funció de les seues eventuals ulteriors relacions homosexuals, aquesta fase, estos anys, adquireixen una capital importància i és probable que marquen ja la “empremta” d’una possible desviació homosexual.

            En el curs d’aquests anys, l’evolució d’individualitat permet comprendre les particularitats del caràcter, mentre que és impossible prejutjar el futur comportament de l’adolescent una vegada traspassat el llindar de la pubertat. Continuarem.